Sobre llibres no s'ha escrit res

Aquest divendres faig una nova presentació de 'L'inici del capvespre', al meu barri. Fer presentacions d'un llibre, per espais diversos, és una de les poques maneres que tenim els escriptors i escriptores 'no mediàtics' per a donar a conèixer allò que publiquem.

Em farà la presentació Núria Burguillos, de l'Arxiu de Sants-Montjuïc, una bona amiga i una gran persona, d'aquestes interessades per tota mena de manifestacions culturals, que ha col·laborat en tallers de narrativa històrica, en xerrades sobre el tema dels arxius i la seva conservació, i que molta gent coneix per la seva professionalitat i perquè en ocasions també ha tingut cura de diferents visites culturals, com ara les que es fan al refugi 307, que s'està convertint en un espai emblemàtic del barri.

També comptarem amb algunes interpretacions musicals a càrrec de dues noies joves, Mònica Trueba i Edurne Martínez, relacionades amb el barri pel fet que una d'elles dona classes a La Sala, un espai que ha donat categoria al Poble-sec, on molts d'aquests joves músics que avui han protagonitzat un esplèndid renaixement musical donen classes a infants i adults.

Mentrestant, de forma inevitable, els grans mitjans acullen promocions de tota mena de llibres, de cara a Sant Jordi, amb un bon gruix de novel·la històrica, que no entenc per quins set sous s'ha posat de moda de forma aclaparadora i insistent, escrits molts d'ells per persones relacionades amb els mateixos mitjans. Novel·lar el present sembla difícil, hores d'ara.

Més enllà del possible èxit literari, estic contenta del llibre, veig que agrada a qui el llegeix i que potser en comparació amb els anteriors té una virtut extra-literària molt necessària avui: manté una certa intriga que fa que la gent se la llegeixi d'una tirada. Afortunadament, no he de viure de la literatura ni tinc l'ambició de la joventut. Pel que fa a la festa de Sant Jordi s'ha convertit ja en una constatació més del consum cultural i crec que no compta amb aquella lluminositat antiga, o potser sóc jo, que ja em faig gran i ho veig així. A L'inici del capvespre, per cert, hi té un cert paper rellevant un dia de Sant Jordi dels anys seixanta, aquells anys en els quals tot estava per fer i tot semblava possible.

Els amics, però, m'insisteixen: el que has de fer és sortir a la tele. De fet, recordo que fa anys, el gran José Maria Valverde, en la inauguració d'una escola d'estiu, va comentar: si no sales por la tele parece que no existes... Feia un parell de dies l'havien entrevistat, per casualitat, en un programa i de sobte tothom s'havia recordat d'ell i l'havia telefonat. Això passa amb els de fora, però també amb la gent propera, que et valora més quan et veu valorada per patums i televisions. Recordo un programa sobre Pere Calders on una de les seves filles explicava que el tenia per un autor de segona fila, fins que va arribar l'èxit d'Antaviana i el va telefonar per dir-li: pare, ets un geni!!! De vegades l'èxit t'arriba per allò que tu veus més mediocre, com li va passar a Pedrolo amb el Mecanoscrit, consumit durant una bona temporada a tots els instituts de secundària. I, en cas d'arribar-te, potser les persones que voldries que et fessin cas passen de tu, com en el cas de Zorrilla, el pare del qual no va lloar mai els seus èxits, cosa que va entristir molt l'autor, un autor que és molt més que no pas el del Tenorio i que va tenir grans vincles amb Barcelona.

El món és complex i l'èxit, fràgil i imprevisible. Una altra cosa són els guanys econòmics, que sempre van bé, si en tens, encara que, llevat de quatre autors molt i molt famosos, poca gent s'ha fet rica amb la literatura, la veritat, llevat d'un grapat d'autors anglosaxons, ep. I en català, em sembla que, ric-ric, ric com Stephen King, per exemple, ningú. Més aviat n'hi va haver molts que van anar sempre curts d'armilla... En castellà, i amb sort i coneixences, sempre pots arribar al planeta Planeta i d'allà als tres-cents milions i escaig de possibles lectors.

Ha mort aquests dies Corín Tellado, autora de milers de novel·les, gran treballadora, menystinguda per les elits, com tants d'altres. Probablement, entre tantes novel·les com va arribar a escriure n'hi deu haver de bones, mitjanes i dolentes, caldria llegir-les totes i fer-ne un estudi sociològic, per ser seriosos, però el fet és que van alegrar la vida de molta gent normaleta, com ho fan els serials televisius. Una mica així era el nostre Folch i Torras, més reprimit, però igualment prolífic i popular, amb aquellas encisadores històries de modistes i orfanets. Se suposa que els bons autors escriuen poc, però això és un altre mite, Simenon, molt valorat, autor que no és, ni molt menys, dels meus preferits, va escriure molt i molt i es va fer ric. Però era francès, és clar.

La veritat és que hi ha molt gandul i que en el món de les lletres, com en tots els móns, funciona força allò d'agafa fama i fote't a jeure, la síndrome del doctor Rocarol, per això, quan es parla de novel·les i cançons d'autors antics molta gent manifesta, amb sinceritat: les millors eren les primeres. Però un cop assolida la fama, tot s'hi val. Per no parlar de la sortida professional que representen els guions de telesèries i les múltiples tertúlies radiofòniques i televisives que acullen els privilegiats totòlegs i totòlogues dels nostres temps. Bé, més enllà de consideracions literàries i sociològiques i de filosofies diverses sobre la fama, l'èxit, els diners, la fantasmada i la fatxenderia, si divendres no teniu res a fer i voleu anar a fer un volt pel barri, ja ho sabeu...