Fa uns dies vaig llegir una entrevista a Donatella Rovera, d'Amnistia Internacional, on s'incidia en el tema de les guerres i també de la bondat o maldat humanes. L'entrevistada, prou coneguda per la seva tasca, de la qual, a vegades, se sent, ho admet, una mica decebuda, per les moltes traves que troba i pels mínims avenços que es fan, deia coses que ja sabem però que de vegades no ens agrada saber: que a tots els bàndols hi ha persones que en 'l'altre', o sigui, en l'enemic, hi veuen un ésser humà, i que en tots els bàndols hi ha també qui gaudeix matant i fent mal de forma sistemàtica. En aquesta minoria de persones capaces de veure una persona 'normal' en l'enemic és on s'ha de concretar la tasca d'organitzacions com Amnistia, explicava.
Destriar la individualitat humana i la responsabilitat individual del garbuix en el qual la història ens immergeix no és fàcil. Ho penso sovint quan llegeixo proclames mitificadores sobre 'la nostra guerra', que avui sembla una mena de conte de bons i dolents amb un cert ànim revanxista que els nostres pares i avis, al menys una gran part, havien bandejat ja de la seva consciència, adonant-se del gran desastre que va significar tot plegat i de com tothom va anar tirant benzina al foc. Sovint es minimitza el tema dient que els militars van ser els culpables del cop d'estat, cosa que és veritat, però que no obvia les grans responsabilitats d'uns polítics arrauxats o suïcides, molts dels quals van poder guillar aviat a un exili que tampoc es vol estudiar 'en profunditat'. La veritable República va durar molt poc, poca gent d'un bàndol o l'altre tenia interès en democratitzar el país, per no parlar de les potències estrangeres, que tampoc tenien interès en una Espanya desenvolupada. Estem preparant actualment uns itineraris al barri sobre la Setmana Tràgica i la mitificació del tema, centrant-lo en Ferrer Guardia, personatge també ambigu i complex (fa poc algú em va explicar, cosa que jo ja havia sentit, que maltractava la dona, entre d'altres coses, però que això, avui, 'no es podia dir') em sembla una mostra més de com reconstruím el passat al nostre gust i segons toca.
En un àmbit molt més frívol, aquests dies molta gent m'envia el vídeo de la senyora Boyle, i un altre semblant d'un cantant d'òpera d'aspecte una mica 'friki', que exemplifiquen la història, tan bonica, de l'aneguet lleig. No es pot dubtar de la bona veu de la senyora, del que dubto és de la bona fe del context televisiu, comptant amb el fet que per participar en un concurset de poca volada et fan càstings i, per tant, que els manaies del mitjà ja sabien com sortiria, el tema i com aniria l'audiència. Sobre el fet que el jurat actua amb gran realisme, al capdavall aquesta és la seva feina, fer teiatru. Per Nadal va sortir per televisió una senyora que explicava com havia rentat uns pantalons amb un dècim premiat, perdent els diners. Tots ens ho vam empassar, però aviat es va saber que era un muntatge. Potser m'ha passat amb la tele com a aquella gent que estava tipa de sentir al pastor dir que venia el llop per fer broma i que, quan va ser veritat, no el van creure.
El mite de l'aneguet lleig és bonic, perquè dóna veu, vot i presència als lletjos i marginats. De fet, siguem objectius, hi ha cantants i actors que no són pas una meravella estètica i han triomfat per la seva personalitat, la seva veu o per ser molt espavilats i espavilades. No és veritat que només triomfi la bellesa convencional, en el món. Després, de vegades, és clar, els 'arreglen' una mica. O molt. La televisió i la publicitat són capaces de fagocitar-ho tot: que calen nois moderns fent la bugada? Doncs n'hi posen uns quants. Què ja estem tips de que no hi hagi angelets negres? Doncs a buscar nens i nenes de tots colors per fer propaganda d'anoraks i wambes. Per això, amb tots els respectes per les lloances i admiracions desvetllades per la senyora, no m'acabo de creure la pel·lícula tal i com ens la presenten, la veritat.
