Carles Riba, cinquanta anys després (menys un dia)

També era diumenge, aquell 12 de juliol de l'any 1959. Jo tenia onze anys i no em vaig assabentar de la mort de Riba, ni tan sols sabia qui era. Durant la dècada dels seixanta el món, els costums, la societat, el nucli familiar i fins i tot el context polític, canviarien molt i molt però Carles Riba ja no ho podria comprovar. De fet, deien, el 1960 era possible que arribés la fi del món.

No m'hauria assabentat tampoc d'aquest aniversari si no arriba a ser per un missatge del benvolgut Puigmalet, de savi blog o bloc i de sàvies paraules. Un altre blogaire de sòlida tradició i sàvies reflexions, en Francesc, m'ha demanat opinió sobre Riba i m'adono que potser he hagut de recórrer als tòpics que el pòsit del temps i les opinions de molta gent que em semblava indiscutible m'han anat forjant a l'entorn d'aquest senyor, de mirada seriosa i profunda, sobre el qual, ai, he tingut durant anys certs prejudicis que potser, en molts casos, eran injustos o, al menys, molt matisables.

Riba va ser un noi estudiós i molt intel·ligent, probablement superdotat, que de ben jovenet dominava el coneixement dels clàssics i moltes llengües antigues. No sé si avui, a casa nostra, hi ha persones amb aquest gruix de coneixement, però em temo que haurà de canviar molt l'ensenyament per tal de possibilitar el rebrot de savis com aquells. Canviar i recuperar, és clar. Parlem molt dels clàssics però avui, en general, són ben poc coneguts i llegits, em sembla. El llatí i el grec han passar a ser patrimoni d'estudiants super-especialitzats. Però en el meu temps amb dotze anys ja fèiem acceptables traduccionetes i recitàvem les declinacions.

Com a mèrit cívic, Riba va ser dels darrers en marxar del país en acabar la guerra i dels primers en tornar. No va ser un soldat arrauxat, voluntari de trinxera, sinó un treballador incansable decidit a salvar tot el que es podia salvar en qualsevol circumstància. Es va haver de refugiar en les traduccions, en tornar, sortida de molts intel·lectuals castigats per totes bandes. Va comptar amb avals, imprescindibles, però també ell s'havia mullat en ajudar persones condemnades durant la guerra que es van comportar, agraint el favor. Després, el mite i la realitat es barregen en aquella represa de la cultura catalana, en les reunions a casa seva, i en la col·laboració i organització d'activitats intel·lectuals que avui, amb tantes possibilitats a l'abast, ens haurien de fer envermellir de vergonya.

Riba va ser respectat per molta gent diferent. L'any cinquanta-nou en feia cinquanta de la Setmana Tràgica, i els diaris de l'època van aprofitar l'avinentesa per lloar el règim vigent i parlar de dimonis revoltats, maçons perversos i aldarulls incontrolats del populatxo. Enguany en farà cent i em temo que lloarem glorioses revoltes obreres, maçons il·lustrats i aldarulls enyorats protagonitzats per masses ardides. Però el cert és que aquella premsa tan monolítica en aparença va parlar molt de Riba i de la seva mort i va glossar la seva figura amb un respecte absolut vers un personatge amb un gruix d'erudició indiscutible. Després de la seva mort es va intentar trobar un nou pal de paller per al món cultural català. Espriu va resultar un intent frustrat, ja que no tenia el tarannà adient per a la tasca. O potser ja no era temps d'incondicionalitats i els joves rebels començaven a fer més soroll del compte.

Feia vint anys de la guerra, el 1959, i la bona gent que havia sobreviscut estava molt escaldada. Tots havien perdut, com va cantar Raimon anys després. En el fons, hi havia, durant la primera postguerra, també, una profunda vergonya per tot el que havia passat i una sensació de resignació general, però suraven ja entusiasmes ocults i iniciatives discretes de represa cultural. Riba va aconseguir unes trobades amb intel·lectuals castellans que avui ens sorprendien si fóssim capaços de parlar-ne en profunditat i analitzar-les sense complexos.

Jo, com d'altres joves no universitaris vam tenir durant anys, pel món de Riba, un sentiment estrany i ambivalent, una mica ressentit. El catalanisme de les nostres famílies era el d'en Patufet i en Folch i Torres. En el fons era un món de burgesos culturals, gent que potser no tenia molts diners però sí bones relacions i que s'encastellava en un elitisme limitat al món universitari, que aleshores era molt minoritari i restrictiu i al qual accedien els fills dels vencedors, molts dels quals, després, es reconvertirien en comunistes dogmàtics. La manca de llibertat provoca aquesta mena de sectarismes, però possiblement sense aquest recurs a la clandestinitat selectiva moltes coses no haurien pogut ésser. Era un món arrecerat sota l'aixopluc del catolicisme català, una mica obert pel que feia a la cultura, però molt tancat en els aspectes morals i dels costums. I encara gràcies, la veritat.

