Aquests dies s'han destacat molt les declaracions del doctor Jordi Nadal sobre això dels catalans i el pa. De fet l'aspiració funcionarial s'ha multiplicat aquests darrers anys i jo mateixa, que sóc contrària a aquests vitalicis laborals, sóc funcionària retirada i aconsello sovint als meus fills -sense èxit, cal dir-ho- que facin oposicions al que sigui. Perquè a la vida una cosa és la teoria i l'altra la pràctica i és fàcil caure en contradiccions, incoherències, inconstàncies i inconsciències, sobre tot a l'hora de protegir el nostre propi clan i per això s'han de prendre mides antinepòtiques.
Un dels altres temes que va comentar el doctor Nadal, fa uns dies, als emblemàtics matins del senyor Cuní, accessibles a jubilats, però no a persones en actiu (com els desdejunis de la primera i d'altres espais interessants) va ser la necessitat d'una mobilització unitària davant del culebrot de l'estatut. Malauradament, va dir, més o menys, més aviat es donava la situació contrària, tothom intentava escombrar cap a casa i cap a caseta, aprofitant el tema i fent-ne lectures interessades. Es va declarar decebut de la política en general i de la catalana en particular, tal i com va en l'actualitat. No és l'únic, com sabeu i percebeu.
Els qui som grandets i grandetes vam viure alguns temps, breus però gloriosos, d'unitat, demanant allò de l'estatut, l'amnistia, llegint sobre l'Assemblea de Catalunya i assistint a actes massius d'agermanament multipolític, o votant aquells senadors d'humana categoria que van generar una gran devoció inter-ideològica. Després, en un espai molt breu de temps, tot es va esberlar, com, potser, havia de ser, és clar, perquè una cosa són les consignes i les parrafades i l'altra, la realitat i el possibilisme. De tant en tant aniria bé una mogudeta unitària per coses de casa i no per guerres selectives, que també, però em temo que no serà així... al menys de moment. Ens forniria autoestima i ens retornaria, ni que fos temporalment, la il·lusió i potser, fins i tot, els ideals.
10 comentaris:
Santa innocència! Ara només ens movem per coses de fora, per les d'aquí ja ens ensinistren per a sentir-nos culpables de reclamar :(
Potser si duguéssim algun mocador guai? ves a saber! Llàstima que la barretina sigui tan poc "sostenible" (?).
Darrerament hi han alguns col·lectius que s'estan mobilitzant precisament per posar nerviosos als que no volen saber res de nosaltres. Si esteu alerta ho comprovareu!
ai, Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!, tot se n'ha anat en orris i allí es quedarà.....pels temps dels temps. De fet, vist amb la perspectiva d'ara, que n'eren d'innocents...
Vaig veure l'entrevista al doctor Nadal i, malgrat tot, crec que mentre a Catalunya hi hagi persones de la seva talla acadèmica i catalana, no tot està perdut.
És clar que veure que tenim persones com ell i d'altres, afortunadament, mentre al govern de la Generalitat hi ha el que hi ha, pot desanimar.
Però amb el desànim no es va enlloc.
Clídice, haurem de recuperar la barretina vermella i el carmesí mocador... encara que corren mals temps per símbols excessivament nostrats.
A veure, Marta, tant de bo sigui així.
Ai, sí, em sembla que he perdut la innocència, Francesc.
Xiruquero, doncs ens haurem d'animar, ara bé, dubto que hi hagi cap mena de mobilització unitària ni res que se li assembli...
ELS IDEALS FAN NOSA QUANT ELS HOMES DE PARTIT,SIGUI EL QUE SIGUI,DECIDEIXEN QUE EL POBLE TE QUE ESTA AL SERVEI DEL PARTIT,I NO EL PARTIT AL SERVEI DEL POBLE.
EP PISTA.
JUGANT......
Doncs sí, Jugant amb Barcelona, mentre els partits precisin de súbdits incondicionals malament...
Publica un comentari a l'entrada