Destriar la individualitat humana i la responsabilitat individual del garbuix en el qual la història ens immergeix no és fàcil. Ho penso sovint quan llegeixo proclames mitificadores sobre 'la nostra guerra', que avui sembla una mena de conte de bons i dolents amb un cert ànim revanxista que els nostres pares i avis, al menys una gran part, havien bandejat ja de la seva consciència, adonant-se del gran desastre que va significar tot plegat i de com tothom va anar tirant benzina al foc. Sovint es minimitza el tema dient que els militars van ser els culpables del cop d'estat, cosa que és veritat, però que no obvia les grans responsabilitats d'uns polítics arrauxats o suïcides, molts dels quals van poder guillar aviat a un exili que tampoc es vol estudiar 'en profunditat'. La veritable República va durar molt poc, poca gent d'un bàndol o l'altre tenia interès en democratitzar el país, per no parlar de les potències estrangeres, que tampoc tenien interès en una Espanya desenvolupada. Estem preparant actualment uns itineraris al barri sobre la Setmana Tràgica i la mitificació del tema, centrant-lo en Ferrer Guardia, personatge també ambigu i complex (fa poc algú em va explicar, cosa que jo ja havia sentit, que maltractava la dona, entre d'altres coses, però que això, avui, 'no es podia dir') em sembla una mostra més de com reconstruím el passat al nostre gust i segons toca.
En un àmbit molt més frívol, aquests dies molta gent m'envia el vídeo de la senyora Boyle, i un altre semblant d'un cantant d'òpera d'aspecte una mica 'friki', que exemplifiquen la història, tan bonica, de l'aneguet lleig. No es pot dubtar de la bona veu de la senyora, del que dubto és de la bona fe del context televisiu, comptant amb el fet que per participar en un concurset de poca volada et fan càstings i, per tant, que els manaies del mitjà ja sabien com sortiria, el tema i com aniria l'audiència. Sobre el fet que el jurat actua amb gran realisme, al capdavall aquesta és la seva feina, fer teiatru. Per Nadal va sortir per televisió una senyora que explicava com havia rentat uns pantalons amb un dècim premiat, perdent els diners. Tots ens ho vam empassar, però aviat es va saber que era un muntatge. Potser m'ha passat amb la tele com a aquella gent que estava tipa de sentir al pastor dir que venia el llop per fer broma i que, quan va ser veritat, no el van creure.
El mite de l'aneguet lleig és bonic, perquè dóna veu, vot i presència als lletjos i marginats. De fet, siguem objectius, hi ha cantants i actors que no són pas una meravella estètica i han triomfat per la seva personalitat, la seva veu o per ser molt espavilats i espavilades. No és veritat que només triomfi la bellesa convencional, en el món. Després, de vegades, és clar, els 'arreglen' una mica. O molt. La televisió i la publicitat són capaces de fagocitar-ho tot: que calen nois moderns fent la bugada? Doncs n'hi posen uns quants. Què ja estem tips de que no hi hagi angelets negres? Doncs a buscar nens i nenes de tots colors per fer propaganda d'anoraks i wambes. Per això, amb tots els respectes per les lloances i admiracions desvetllades per la senyora, no m'acabo de creure la pel·lícula tal i com ens la presenten, la veritat.
16 comentaris:
No m'ho havia mirat des d'aquesta perspectiva, però, tenint en compte allò que "sap més el diable per...", i tenint en compte també, que em separen molt pocs anys de tu, que jo sóc la que ha de posar les barbes a remullar... potser t'he de fer cas!
juguen amb els nostres sentiments? segur que si!
:) cal ser més exigents amb allò que sentim i que ens diuen. El mal és que estem tan aviciats a què pensin per nosaltres, que som capaços d'empassar-nos rodes de molí i trobar-les lleugeres.
Respecte a la Guerra Civil ... és que no té nom. Aquí tothom ha estat, és i sembla que serà, d'un hipòcrita que fa fàstic. Els uns perquè els interessa passar desapercebuts i perpetuar el control de la societat, els altres perquè els convenen els seus màrtirs, els quals no aguanten una lectura una mica profunda ... ai, quina estafa més monumental que és tot plegat :(
Una troballa el teu bloc :) gràcies :D
N'havia sentit a parlar d'aquest cas. Gràcies al Youtube l'he pogut veure.
Tens raó amb el tema del muntatge escenogràfic i de filmació televisiu que ens fa dubtar sobre què és cert i què no.
