Olors pudentes i pudors aromàtiques

Crec recordar que fa molts anys les olors i les pudors eren molt més evidents. Imagino que, de la mateixa manera que es perd la vista, l’oïda o l’agilitat, també es deu perdre olfacte, amb el temps. A més, ens hem anat tornant una societat inodora, amb els avenços de la higiene, que sovint fins i tot ens fan caure en ridícules exageracions asèptiques.

A La bíblia de l’arbre del verí, de Kingsolver, uns dels protagonistes, que habiten a l’Àfrica, se sorprenen, en retornar al món civilitzat de la manca d’olors. D’olors i també de pudors, és clar. La contundència inicial d’aquest llibre hiperfamós que és El perfum ens atrapa, sobretot, perquè fa referència a la pudor ambiental i una de les característiques de l’estrany protagonista és la seva manca d’olor.

Les olors corporals que abans semblaven normals, si no traspassaven uns certs límits assumits, ara ens semblen molt desagradables i les relacionem amb la brutícia. De molt petita, jo olorava de vegades els vestits de la meva mare penjats a l’armari, i recordo que una vegada em va comentar que ella també ho havia fet, perquè li semblava que feien olor de mare. De fet, aquella olor era també una percepció lleugera de suor humana i familiar, en aquells anys en els quals la roba no es rentava tan sovint, ni nosaltres mateixos, tampoc.

Em ve al cap tot això quan fa aquests dies xafogosos i barcelonins, de calor feixuga i humida. A la gent, fins i tot a la gent ben peixada i ben arreglada, els retorna, de forma traïdora, l’olor humana de suor, que avui sobta perquè no és freqüent i això es percep amb certa facilitat. De la mateixa manera, de tant en tant, en dies com aquests, el mar, les clavegueres, els racons urbans on algú ha orinat de forma discreta, desprenen pudors oblidades que en d’altres temps eren molt familiars.

No puc dir que m’agradin les pudors, però de tant en tant, aquestes fuetades imprevistes em produeixen una tendra sensació d’enyorament. L’olor de les flors pansides, de les pells de fruita, de les escombraries orgàniques, s’escampen de forma molt més ràpida per la ciutat quan fa aquest temps estrany i molest. Hi ha olors o pudors que de vegades em recorden un indret molt concret, una situació gairebé oblidada.

L’olor de cafè a la nit, quan fa humitat, és molt diferent de l’olor que fa de dia, o quan el temps és més sec, i em porta el record dels primers veïns que van tenir televisió a l'escala, a casa dels quals anàvem a veure aquells antics programes en blanc i negre. Eren una família una mica d’allò que en deien quiero y no puedo i les dones cosien camises per fer-se un sobresou a la nit, mentre miraven la televisió i prenien cafè, un cafè aromàtic i molt especial. Van prosperar, com era la seva intenció, i van deixar el Poble-sec per anar a viure a l’avinguda que aleshores portava el nom d’Infanta Carlota i que, crec, no ha arribat a ser mai el barri fatxenda i emergent que pretenia. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, uns veïns que prosperen també deixen el vell pis del Raval per anar… a Infanta Carlota! Es veu que Infanta Carlota era Eldorado de la gent humil de l'època del plan de desarrollo, ves.

Fa molts anys la ciutat aplegava moltes olors i pudors, els mercats, l’antic Born, per més que es netegessin sempre barrejaven les olors de fruita fresca i llegum amb les de pells de plàtans massa madurs, peix una mica passat i fems de les cavalleries que feien el transport. Els pobles feien olor d’excrements de vaques i rucs, de garrofes i de porcs, però també d’herba fresca i de flors primaverals. Encara quan arriba la primavera s’escampen les noves olors vegetals per ciutats i pobles. El port vell feia olor de combustible dissolt, de petroli, d’aigua estancada. Avui, de tant en tant, ens arriba l’olor de la soja o d’altres productes descarregats vora mar, també.

Les cases de la gent tenien, cadascuna, la seva pròpia olor: coliflor, fum, blauet de la roba, colònia barata, lleixiu, ddt, sofregit… Ara no percebo tanta diferència entre unes cases i les altres, potser has de ser un infant per copsar aquestes sensacions. De vegades, per casualitat, m’arriba una vella, coneguda olor (com deia el títol d’aquella altra obra d’un Benet i Jornet encara en estat de gràcia) i sé que és l’olor de casa de la meva tia Angelina, de la senyora Anita de l’escala o de la carboneria de la cantonada. Les olors són sovint més vives i evocadores que les imatges o les paraules. Com que les olors se saturen, i arriba un moment en el qual no les notem, no sabem ben bé quina olor o pudor feia la nostra llar. Avui es poden produir químicament olors i pudors, i en alguns espais museístics s’hi ha incorporat una olor que, se suposa, és la que feia aquell espai quan era real. Els desodorants i els nous productes higiènics han creat un nou imaginari olfactiu. Hi ha una olor que per a mi és molt estimada, la del sabó Heno de Pràvia, que era en la meva infantesa un sabó car que només es comprava molt de tant en tant, ja que habitualment en fèiem servir un de coco, més baratet. Els fabricants han aconseguit retornar-nos olors perdudes com la del sabó de Marsella, avui present a molts detergents. En canvi, una colònia clàssica com era la Lavanda Puig, pel meu gust, ha perdut pistonada, no és el que havia estat, s’hi assembla però no acaba de tenir aquella olor d’espígol antiga i evocadora. Ep, que no tinc comissió!

De tota manera, tots som diferents en això de la percepció d’olors i pudors i tot plegat també depèn del nostre estat d’ànim, de la nostra sensibilitat temporal, fins i tot de l’estat del nostre fetge. Hi ha perfums que poden resultar agradables a segons qui i que a d’altres els poden produir fàstic, literalment parlant. Una vegada em van regalar una colònia cara, no en diré la marca, que m’agradava quan me la posava, però que m’anava produint una mena d’angoixa desagradable, fins al punt que m’havia de rentar a fons de nou per eliminar-ne l’olor, al cap d’una estona. Una vegada em vaig posar unes pòlvores que eren de la històrica casa Myrurgia i algú em va dir que feia olor de vella. Les olors també, com la borsa, pugen i baixen en la valoració segons modes i costums.

Una de les formes escolars de fer assetjament era dir a algun company o companya que feia pudor o que es tirava pets i llufes. Moltes vegades no era cert, s’exagerava, o la víctima no era, ni de bon tros, l’autor dels efluvis percebuts. Hi ha formes molt subtils de crueltat, entre infants i joves. Les escoles també tenen la seva olor-pudor, molt característica. Com les oficines, per molts ambientadors que hi apleguem. Ara, amb els aires condicionats i els ambientadors, la situació de vegades és angoixosa, sobre tot a l’estiu, al menys per a mi, que no suporto veure aquests indrets tancats hermèticament. En ocasions baixar de l’autobús condicionat, congelat i amb una mena de pudor amoniacal, i respirar una certa ferum de claveguera estiuenca resulta, fins i tot, reconfortant.