.JPG)
.JPG)
A l'escola no recordo haver sentit mencionar la Serra de Pàndols. Els meus primers records sobre aquest indret geogràfic van lligats a la cançó que cantava Teresa Rebull, amb lletra de Josep Gual, tan coneguda:
Avui he tornat
a la serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Des de l'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la serra de Pàndols,
I a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume...
Pujar un matí d'agost a la solitària cota 705 impressiona, encara que hagin passat més de seixanta anys. Era la segona vegada que hi anava, aquesta. No es pot deixar de pensar en el gran nombre de morts inútils que es van esdevenir en aquests paisatges, molts d'ells gent jove, sacrificats quan ja la guerra era perduda. Tot plegat no té sentit i els monuments i les relectures dels fets cerquen, sovint, explicacions que justifiquin el que és injustificable.
Avui hi ha turisme sovint, per aquests pobles que van viure la guerra tan directament. Es fan rutes i itineraris i es pressiona als pobles que tenen greuges diversos que ens estimem més ignorar, per tal que acabin d'esborrar la simbologia franquista. De les tragèdies és fàcil fer-ne turisme, això no és nou. No m'agrada massa el discurs del present sobre la guerra civil, que justifica els oblits actuals amb els perversos oblits anteriors. Justificar els nostres pecats perquè els altres en van fer molts més, em sembla una explicació ben galdosa. Fa uns dies escoltava per televisió que a Vallbona de les Monges es conservaran restes de la guerra civil, en cap moment vaig sentir que és fes cap referència al camp de concentració republicà que hi havia en aquella localitat. Sobre aquests vergonyosos camps hi ha informació a molts llocs, per a qui la vulgui conèixer, però sembla que s'intenta silenciar-ne qualsevol referència mediàtica. Parlar dels disbarats que van fer els nostres incomoda i neguiteja, ho he percebut aquests darrers temps en moltes ocasions. D'aquesta manera només s'aconsegueix que els altres monopolitzin aquest discurs i el manipulin altra vegada de mala manera. Hi ha morts incòmodes per a tothom, com el pobre Muñoz Seca, executat en revenja per la mort de Garcia Lorca en els fets de Paracuellos, i que, ple de basarda, encara va poder fer broma manifestant que li podien prendre la vida però que hi havia una cosa que no li prendrien mai. En preguntar-li quina, va respondre: el miedo que tengo.
A Pàndols hi ha també la reproducció del poema que Machado va dedicar a Líster. Líster era un personatge sinistre, avui (i ahir) magnificat de forma curiosa. Els intel·lectuals de bona fe cauen sovint en aquesta mena de misèries, per ignorància o per candidesa. Vilallonga va fer un retrat sense pietat de Líster en un dels seus llibres d'entrevistes, un retrat sense pietat perquè l'entrevistador no opina, sinó que deixa dir a l'entrevistat el que li plau. És clar que més d'un progre ortodox em dirà que Vilallonga era un aristòcrata decadent i oportunista...
Tot plegat em sembla inquietant perquè algun dia els joves es faran grans i descobriran que les veritats que els vam explicar no eran com ben bé com els les havíem explicat. Aleshores s'acaba desconfiant de tot i de tothom i s'assoleix un cinisme sense ideals, madur, però estèril. Als que ara som grans ja ens ha passat, això, i més d'una vegada. Primer a través de la barroeria franquista i la seva pedagogia grandiloqüent i maldestra, després a través dels cants de sirena d'una progressia que encara no ha fet examen de consciència de res i que ha acabat més burgesa que el burgès tòpic d'en Pi de la Serra.
Aquests dies m'he emportat per llegir, entre d'altres, un llibre de la biblioteca que m'ha agradat força, El crim del 'Estrella de Mar', de Joseph O'Connor, titllat en algunes crítiques de best-seller, novel·la històrica per passar l'estona i coses semblants. A mi m'ha agradat força, el seu rerefons és la fam que es va estendre per Irlanda a mitjans del segle XIX amb l'emigració que va comportar aquella tragèdia. També hi ha, és clar, històries familiars, venjances, embolics, amors i misteris. I el crim que dóna nom al llibre. M'ha semblat un llibre molt ben documentat, en comparació amb d'altres que es troben pels taulells de biblioteques i llibreries. L'autor posa en boca d'un dels protagonistes aquesta frase:
La història s'esdevé en primera persona, però està escrita en tercera. Això és el que fa de la història un art absolutament inútil.
Jo tinc una gran afició per la història, però m'adono d'aquesta inutilitat, mai el passat no explica el present, és des del present que cerquem explicacions i justificacions, reinventant el passat.
14 comentaris:
Tenía jop 25 anys i començaba a treballar en coses de marketing. Gual era venedor en Dulces Tarda, on jo treballaba. Era a la Ronda de Sant Antoni xanfrá Urgell, endevant d'un bar que crec que encara hi es que es deía Els Tres Tombs. Enlla, cada matí preniem un "bocadillo" amb cerveza i després un cafetonet. Gual vivía a Badalona, i lo seu, després de la poesía, era vendre uns caramelets que es deían Nectar Gum. Era un home, no se si es viu o mort, entranyable i em va explicar l'historia d'aquest poema, que realment existeix en moltes versions i indrets. Fins i tot hi había una petita historia d'amor a l'entorn d'aquest poema, o de la seva existencia, que recordaba amb molta nostalgía.
