Pobres, rics, bons i dolents

Vaig presentar ahir la meva darrera novel·la al barri, al Centre Cívic, va ser una tarda molt agradable. Més enllà de l'anècdota de la presentació, va sorgir, tot xerrant, un dels temes de la novel·la, el de les barraques de Montjuïc on el protagonista viu de petit, no pas pel seu gust, però tampoc de forma excessivament infeliç. En passar el temps i desaparèixer el poble on va ser infant, en el llibre es reflexiona sobre els paisatges perduts, establint un paral·lelisme amb un altre poble, el matern, rural, que un embassament ha acabat per fer desaparèixer sota l'aigua.

Fa alguns anys vam dedicar una xerrada sobre història del barri a les barraques de Montjuïc i en aquella ocasió ens va costar trobar testimonis que expliquessin com i quan hi vivien. Semblava que els antics barraquistes encara no volien sortir de l'armari. Avui, en canvi, pels darrers reportatges que he vist, hi ha qui reinvindica, afortunadament per a la nostra memòria col·lectiva, aquell passat de mancances i misèria, una misèria, però, que embolcallava l'esperança de millora, pel fet de tenir feina, joventut i futur.

Pel meu barri, el Poble-sec, hi ha passat molta gent. Molta gent, també, un cop ha millorat econòmicament i social, ni que fos una miqueta, n'ha fugit. Més endavant, amb els anys, els envaeix una certa nostàlgia i fins i tot una idealització d'aquella infantesa de barri humil, d'un ambient que han perdut de forma definitiva. Els consola tornar al barri i comprovar que ha canviat molt, que ja no és el d'abans, que està ple d'estrangers. I aquesta mena de menyspreu pel present em fa pensar en com es pot repetir la història, i en com els infants d'avui potser recordin d'aquí uns anys el temps feliç en què, acabats d'arribar al país, jugaven lliurament pels carrers del Poble-sec, fins que es van fer rics i es van comprar un pis a Sarrià o una casa a Cardedeu.

Els carrers del meu barri són avui plens de gent sorollosa, als vespres, i també d'infants entremaliats que juguen a pilota, per desesperació dels veïns d'abans, els que no han pogut marxar, moltes vegades més per falta de diners que no pas per manca de ganes de canvi. L'altra dia una dona molt gran explicava una anècdota a la perruqueria, deia que havia renyat uns noiets immigrants de la zona de vianants del carrer Blai, perquè jugaven de forma sorollosa i donaven cops de pilota per tot arreu. La dona els havia dit, en castellà, la calle es de todos, chicos. La resposta d'un dels nens, que havia fet enfadar molt la dona, havia estat, pues dice mi padre que de aquí unos años será toda nuestra... La dona, resignada, manifestava que probablement seria així. El fet és que si els poble-sequins antics haguessin estimat el barri i s'hi haguessin quedat, arreglant els pisos antics i fent seu el carrer, si haguessin aconsellat als seus fills que romanguessin fidels als vells carrers, la situació seria avui, evidentment, molt diferent. Per cert, en temps de la meva infantesa hi havia molts rètols contundents que prohibien fijar carteles i jugar a pelota. El fet és que amb una mica de vigilància molts problemes d'aquest tipus es podrien arranjar abans de produir-se, fins i tot, però sembla que és més habitual endegar una caríssima campanya de civisme que no pas recórrer a la tradició, o sigui als guàrdies municipals, urbanos, polis de barri o el que fos, però persones reals, amb poder real, capaces de prendre decisions en aquests casos i que avui han esdevingut pràcticament invisibles, al carrer i al metro, on només t'avisen per dir que hi ha les càmeres que vigilen i que no pateixis.

Pel que fa a les barraques, quan jo era petita em sorprenia que a Montjuïc hi hagués gent encara més pobra que nosaltres, gent que vivia sota sostres precaris, enmig de carrers bruts, ja que en molts indrets no hi havia clavegueres. Per altra banda, en tot plegat hi veia també un component de llibertat que em feia envejar aquells nens i nenes (més nens que no pas nenes) que jugaven al carrer, quan ja pels meus verals jugar al carrer era mal vist i cosa de gambirots eixelebrats. En els temps dels meus oncles i avis els infants eren també una plaga endimoniada, capaç de fer una gran rastellera d'entremaliadures diverses, veritables gamberrades, si som objectius, que avui generarien rius de tinta psicològica als manuals, com ara batalles campals a cops de roc, però que explicades per ells a la vellesa queden d'allò més maques i tot. Un dels records més emblemàtics de molta gent és la felicitat antiga de jugar al carrer en el passat, però al carrer sempre hi ha hagut infants jugant, el que passa és que, normalment, han estat els més humils. He constatat també aquest fenòmen en d'altres indrets, a l'Hospitalet de fa anys, per diferents barris on jo havia treballat, els carrers eren plens d'infants andalusos, gallecs o estremenys, després de l'escola. Ara el carrer ja no és ben bé el carrer d'aleshores, en tot cas el lloc de trobada i jocs és el parc infantil vigilat i controlat per mares i pares amatents, també allà. Tot és relatiu i sovint no volem mirar en profunditat el present, ens limitem a idealitzar passats molt més grisos i arriscats del que ens mostren els nostres records.

