El darrer Kennedy (per ara)

La mort del darrer Kennedy famós ha propiciat articles i comentaris però no pas tants com, en d'altres temps, generava qualsevol cosa que tingués a veure amb la seva nombrosa i emblemàtica família. Precisament en un escrit del senyor Foix he llegit, aquest matí, més o menys, que ja hi ha molta gent en actiu que no sap què feia el dia en què van assassinar John, pel fet que, o era molt petit o encara no havia nascut. Ja hi ha, efecivament, una sèrie de generacions joves que no van viure aquells primers seixanta, que tantes expectatives i pors van generar. I és que una de les preguntes habituals, a nivell de debats televisius però també de xerrades d'amics era: què estaves fent tu quan et van dir que havien assassinat Kennedy?

En aquests infumables comentaris que es permeten posar als articles periodístics dels diaris digitals i que suposo que, afortunadament, poca gent llegeix, pel gran nombre que n'hi ha, m'he ensopegat amb comentaris de jovent, imagino antiamericà, com cal, parlant amb menyspreu d'aquest darrer Kennedy, Ted. Qui era, aquest?, venien a dir. S'ha recordat més el seu fosc accident en aquell llac de nom indi, la mort de la seva secretària i la seva fugida vergonyant, que no pas la resta de la vida política d'un senyor que va evolucionar força, va fer de senador més de quaranta anys i que en l'elecció d'Obama va jugar, també, un paper important.

La nombrosa família a la qual pertanyia, amb aquell humil taverner que es fer ric, molt ric, en temps de la llei seca, no té, per ara, més gent remarcable en la política. Poca broma amb els irlandesos, ep. Precisament he llegit fa poc una novel·la sobre l'emigració irlandesa que van generar les fams del segle XIX en aquell país i que matisa la culpa dels anglesos, ampliant aquesta culpabilitat als mateixos irlandesos poderosos o espavilats de l'època. I és que les coses no són blanques o negres, com és ben sabut, o com hauria de ser ben sabut. Pel que fa a les famílies poderoses, també els Borgia van ser molts de família però la seva importància es va decandir aviat. Per no parlar d'altres clans com el Bonaparte i fins i tot d'alguns més propers al nostre context, en el fons tothom té una tendència al nepotisme i a consolidar el seu poder fent-lo hereditari, deu ser un tema biològic, aquest. L'enxufisme, que semblava que la democràcia enderrocaria, existeix i sembla, fins i tot, que és tolerat per molts de nosaltres perquè, en el fons, creiem que si tinguéssim poder també col·locaríem els nostres fills, encara que els dels altres estiguessin més ben dotats per la feina o el càrrec. No hem avançat en una moral social justa, i, de fet, una societat funciona bé quan l'accés als càrrecs de poder és obert, transparent i permeable i, per tant, promociona els més vàlids, preparats i intel·ligents. Amb tots els seus condicionants i defectes, la societat dels Estats Units ha funcionat força, per aquest esperit de donar oportunitats als més brillants i treballadors.

Vam créixer amb els Kennedy molt a prop, l'elecció de John va donar esperances excessives a un món que semblava encarrilar-se vers un intent, frustat com tants altres, de pau mundial. Sabem més tafaneries d'aquesta família que de la nostra, adulteris, actrius de cinema, assassinats, alcohol, drogues, poder i diners, molts. No enteníem massa que la gent trobés tan fascinant Jacqueline, amb aquells ulls excessivament separats i el seu posat inalterable, estil Isabel Preysler, però de categoria molt més elevada. Per acabar d'adobar el tema, la trista vídua es va casar ni més ni menys que amb un inquietant Onassis també de revista en colors, que fins feia poc havia anat amunt i avall amb Maria Callas, la cosa va sortit fins i tot en un monòleg del nostre Capri, tu calles i cap al barco. Després vam saber que malgrat ser catòlics, cosa que el règim hispànic de l'època va remarcar molt, per raons òbvies, eren, tots aquests senyors, més pecadors que Sant Agustí en la seva joventut (per cert, avui és el seu dia). Aquestes històries ens consolen ja que, com deia el títol d'aquella sèrie carrinclona, els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l'abundància, que és molt diferent que plorar en la misèria. Que ja cantava Guillermina Motta, com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el sopar...

Bé, tot ha passat, com molts de nosaltres mateixos, que ja estem una mica passats. Sobre això del passat recordo un altre monòleg d'en Capri vigent en el meu imaginari ancestral, parlant d'una peli, la noia té un passat i el passat és en John Wayne que ja ho està, de passat... El fill de John Kennedy, aquell nen tan bufó que vam veure retratat sovint de petit, com el d'Onassis va morir en accident d'aviació, imagino que és un risc per a la gent que té avió propi i el fa servir sovint, aquest. Imagino també que a la família hi deu haver gent normal i anònima que ha fet una vida mediocre i gris, però d'aquests no n'hem sentit a parlar. Ningú no pot negar, però, la importància social i política del clan. Una germana que va morir fa poc, Eunice, havia estat la patrocinadora dels jocs paralímpics i s'havia preocupat molt dels discapacitats. Ted Kennedy era un gran defensor de la reforma sanitària pendent. Hi ha qui pensa que els rics fan coses filantròpiques perquè tenen mala consciència o per evadir impostos. La veritat, no ho crec, no pas del tot; crec que hi ha rics i poderosos anònims, que viuen molt bé i no es preocupen de res més que per les seves coses i d'altres que es preocupen també pel món on viuen i el volen millorar. No arribaran a lliurar el que els sobra als pobres, segurament, però això no ho fa gairebé ningú, ni tan sols nosaltres, que, comparats amb els pobres de la terra, en el nostre món occidental, ens podem considerar uns ricatxos.

Ja se sap, és més fàcil que passi un camell per l'ull de l'agulla que no pas arribar a tan elevat grau de generositat. Precisament a 'La pell cremada', gran pel·lícula recentment recuperada, hi sorgeix un comentari sobre el señorito andalús ric, simpàtic, que no fot brot i el burgès -en aquest cas, català, ep- que treballa, produeix i crea riquesa i llocs de treball. Sona a tòpic, però hi ha, en el món dels ben peixats, aquestes dues postures, amb molts matisos.

Els Kennedy eren com personatges del cinema, generaran pel·lícules, novel·les i sèries, segur, i acabarem confonent els seus rostres amb els dels actors que els interpretaran. En el nostre món és habitual confondre la realitat amb la ficció, perquè la ficció també és real, en el fons. A mi m'ha sabut greu aquesta mort, havíem vist aquest senyor ja gran, malalt, venerable, abraçant el jove Obama i mig segle d'història havia desfilat pels nostres ulls d'imserso amb ulleres per a vista cansada, pels ulls dels qui teníem entre catorze i vint anys quan van matar John Kennedy. Des d'aquí, encara que no se n'assabentin, dono el condol a la família que s'ha quedat sense patriarca, és clar que ja no és època de patriarques, el nostre present.