Girona per Sant Pere

Tornar a Girona sempre m'emociona una mica. Feia temps que no hi anava a l'estiu, quan la calor és excessiva a la ciutat i sembla que del terra emani una feixuga escalforeta interior. Hi hem anat per escoltar Tempus fugit, un grup de polifonia corsa religiosa, de l'actuació del qual em vaig assabentar gràcies a l'amic Galderich, per cert. La darrera vegada que hi vaig anar va ser a causa del muntatge aquest de les flors, que ha esdevingut incòmode de tant massificat.

El temps fuig i Girona canvia i ha canviat. Hi anava fa molts anys, a l'estiu, amb els meus pares i el meu germà, a visitar l'oncle capellà i la tieta majordoma, que van estar un temps a Sant Feliu. A un terrat cobert de l'església, la meva tia hi criava gallines i pollastres. Una vegada una rata se li va menjar uns polls i va tenir un gran disgust. Aquells vespres d'aleshores els rius eren plens de restes industrials de la fàbrica Grober i d'altres, i escampaven unes pudors molt característiques. La Grober va ser molt famosa, fins i tot van inventar una lletra amb la música del tápame-tápame que feia: 'a la fàbrica d'en Grober, un porter hi han posat, és el porter de les betes, de seguida esta cansat, porta-li, porta-li, porta-li, porta-li una cadira, que es el porter de les betes i se'ns cansa de seguida...'

Ara, aquella rectoria que feia olor d'humitat ancestral i d'antigor profunda ha desaparegut. Restaurar un monument vol dir, sovint, eliminar molta història que s'ha anat incrustant en els seus murs, normalment es fan servir criteris d'antiguitat o de gust dels qui manen, a l'hora de decidir què es treu i què no es treu. Hi ha sovint la absurda intenció de 'deixar-ho com era', cosa impossible perquè qualsevol espai es transforma de forma constant al llarg del temps i en prioritzar els orígens, que mai no podem, tampoc, recuperar, es traeix molta petita o gran història, també. Jo crec que, si hagués de prendre decisions, em decantaria per deixar-ho com ho he trobat però amb els edificis i monuments passa com amb les llengües, s'intenten convertir en obres d'art fixes, però la realitat i la vida superen totes les gramàtiques i guies turístiques, per serioses que semblin.

L'entorn també s'ha transformat. Els barris decadents del volt, alguns d'ells aleshores amb força prostitució són ara una zona alegre plena d'establiments per al jovent. A les ribes del riu ja no hi acampen els gitanos amb carros de cavalls. M'emociona pensar que jo podia contemplar en exclusiva els sarcòfags paleocristians quan volia o les restes de Sant Narcís, encara que aleshores no era conscient del privilegi. L'església era un lloc on ens arreceràvem una estona per fugir de la calor. Ara és en obres i no l'he poguda visitar.

El meu oncle ha estat el personatge més important de la família. En una família humil, un oncle capellà era sempre una mena de referència institucional. Va tenir una llarga vida, amb trasbalsos i canvis, i va ser molt apreciat per un gran nombre de gent, a causa de la seva generositat i honradesa, malgrat que tenia un geni viu una mica cantellut. Arbúcies, on també va ser rector de més jove, li ha dedicat uns jardins a causa de la seva ajuda a tothom durant la dura postguerra. M'ha emocionat també trobar fa poc una referència biogràfica sobre ell en un escrit al Diari de Girona del Nadal de fa tres anys, article que fins ara desconeixia. Més endavant, ja retirat, l'anàvem a vistar a la residència per a capellans Bisbe Sivilla, sempre va tenir el cap molt clar; la darrera vegada el meu pare també començava a no trobarse bé i es van acomiadar molt emocionats tots dos. El meu pare era gairebé vint anys més jove que el mossèn i li tenia un gran respecte. El meu oncle capellà casava tots els familiars, també em va casar a mi, per cert.

El meu oncle, al contrari del meu pare, parlava sovint del temps de la guerra i de tot el que li havia passat, jo diria que no temia el record, vaja, encara que m'imagino que tampoc no ho explicava tot-tot-tot. Era un gran narrador de tota mena de coses: anècdotes parroquials, acudits (en sabia un munt del rector de Vallfogona), facècies, rondalles. D'acudits, en recordo uns d'encadenats d'un pagès que anava a ciutat i feia tota mena de disbarats, aleshores la gent se'n reia dels pagesos i ara queda bé riure's dels de ciutat, ara que gairebé no hi ha pagesos, ves. Quan era joveneta, les històries de la guerra civil que explicaven els grans em semblaven rondalles emocionants. Ara m'inquieta pensar en tot el que va viure i patir aquella generació, sobre tot la bona gent, rebent per totes bandes.

M'he despertat molt aviat avui, darrer dia gironí, i he posat la ràdio, ensopegant-me amb una cançó molt bonica d'Alberto Cortez, que va ser de jove aquell xicot del sucu-sucu i que després va desenvolupar una carrera musical molt més seriosa. La vellesa, Tempus Fugit, i el campanar de Sant Feliu veient passar el temps al costat de la catedral, amb els seus noranta graons i els senyals de tantes natges infantils a les pedres dels costats del primer tram, tobogan històric i modest, moltes emocions concentrades en poc temps. M'ha decebut força l'esplèndida Devesa, amb espais molt abandonats i els canalets d'aigua bruts i adients per al conreu del mosquit tigre, espero que sigui temporal i que l'estiguin arranjant. No hi havia avis jugant a les botxes, un bar on hi havia passat bones estones és ara una dependència municipal. La Plaça Álvarez de Castro també està en obres, ara és la Plaça de la Independència, nom polisèmic, adaptable a circumstàncies diverses.