A mi personalment m'ha deixat una mica descolocat perquè aquesta Susan em recorda moltíssim una persona molt estimada d'un poble de Navarra, de quan a la infantesa anàvem a passar-hi alguna setmana i que sempre deia que ella no era "pueblerina", sinó "aldeana".
Té el mateix aspecte, el mateix riure, la mateixa manera de caminar... En fi, m'ha transportat a la infantesa!
Sobre el tema de la veu crec que és un tema d'educació vocal. No entenc de música però la Victòria dels Àngels fou la filla d'un bidell de la Universitat de Barcelona que a base de classes va anar creixent. No es tractava d'una descoberta d'un dia sinó del treball esforçat d'una veu que ja prometia.
No sé aquest cas que se'ns presenta com la Ventafocs. Hauríem de tenir més elements per opinar però com dius... de la tele no m'en refio i així els ho dic als alumnes, que ho posin tot en tela de judici crític, fins i tot el que jo els dic.
Hauré d'anar al youtube, perquè no sé de qui ens parles...jo és que sóc un xic lenta en això de les modes, o dels darrers "eventus", apa, quina paraulota!
pur marqueting aixó de Susan Boyle, una manera com una altra de vendre el concurs. Ja jo varen fer l'any passat amb Paul Potts aquell que cantava òpera.
He vist el vídeo de la Boyle, que ni tan sols sabia que existia, i m'ha semblat tan caspós que ja fa mania. Que una senyora lletja (segons els cànons estètics actuals i els de més enrere també :( ho sento senyora Boyle, però em costa molt de creure que vostè sigui capaç de vestir-se i pentinar-se així i si és cert és que a Anglaterra hi ha unes Hurdes encara més amagades) canti bé no és cap novetat, serà que no hi ha gent que canta bé al món. És una mostra més de la dona barbuda i l'home més fort del món. Panem et circenses.
Doncs si, la vida és així cadescú explica la història segons li ha anat. I pel que fa la tele, cada vegada és menys credible, s'ho inventen tot per acaptar audiència, la pena és que hi ha molta gent que s'ho creu tot. Tot el que surt a la tele i als diaris és veritat per a ells.
Escolta, se que no t'agrada, però mira ja saps que soc admiradora del teu blog i t'he deixat un petit obsequi al meu. passa't-hi i ho segueixes o no.
Un petó
Montse... segur que sí!!!
Clídice, efectivament hem de ser crítics, però no és tan fàcil, sempre hi ha un discurs vigent que va fent forat, jo crec que no tenim manera de quedar-ne del tot al marge, però, vaja, dins de les nostres possibilitats sempre s'ha de qüestionar fins i tot allò que sembla més obvi.
Galderich, efectivament, més que lletja o guapa, té aparença de senyora 'antiga de poble', també em recorda una meva tieta.
De fet expliquen que fa feina a la seva parròquia on, suposo, deu cantar en el coro.
En la música, com en tot, hi ha un tema d'educació i un altre de do natural, tot es pot aprendre però els millors són aquells que 'neixen' però que també 'es fan' mercès a l'estudi i la voluntat.
També hi ha gent amb el 'do' i que fins i tot l'educat però que quan la cosa es complica no vol entrar en l'espiral de competitivitat que ´tenen aquestes activitats quan es professionalitzen.
Zel, no et preocupis, segur que t'ho envien, en tot cas posant el nom al google et sortirà tot, tot, tot.
Això és el que jo penso, Francesc, per això m'estranya tanta emoció col·lectiva davant del 'fenòmen'.
Bé, Clídice, ja veig que malgrat 'el tel als ulls' has arribat al vídeo i has pogut jutjar... oi que és estranya tanta innocència?
Doncs sí, Marali, jo és que ja no em crec res, ni tan sols el que veig, perquè amb els hologrames i la virtualitat, ni això et pots creure.
Mercès pel premi, t'ho agraeixo, espero que no et sàpiga greu que no ho segueixi perquè he renunciat a passar premis i memes des de fa temps, és que no sé qui triar i poso a la gent en un compromís, moltes vegades.
De tota manera, MOLTES GRÀCIES per considerar-me amb MÀGIA!!!!
serà que com no veig gaire tele, tot m'ho crec!
Deric, feliços els qui creuen, ja m'agradaria, he perdut la fe i després costa molt de recuperar-la, de vegades em diuen que sóc massa escèptica, la veritat!!!
Publica un comentari a l'entrada