Srebenica, 1995

En la referència que Sam Abrams va fer a l'Avui sobre l'aniversari de la mort de Carles Riba comentava també el cert cansament que provoquen les celebracions de morts, naixements i fets de tota mena, en general. El cert és, però, que potser tenim necessitat d'aquest tipus de coses ja que oblidem amb facilitat, cosa inevitable però també lamentable. No estic d'acord amb allò que s'afirma de forma contundent, que qui no recorda la història està obligat a repetir-la. Mai no es repeteix res, ja que les circumstàncies mai no són iguals i, a més, no es troba al nostra abast, sovint, impedir la suposada repetició de disbarats i tragèdies. Tenim tendència, també, a l'arrodoniment de dates, fa deu anys, fa cinquanta anys, fa cent anys... Tot plegat són convencions, de fet tant és fer cent anys com fer-ne vuitanta-sis o cinquanta-quatre.

Ara no n'ha fet ni deu ni vint, n'ha fet catorze, de la matança d'Srebenica, un horrible fet en el context de la guerra que es va esdevenir a l'antiga Iugoslàvia, sense que aquesta abstracció inoperant que és la comunitat internacional pogués impedir-ho. Vam veure per la tele com feien marxar els cascos blaus, holandesos, en el rostre de molts d'ells es llegia la desolació i la incomprensió d'aquelles ordres, i vam saber que passaria el que va passar o una cosa semblant.

Quan jo era petita, en les improvisades tertúlies de terrat entre veïns, a l'estiu, de veïns que havien estat en bàndols contraris fins i tot, hi surava una mena d'acceptació de la situació política d'aleshores, a casa nostra, com si es tractés de quelcom merescut pels molts disbarats realitzats durant la guerra. Fa uns dies escoltava un familiar comentar que si aprofundies sobre el tipus de gent que va agafar el poder en el seu poble d'origen, en el temps de la República, no t'estranyava gens que s'hagués perdut la guerra. En temps de crisi i tragèdia sovint el poder l'assoleixen els arrauxats i violents, és trist, però és així. Una altra cosa és que les lectures convencionals ens els magnifiquin més endavant i ens els converteixin en suposats herois de la revolució. Normalment, la gent pacífica, moderada i raonable rep de totes bandes.

Havia sentit, de petita, comparar sovint Tito amb Franco. Tenim tendència a comparar realitats diferents, però potser sí que hi havia algunes similituds. Anys després, en un càmping, vaig coincidir amb una parella de la meva edat que havia anat amb caravana i amb criatures petites pels països de l'est i em van explicar que on havien trobat més llibertat, menys traves i la gent més oberta i agradable era a Iugoslàvia. Parlaven amb gran entusiasme del país i creien que després de Tito entraria en un procés democràtic imparable. Pocs anys després va passar el que va passar.

Quan les coses han passat semblen previsibles, però si fa anys haguessin preguntat a la gent del carrer on era més possible que anessin mal dades en morir els dictadors respectius, si a Espanya o a Iugoslàvia, molta gent hauria dit que a Espanya i de fet hi havia molta por a l'entorn del que podia passar després del franquisme. Vam estar de sort, per aquí, ens en vam sortir sense trasbalsos excessius. Però aquella tranquil·la Iugoslàvia per on els meus amics feien càmping ja no existeix.

La guerra a l'antiga Iugoslàvia va fer-nos perdre molta innocència. Les grans manifestacions massives a casa nostra, promogudes per partits i sindicats, amb ressò a les escoles i colomets de paper guarnint parets s'han fet quan, pel mig, hi han hagut els Estats Units i aquest antiamericanisme progre d'estar per casa que tant agrada a un sector considerable de persones que volen passar per esquerranes de veritat. En una guerra tan propera es va trigar a reaccionar i encara es va fer gràcies a la constant presència als mitjans de comunicació de persones com Mendiluce i d'altres. Les mobilitzacions massives no acostumen a servir per a res més que per a poder-nos suportar a nosaltres mateixos però fins i tot això va resultar difícil d'endegar.

Un d'aquells estius de la guerra als Balcans vaig assistir durant l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat, a la xerrada de gent d'organitzacions no governamentals que informaven sobre el tema. Hi havia poca gent, a l'aula. Ens van explicar coses que feien posar els pèls de punta, com ara que en entrar als poblets bosnis els invasors tallaven els líders a trossos, literalment parlant, davant de tothom. Eren pobles on no hi podien arribar els periodistes, perquè hi haurien deixat la pell, de fet ja n'hi va haver algun cas. La bona gent que feia la xerrada va parlar molt de les guerres mediàtiques i de les que no ho són, com la del Sudan, que aleshores ja feia gairebé vint anys que durava, sense que se'n cantés ni gall ni gallina per les nostres teles. D'informació en tenien a grapats, d'aquell conflicte i de molts d'altres invisibles i sagnants.

El moviment popular es va fer una mica més evident, a l'entorn de la qüestió dels Balcans i ens vam assabentar de que per allà hi havia musulmans, com hem sabut ara que n'hi havia a la Xina. La televisió se'n va ocupar una mica més, també, i ens van explicar el possible origen del problema i van sorgir diverses interpretacions d'aquests experts que saben el que podia passar quan ja ha passat. Recordo fins i tot el testimoni d'una parella, ella croata i ell serbi, que eren a punt de separar-se i no sabien què fer, en un documental, no sé com deurien acabar. Havien crescut tots dos com a iugoslaus i ara resultava que eren una altra cosa i se sentien més aquesta altra cosa que no pas iugoslaus, que era una cosa que ja no existia i les seves respectives comunitats,àdhuc les famílies, els pressionaven per tal que se separessin i tampoc no volien marxar del país.

El cas és que a Srebenica es van aplegar molts refugiats, confiant en els cascos blaus. El cas és que vam veure per la tele amb claredat el que passaria. Jo recordo molt bé el moment, vaig comentar: 'però, com és possible que els facin marxar?' Ara ha fet catorze anys, d'aquells fets i fets semblants poden passar en qualsevol lloc en qualsevol moment per circumstàncies diverses i complexes o per la inoperància i la passivitat de la resta del món. O potser és que, en realitat, no s'hi pot fer res, quan van mal dades. El món ha canviat molt i també el tipus de guerres i conflictes, però el nombre de morts, de desplaçats i de refugiats augmenta. Encara més, quan un lloc conflictiu sembla sortir del pou, ens assabentem -si ens ho expliquen- d'un altre conflicte o fins i tot del fet que aquell que creiem superat, perquè feia deu anys que no se'n parlava, encara és viu i ben viu. La prevenció, tant en política com en medicina, funciona poc i malament, perquè ni l'una ni l'altra són ciències exactes, ni de bon tros.