Tragèdies antigues, ignoràncies modernes

Dissabte vam organitzar un recorregut pel Poble-sec sobre la Setmana Tràgica al barri. Com tothom hores d'ara ja deu saber, enguany fa cent anys d'aquells fets. Més endavant en van passar de pitjors, com també sabem tots. La Setmana Tràgica va quedar, però, fixada en la memòria popular, es va viure d'una estranya manera mig festiva, la gent no implicada organitzava berenades en llocs elevats, per anar a veure els focs i contemplava els assalts amb curiositat atenta, hi ha comentaris recollits per la premsa que semblen acudits i que farien riure si la cosa no fes plorar. La gent normaleta, ja que els rics i també els líders diversos que havien d'esdevenir herois del poble es van amagar o camuflar, sembla ser.

L'efemèride, com sol passar, ha generat publicacions i publicacionetes quan fa quatre dies no podies trobar ni el llibre de Benet ni el de Connelly Ullman, per exemple, exhaurits des de feia algunes dècades. Em temo que quan passi altra vegada el temps ens trobarem amb aquest desinterès general que només esperonen les celebracions diverses. El meu preferit és encara el de Connelly, que explica a bastament aspectes com ara la composició i problemes de l'exèrcit o de les ordes religioses i, també, la situació política del moment. És una mica feixuc, però desconfieu de refregits i manuals on es volen explicar coses complexes a l'estil de les seleccions del Reader's Digest o, encara pitjor, de forma novel·lada i doctrinària. També desmunta Connelly els paral·lelismes i coincidències entre el cas Ferrer i el cas Dreyfuss, ja que hi ha qui pensa que allò de La ciutat del perdó és més o menys com el J'accuse de Zola. Ja m'agradaria. Però Zola es va haver d'exiliar, va rebre molts pals i el senyor Maragall, que no va poder publicar l'article (i no sé si va fer prou intents ni si va protestar prou a causa d'aquella censura), malgrat l'emoció que destil·len les seves paraules, no va rebre pas, que jo sàpiga, i va continuar fent poesies.

Al barri vam ser els primers en organitzar una xerrada sobre el tema, honor aquest que ningú no ens reconeixerà, xerrada que repetirem per l'octubre. Com que jo m'he cuidat força de la xerrada i de l'itinerari hores d'ara i m'he documentat a la mida de les meves modestes possibilitats d'historiadora afeccionada del Poble-sec, en sé unes quantes coses, d'aquell temps i d'aquells fets, cosa que fa que en neguitegi escoltar segons quines explicacions simplistes i generals que no aclareixen res, si és que alguna cosa es pot aclarir després de tant de temps i de tants esdeveniments i canvis.

La història dels fets és complexa però hi ha una tendència a la simplificació. Avui mateix titllaven Ferrer i Guardia de gran pedagog català i el rebatejaven com Francesc. Suposo que a ell mateix se li posarien els pèls de punta, doncs es ben sabut que no volia saber res de llengües minoritàries ni de catalanismes, aquest senyor, idees aquestes compartides per molts sectors de diverses idees revolucionàries que aixì, imagino que de bona fe, se sentien més universalistes. De la mateixa manera que fa anys se'l condemnava avui se'l mitifica i santifica i se'l té per la víctima més innocent de la repressió. Jo, la veritat, crec que el més innocent va ser el pobre carboner a qui van condemnar, no pas per haver ballat amb una mòmia, cosa que també s'afirma alegrement, sinó per formar part d'una barricada. Ferrer y Guardia és encara un misteri, la veritat. No hi ha res pitjor que ser una víctima no partidista, oblidada i innocent, una torna. Ningú no et reivindica per a res.

Per celebrar la cosa, moltes esglésies s'han trobat aquests dies amb pintades, gairebé totes en castellà, amb coses tan originals com ara allò de la iglesia más iluminada es la que arde. Bé, si el tema no passa d'aquí... Com que de capellans i monges en queden tan pocs, per aquests verals, la cosa avui no anirà avui més enllà d'una mena de reivindicació xarona i grafitera. Una cosa que també em fa molta angúnia són aquests missatges que s'envien a la tele comentant el tema del dia, (avui pel matí era aquest), i que de vegades freguen el mal gust i afirmen coses totalment surrealistes. Un deia, per exemple, que va estar molt bé cremar convents ja que l'església enviava la gent a la guerra. O que gràcies aquells fets estem ara tan bé els treballadors. Després també hi ha, és clar, els de l'altre costat, els de la crosta, però cada dia són menys o dissimulen molt bé.

A l'itinerari va venir molta gent, aquests temes tenen poder de convocatòria perquè conserven un alè de romanticisme revolucionari, encara que les revolucions avui sabem que no van ser ben bé allò què crèiem, en el cas, és clar, que ho volguem saber, que no sempre passa. El millor va ser que va venir gent gran i gent jove.

Parlant amb uns joves molt interessats, en acabar el recorregut, em vaig adonar -per si no ho sabia- de com s'estudia la història de casa nostra, enguany; es feien un bon embolic amb els períodes històrics, aleshores va ser quan van prohibir el català? em va preguntar una noia. Aquesta mena de garbuix històric i cronològic l'he percebut també a través dels comentaris de periodistes televisius joves, aquest matí. El que em va emocionar més va ser, però, que, en explicar-los jo les condicions laborals i de vida de la gent, la misèria i l'analfabetisme (que, per cert, van durar fins fa poques dècades), fàcils de manipular per gent com els radicals i d'altres esventats, ves a saber a sou de qui, la mateixa noia va fer, així, això de la crisi actual, és ben poca cosa, oi?