Sant Isidre Llaurador

Avui és Sant Isidre, sant madrileny, com se sap, a qui molts voldrien veure destronar del seu patronatge pel que fa als nostres verals agrícoles, cada dia, cal dir-ho, menys extensos i/o significatius. Es deia Isidro el meu avi, i se'n diu el meu germà, per raons hereditàries. Deien Isidro o Sidro, no pas Isidre, encara que el meu germà ja ha recatalanitzat el patronímic i es fa dir Isidre, en català del que ara es parla.

Avui ha passat a la història, més o menys, això de recuperar els noms d'avis i àvies. Llàstima, perquè encara que de vegades es produïen excessos, com ara que a una família hi hagués el senyor Josep, en Pep, en Pepet, el Pepito, en Pitus, la Fina, la Pepi i la resta, el fil de la tradició familiar no es malmetia, com passa actualment.

Es titlla Sant Isidre de forani, però, vaja, veient com en els darrers anys han proliferat els noms exòtics i fins i tot sense sant conegut, això no ens hauria de fer perdre la son. Al poble on vivia el meu avi, Mieres, del la Garrotxa, feien unes grans festes per Sant Isidro i cantaven uns goigs que no he trobat, encara que de versions de goigs del sant n'hi ha moltes i diverses. La tornada feia 'Sant Isidro, Isidro, Isidro, sant Isidro Llauradooooor...' Només recordo, i ho sento, aquesta tornada, d'haver-la sentit cantar al meu pare en ocasions festives.

De totes les imatges que he trobat per la xarxa, espigolant sobre el tema, me n'ha fet gràcia una, molt dolenta, però on ja es veu l'àngel a dalt d'un tractoret, perquè la tradició no ha d'estar renyida amb la nova tecnologia.

He trobat una reivindicació isidrenca molt encertada en un 20 minutos de 2006, l'escriu Joan Pallarès-Personat, i m'agrada perquè diu el que jo penso, que és quan ens agraden els escrits d'altri, és clar:

Fa molts anys, avui, diada de Sant Isidre, en alguns pobles es feia la primera de les revetlles de l’any, amb foguera inclosa.

Ara les revetlles com les de Sant Pere han passat a la història i, pràcticament, només han quedat reduïdes a la de Sant Joan i prou. Sant Isidre és el patró dels pagesos catalans? Tot i que a molts Sant Isidre els hi fa fred de peus per ser madrileny i volen fer de patró dels pagesos a Sant Galderic, la veritat és que aquest ho era dels pagesos del Rosselló, i que a Lleida tenien per patró a Sant Faust o els hortolans barcelonins, a Sant Nin i Sant Non, o sigui Abdó i Senén, cada poble tenia el seu sant protector de camps i conreus.

A començaments del segle XVII, quan es va canonitzar a Isidre, va significar, en certa manera, una unificació dels diferents patronatges. Diuen molts dels qui defensen el patronatge de Sant Galderic, que Sant Isidre va ser una imposició dels borbons vers Catalunya. No és veritat. Abans de 1714, inclòs molt abans de 1640, Sant Isidre ja era venerat als altars de moltes esglésies de Catalunya, acceptat totalment per la gent del país i sense cap mena de mal de cap. La veritat, Isidre, llaurador, espós de Santa María de la Cabeza és un exemple a imitar: Resar mentre els àngels et fan la feina.

Tinc gran simpatia pels sants, hereus dels petits deus propers i antics, que tenien remeis per a totes les coses de cada dia. Recomano La Devocioteca, un espai dedicat al tema, que explica amb cura els origens i característiques de moltes i diverses tradicions religioses, i que també en alguna ocasió ha tocat el tema de Sant Isidre i Sant Galderic, avui, al capdavall, francès, ens agradi o no.

M'agradaria ser a Madrid i ballar un xotis sobre una rajola vestida de gatxí. Per cert, em temo que per aquelles contrades els fa més por que una pedregada, a la gent de bé, el tema olímpic, veient el pa que s'hi dóna i com degenera l'urbanisme tradicional, el mateix que les devocions, quan ens cau a sobre una hipercelebració d'aquest volum. No sé si a Sant Isidre li deu fer massa gràcia, tot plegat. Jo crec que la generalització de la festa de Sant Isidre va ser un intent de donar senyals d'identitat hispàniques als territoris de la pell de brau, potser aleshores va funcionar, però aquestes coses passen per alts i baixos i crisis diverses, com molt bé sabeu i heu percebut darrerament.

De tota manera, el fet és que miracles com els d'abans ja no se'n fan. No vaig intentar mai anar a missa o a rosari deixant els nenes de la classe sols, amb l'esperança que algun àngel me'ls acomboiaria. Ja ho dic sempre, que he perdut la fe. Llàstima, perquè aquestes coses, quan es perden, ja no es recuperen. I és que per recuperar la fe fa falta fe, és clar..