Un dels avantatges de viure al Poble-sec és que es pot anar passejant fins al centre de Barcelona en poc temps. Quan no existia el metro, la línia 3, anar a peu a la Rambla era encara més habitual. En arribar a la Plaça del Padró, que encara conserva el regust dels temps dels meus besavis, es pot optar per agafar el carrer del Carme o el de l'Hospital. Al carrer del Carme un establiment emblemàtic que fa temps que és tancat és Can Planas, botiga de principis del segle XIX, que havia estat dedicada a vendre ganivets i eines de tall en general. De petita recordo haver-hi anat amb la meva mare i haver estat ateses per un senyor molt simpàtic i molt excursionista. No sé com acabarà, de moment el bonic rètol de l'entrada es troba del tot descolorit. Per no parlar d'aquesta plaga de les pintades, que no hi ha manera de controlar. M'encantaven els seus aparadors de fusta, no entenc com aquests darrers anys s'han deixat perdre tants aparadors històrics, entenc que els establiments canviïn d'orientació comercial però aquests elements s'haurien de respectar.
Un altra botiga històrica és El Indio, que encara funciona i que havia tingut, en els seus temps de glòria, davants i darreres. Una meva tieta-àvia conservava un cap d'indi promocional, de propaganda, que no sé on devia anar a parar amb els anys. Roser Caminals a La petita mort inventa un personatge que dissenya la botiga, no sé si està inspirat en algú real. És una botiga majestuosa, l'interior resulta una mica decadent, però sembla que va venent. Sempre que hi he anat m'han atès meravellosament. Els aparadors són també immensos i suggerents.
Un altre establiment emblemàtic era aquesta Fábrica de Naipes de España, amb un interior avui dedicat a vendre de tot una mica, però força respectat, encara que fa temps que no hi entro, la veritat. Les fàbriques de cartes eren prou nombroses fa anys. I a totes les cases teníem el nostre joc de cartes, una mica esgrogueït pels anys, que feia una olor molt especial. La marca de prestigi d'aquells jocs que duraven anys i panys era l'Heraclio Fournier.
En arribar a prop de la Rambla ja no ens podem pesar a la bàscula del Regulador. Podem encara admirar l'església de Betlem on vaig fer acabar la meva primera novel·la Enmig d'orats i savis, que encara podeu repescar en alguna biblioteca. L'església de Betlem sempre em porta el record del Verdaguer vençut, que en èpoques millors havia fet un poema al Jesuset de la Creu que hi ha en els seus barrocs murs, inspirant-se des del palau del davant, com és ben sabut. Al carrer del Carme hi ha molts més indrets històrics i artístics, un altre dia en tornaré a parlar (a escriure, en aquest cas).
12 comentaris:
Aquesta volta que fas m'agrada. Si que és llàstima que no es conservin més aparadors o llocs com aquests que expliquen moltes coses. Fa un partell de setmanes o més vaig acabar la teva última novel·la, L'inici del capvespre. El relat és planer, el que més m'agradat és com tractes les diferents maneres d'entendre una mateixa relació o història. Per mi és un relat psicològic sense ser clínic. És tal i com és veure la vida per les diferentes persones que la viuent. Crec que és més que una simple novel·la, dóna la pauta per conèixer la individualitat dintre del món que passa. Ho voldria explicar millor.
Hola Júlia,
Les botigues d’aquest carrer m’encanten, durant un temps i vaig passar sovint, en aquesta del “El indio” mi parava sempre. Sí que s’haurien de conservar, aquí hi ha molta mania de enderrocar-ho tot i fer el mateix model per tot, el barri de “le Marais” de París hi ha un munt d’establiments arreglats però conservant la fesomia i n’hi ha que son una meravella.
Una abraçada,
Un passeig ben bonic.És una llàstima que es vagin perdent aquests aparadors i aquestes botigues. La propera vegada que vagi a bcn hi aniré a fer un volt.
Algun dia no gaire llunyà ens arrepentirem de no haver respectat aquests comerços (amb totes les excepcions de les reformes respectuoses amb els rètols originals i els interiors!) com va passar amb el modernisme. Els de Loewe de Passeig de Gràcia s'estiren els cabells per haver destrossat la botiga de la Casa Lleó Morera...
Bona passejada!
M'encanta el barri! si mai em toca una rifa m'hi compro un pis! o sigui que em seguiré conformant en passejar-hi :P l'aparador de "El Indio" sempre m'ha fascinat. Respecte a les pintades i això, bé, aquí tinc problemes, perquè d'una banda em saben greu i de l'altra m'agraden molt, són una expressió d'una nova pobresa, abans la roba estesa als balcons, el cant de la copla i tantes coses ... ara els grafits, els tatuatges, els piercings ...
Gràcies, Maria Antònia, m'alegro que t'hagi agradat. Per cert, aquest barri, pels pintors i pintores és una mina.
Jaka, ja era jo petita i recordo que a revistes com a Destino es planyien de la desaparició d'establiments emblemàtics i posaven la comparació amb París o Londres, on podies trobar llocs centenaris respectats. Ja veus, no s'ha millorat gens, i en aquests darrers anys a Barcelona s'han fet absolutes barbaritats que ja no pensava que passessin.
Doncs sí, Kweilan, a més, quan estan tancades costen d'apreciar, de vegades passes molt de temps per un lloc sense valorar el que veus. Fins que ho has perdut.
Galderich, el modernisme és un molt bon exemple, quan va canviar la moda es van perdre molts d'aquells locals. L'especulació també va pesar. A més tenim molt poca capacitat de 'reconstrucció', a Alemanya després de la guerra van reconstruir ciutats senceres tal i com eren.
Tens raó amb això de les pintades, però segons on fan una mica de fàstic, a més, com en tot, n'hi ha d'originals i de ben galdoses. De tota manera, la mania de la gent a deixar constància del seu pas del món gratant arbres o fent ratllades i pintades és ben curiosa i ancestral.
Esperarem que tornis a passejar-hi
Això no és problema, Veí, perquè la volta 'de la Monyos' és un dels meus recorreguts habituals.
Publica un comentari a l'entrada