Final de curs

Deixaré de moment el tema educatiu obligatori i post-obligatori, ja que sembla que la cosa està excessivament calenta a tots els nivells (educatius). A més, caram, que ja m'he jubilat, i el tema no hauria d'afectar-me tant!!!

Incidiré avui en l'educació des d'una altra perspectiva, la de l'educació permanent no oficial. Amb els anys i els estudis, que vaig haver de fer, a la nit i treballant moltes hores, (no sé què passarà amb això del batxillerat nocturn, un altre tema problemàtic) no em va quedar temps per conrear una de les meves aficions que, potser en unes altres circumstàncies, hagués pogut esdevenir també professió: el dibuix, la pintura, l'art en general.

Aquest curs m'he matriculat a l'Escola de la Dona, una institució amb 125 anys d'història que ha aconseguit mantenir una filosofia que em resulta molt estimada, la de no convertir-se en un establiment més d'expedició de títols oficials. No et demanen, per entrar, cap requisit i per tant et trobes amb persones de procedència molt diversa, d'edats també diverses i, des de fa uns anys, també amb senyors, car en principi era una escola només per a les dones.

En aquest context, i considerant la diversitat qualitativa que et trobes pel món en cursos i cursets formals i informals, cal dir que la seriositat i rigor que hi he trobat resulta admirable. No sé si és que he tingut sort, però m'he ensopegat amb un professorat excel·lent, que ja havia oblidat que existia. No crec que sigui casualitat, tinc amigues i amics fent cursos diversos per l'Escola, de matèries diverses, i la satisfacció és força general.

Recordo que fa molts anys una de les banderes de la institució Rosa Sensat era no donar títols ni titolets, una vegada la Marta Mata explicava això en una sessió a la sala d'actes de la Normal al director d'aleshores, que insistia en què havia de donar títols si volia tenir èxit. Doncs bé, van acabar donant títols i certificats, ves. De fet, gairebé tot s'ha academitzat i oficialitzat, no sé si això és bo o dolent. En general, no em refio massa de títols, hores d'ara. Moltes vegades no garanteixen la saviesa, ni la pràctica professional, ni la qualitat humana.

Pel que fa a Rosa Sensat, aquests dies no puc evitar recordar aquelles Escoles d'Estiu sense certificats, el seu ambient i el seu nivell i com vaig tenir professors com Cirici Pellicer, Jordi Carbonell, Cassassas, Oriol Martorell, Pilar Benejam, Frederic Boix i d'altres de semblant categoria. Encara més, t'apuntaves als cursos per la persona que els donava i no pas pels continguts. Això s'ha perdut i ja fa anys que, a molts cursos i cursets de mestres, o fins i tot d'altres àmbits, t'hi apuntes 'a cegues' i per aplegar crèdits per als sexennis o perquè fa falta el paperet. Sembla mentida que la cosa vagi tan malament amb el munt de vegades que els poders educatius ens han estat reciclant...

No em vaig poder apuntar als cursos de dibuix i pintura de més durada, enguany; ho podré fer el curs vinent, ben segur, que ja constaré com a antiga alumna. El dia 8 hi havia la presentació d'un llibre commemoratiu d'aquest 125 aniversari que s'ha celebrat durant tot el curs amb diferents actes. No vaig poder arribar aviat i no vaig poder entrar a l'acte, pleníssim, encara que el dia 15 repetiran teatre i cantata de la coral del centre. A la coral hi canta una amiga meva, una persona immensa que admiro molt i que em va comentar, emocionada, que a l'exposició del vestíbul havien inclòs un text seu. Aquesta persona d'esperit entusiasta i optimista, a fregar de les quatre vintenes, va tenir una infantesa i joventut difícils, no va poder estudiar, i l'Escola li ha obert portes i finestres damunt de l'ampli i divers camp de la cultura.

Vaig intentar fotografiar el seu text, però em va sortir il·legible, així que reprodueixo les seves paraules, de les quals està, amb raó, molt orgullosa:

Dins de les teves aules, quantes dones i també homes deuen haver après aquelles coses que tenien necessitat o il·lusió de saber. Per a mí, anys enrere, hauria estat una quimera de poder-m'ho plantejar.

La vida és un camí. Aquest camí de vegades és planer i d'altres s'embolica. El meu camí es va torçar a la infantesa, quan era l'hora d'aprendre.

Ha passat el temps, m'he fet gran, però he pogut reemprendre aquell camí estroncat. Perquè quan ja no pensava que fos possible enllaçar amb aquell temps perdut he pogut entrar a l'Escola de la Dona. Ara ja fa dotze anys que segueixo els estudis i ha estat meravellós tot el que he trobat i après. Ara sóc feliç.

El meu camí ja és més a prop del cim. Espero acabar-lo caminant amb l'Escola de la Dona.

Montserrat