Vaig negar a Riba durant molt de temps la força poètica però avui rellegeixo alguna cosa d'ell i em sembla molt més poeta del que m'havien fet creure, encara que de vegades el perdi l'excés d'elaboració intel·lectual. Imagino que era també molt més humà i fester i de la gresca del que sembla en aquestes fotografies oficials que sovintegen pels manuals diversos. Carles-Jordi Guardiola va recollir moltes imatges de la família Riba-Arderiu en un deliciós llibret, editat el 1993; en una d'elles hi ha una fotografia de Josephine Baker que un amic envia a Riba, que n'era admirador... Costa d'imaginar Riba contemplant embadalit el moviment dels plàtans mòbils de la faldilla de Baker, oi?

Un altre aspecte dels homes d'aquella època era que semblaven tenir les dones a l'ombra, grans dones, resignades a un paper secundari, com Clementina Arderiu, Anna Murià i tantes altres que encara van tenir menys possibilitats i que, a més de tenir molts fills, havien de fer bullir l'olla quan calia. Però analitzar aquella mentalitat des del present, quan la situació de la dona ha canviat tant i tant, és impossible. Era així, i, malgrat tot, el paper la dona de Riba brilla, avui, amb llum pròpia i personal.

No som americans ni anglesos i no fem pel·lícules ni sèries ben fetes sobre la nostra gent. Ni encara som prou capaços d'escriure biografies completes i humanitzades sobre personatges que tant de pes van tenir per a la nostra cultura. Sabem molt més de la vida de Hemingway i d'Elvis Presley que de la de Sagarra o Emili Vendrell i hem canviat sense manies les calces de vellut pels texans de disseny. Riba, és cert, va poder fer moltes coses gràcies als mecenatges, molts mecenes d'aquella època imagino que, políticament, ja ens podem pensar de quin peu calçaven, però, en canvi, propiciaven en ocasions una major llibertat creativa que el subvencionisme polític del present encara que, com ha passat sempre, en general, qui paga, mana.

Hi ha joves que pensen que el llarg franquisme va ser també un desert cultural i que se sorprenen quan s'ensopeguen amb la realitat, amb el gran nombre d'intel·lectuals, revistes, publicacions, activitats, que es desenvolupaven malgrat tot. 'En aquells temps ombrívols, es cantarà, també? Doncs també es cantarà sobre aquells temps ombrívols', escrivia, crec, Bertold Brecht. Certament, hi havia moltes realitats en la nostra societat ombrívola, com passa avui mateix, però encara molt més contrastades, i molta por, i molta prudència. I un cert menyspreu per un aspecte social que començava a ser evident, el de la immigració de la resta d'Espanya, unes masses pobres i, com no podia ser altrament, ignorants pel que feia a la realitat catalana, i, a més, amb un tarannà molt diferent del d'aquelles minories esforçades i amb estudis, aparentment serioses i transcendents.

La poesia de Riba és diversa, també. Avui molta poesia, crec, s'ha allunyat de la realitat i de la gent normaleta, com ha passat amb molts aspectes de l'art i potser per això hi ha un Riba que em sembla, avui, fins i tot, molt intel·ligible i popular. Sagarra, amb qui Riba no va ser massa just, va escriure a La Vanguardia un article sobre el seu enterrament, on mostra com el va emocionar veure-hi un gran nombre de joves estudiants, el futur. En una cultura normal fan falta Ribes i Raimons però també són imprescindibles Sagarres i Serrats. I gatades, una mica de broma i alegria xarona i poca-solta. Això de la cultura de vegades sembla el futbol (que també és cultura, diuen), si ets d'aquest no pots ser de l'altre, ni tan sols li pots reconèixer una engruna de grandesa esportiva. Les capelletes, ves.

He trobat per la xarxa aquest bonic poema de Riba, publicat l'any 1956 a la revista El Pont:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l'aigua fa el seu pur

començament de perdre's.

Recordo també un poema de Riba, breu, que em va agradar molt i que no sé on vaig llegir, fa anys, on el poeta, en veure arribar la primavera, es planyia d'haver-la viscut de forma prematura: com l'amatller jo enyoro, ma flor precipitada. He citat aquest vers en la meva darrera novel·la, el protagonista l'escriu en una dedicatòria a una amiga i agrairia que algú me'l fes arribar sencer, ja que crec que no el recordo ben bé com era. Potser Riba es planyia, certament, d'haver estat un xicot massa precoç pel que feia als estudis, a l'assoliment de saviesa, qui sap. Afortunadament, els poemes viuen molts més anys que els poetes i sempre són nous per a qui els llegeix. Estaria bé poder gaudir-ne sense saber qui ni com els va escriure, ni amb quina intenció, els donaria una dimensió diferent, però aquesta senyora que porta tantes disfresses i té tantes i diverses personalitats, Na Cultura, necessària i lloable en molts aspectes, ens fa perdre, també, la innocència.

Afegitó: Una vegada publicat aquest post, l'amiga i poeta Isabel Barriel em fa arribar complet el poema que cito. Gràcies, Isabel!!!

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.

i algunes tankes més, de propina:

La mar llunyana
és de tots. Però el dia
clos de la serra,
verd entre les alzines
és nostre. No preguntis.

Son pur, ets nucli
i alhora forma nua
del vast silenci.
Tot és futur, oh estàtua
d’oblit, i se t’assembla.


Carles Riba (1893-1959). Tankas del retorn (1943-1946)

I seguint el suggeriment de Puigmalet, un homenatge a Baker que reconverteixo en homenatge frívol -o no tant- a Riba. Per cert, la fotografia de Baker li va enviar Pau Gargallo!