En el fons, la gent de les barraques, els immigrants d'ahir i d'avui, són i eren una mena de exiliats. Ara que es torna a parlar de l'exili republicà crec que caldria incidir també en quins exilis tant i tant diferents es van viure. Hi va haver un exili difícil, però ben peixat, de gent intel·lectual, amb preparació i carreres, i un altre de molt més atrotinat que no resulta, ni de bon tros, tan bonic de reinvindicar. Per no parlar de qui no va tenir cap mitjà de fugida, és clar. Perquè les veritables víctimes, quan venen mal dades, sovint són les persones sense ideologies, persones de pau, que reben per tots costats i que de vegades no són ajudades per ningú perquè no pertanyen al partit, ni a l'ètnia, ni al grup religiós o lingüístic que toca. Perquè no tenen coneguts, vaja.

Em sembla que era a 'L'hora vint-i-cinc' del romanès Gheorghiu, una novel·la que va tenir el seu èxit en l'època dels èxits de Morris West i d'altres autors, avui poc recordats, on el protagonista, denunciat per un afer de gelosia, es troba unit als jueus en la seva tragèdia, i comparteix amb ells resistència i dolor, però després, quan els supervivents poden emigrar a Amèrica, ell ha de romandre al seu país, ja que no és jueu. En cinema feia aquest personatge un Anthony Quinn en estat de gràcia, en els temps dels seus grans èxits. Recordo el trist final del seu retorn al poble, on tot ha canviat després de l'absurda guerra i les seves malvestats, i on la seva família ha rebut per totes bandes, per part dels enemics però també dels suposats amics. El mateix autor va acabar exiliat a França, on va morir a principis dels noranta.

Una vegada, un estiu de fa anys, en una acampada vam conèixer una parella que em van semblar molt grans i que potser devien tenir uns cinquanta anys. Eren exiliats que havien retornat a Catalunya feia poc, una parella brillant i intel·ligent, ben situada, però que en parlar em van mostrar els prejudicis que van contribuir en moltes ocasions a desvetllar ressentiments diversos a casa nostra i que caldria estudiar amb seriositat. Creien de bona fe en la superioritat catalana, els castellans, deien, (i, més concretament, els andalusos), quan anaven de viatge en tren s'emborratxaven i feien soroll... De fet, fins que Paco Candel no va publicar Els altres catalans i vam començar a mirar-nos els immigrants d'aleshores amb una nova mirada, existien, aquesta mena de prejudicis. L'exili havia allunyat aquella parella de la realitat d'aleshores, que comportava molts intents de comprensió mútua i una gran dosi de barreja social. El psuc, s'ha d'admetre, aquell psuc d'aleshores, va fer molt bona feina en aquest tema, una feina força seriosa, molt allunyada de les bajanades multiculturals que promouen els poders públics d'avui i que fan riure de tan ximples. De tota manera, un dels elements d'afebliment d'aquell partit va ser, també, segons la meva opinió, a la llarga, una certa fragilitat en les relacions entre el col·lectiu intel·lectual-català, de classe mitjana i una mica o molt pretensiosa, que anava assolint poder, i la gent de les noves barriades, de parla castellana i d'origen molt més humil. Jo em sentia una mica al mig de tot plegat, perquè se suposava que no hi havia catalans pobres, és clar. Admeto que és una anàlisi simplista i que les coses eren molt més complexes, però el fet és que ara encara ho són molt més.

Mentre escric això escolto per ràdio l'anunci d'un museu nostrat, de fons industrial, que ofereix poder posar-te una bata i marcar per entrar a treballar a la fàbrica. Em recorda allò que feien els nobles francesos, que es vestien de pastorets i pastoretes i jugaven a pobres. Mentre un dia no ens facin vestir de soldats i anar a matar feixistes a la Serra de Pàndols...