EL MEU PARE HI VA ESTAR I PASSAR PER ALLÍ, durant la retirada, hi va morir molta gent. Tampoc a mi a l'escola em varen parlar de Pàndols, bé de fet no em varen parlar gairebé de res llevat d'haver de passar el rosari cada dia i suportar el més de Maria,
Fa uns anys, cinc?, vàrem estar un parell de dies amb uns quants amics, ens va acompanyar un home que havia estat allà. Hi ha un altre lloc a prop on es va fer la matança real, en un turonet sobre els camps, on hi havia uns quants arbres. Quan llauraven, o treballaven la terra, encara hi trobaven restes, les duien a un lloc comú. El balcó més enlairat és on hi han fet el monument. Si trobo alguna foto, ja t'ho diré més exactement.
Luis, he trobat a viquipèdia que va morir el 2005:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Gual_i_Lloberas
Jo vaig estar molt temps atribuint el poema a Teresa Rebull, com sol passar amb la lletra de moltes cançons famoses.
I tant que hi són, els Tres Tombs, un dia que vinguis per Barcelona et convidaré a fer-hi un cafetó.
Francesc, les meves monges eren una mica light i només resavem el rosari els dissabtes. I el mes de Maria m'encantava, amb allò del altaret, les flors i les espelmetes, i les històries morals que ens llegien, surrealistes mirades d'avui estant.
Ja les he perdonat, eren tan víctimes de l'època com jo mateixa...
Sí, Maria Antònia, és fàcil trobar restes, tant humanes com de metralla, bales, tan sols passejant per la muntanya, malgrat els anys que fa. A la base del monument que he retratat hi ha una urna amb alguns ossos humans, també.
Jo també vaig "conèixer" la serra de Pàndols a través de la cançó de Teresa Rebull, quan la cantava a Ràdio Quatre. I escric "conèixer" entre cometes, perquè encara no hi estat mai. És una de les assignatures pendents que tinc, tot i que no és pas tan lluny com perquè no hi hagi pogut fer cap un dia o altre.
I de barbaritats, se'n van fer per tots costats. Crec que és un error no reconèixer els errors del propi bàndol. Recordo que en el camp de Dachau vaig veure una cita de Santayana que deia alguna cosa com que, per no repetir els errors, cal no oblidar el passat.
Estimada lectora, t'agradarà molt aquesta zona si encara no la coneixes, més enllà dels records de la guerra civil.
De tota manera, em faig gran, potser pessimista, i no crec massa en això de no oblidar el passat per tal de no repetir errors. Possiblement no es repeteixi el mateix però poden passar coses semblants o pitjors, precisament de vegades es repeteixen a causa d'un excés de memòria... històrica (interessada i partidista).
El pitjor, crec, és que no hi havia dos bàndols sinó molts bàndols i molta gent que va haver de prendre partit sense tenir-ne ganes, o que no en va voler prendre, al menys de forma activa, aquests van rebre per tots cantons. L'altre dia escoltava una periodista parlant del mite de les 'dues espanyes'. Deia que n'hi podien haver tres, quatre o mil. El mateix de Catalunyes.
Em permets, Júlia, que em faci autopublicitat del bloc amb títol premonitori que definitivament restarà tancat?
Bé, en realitat la intenció és deixar escoltar a aquells que no l'han sentida, la interpretació de la Teresa Rebull d'una de les meves cançons preferides:
http://datadecaducitat.blogspot.com/2006/02/la-teresa-i-en-jaume.html
Si puc, aquests dies faré una volta per allà.
Algun dia potsr parlarem de quantes catalunyes hi ha :-)
Pere, recordo bé quan vas parlar de Rebull, pots fer-te tota l'autopublicitat que vulguis, ep, ets el millor. Si vens per aquí envia'm un email.
Moltes, moltes Catalunyes i molts, molts Països Catalans, així que d'Espanyes, moltes més encara.
Amics, tots, farà ja uns trenta anys que sovint visito la zona, pujant, almenys una vegada a l’any, a Pàndols o a Cavalls o al Cucut o al Pic de l’Àliga (o de les viudes). No sóc pas historiador però em conec prou fets, llocs, noms, cotes, brigades i atacs per què de sempre m’ha copsat el que va passar en aquells indrets. Cada cop que trepitjo terra de guerra faig un recordatori en memòria dels milers (diuen que 100.000 per bàndol) de joves que varen perdre llur vida, és una manera de començar la “visita” i ho faig sempre i és com un intent d'apaivagar la poca “devoció” o record que ha tingut la nostra societat en aquells fets. He trobat coneixença, amistat i sobretot distancia, per entendre aquella barbaritat. El record de la Batalla de l'Ebre es manté viva, encara, gràcies a una munió de persones que s’han dedicat a procurar que no s’oblidi i sobretot que no es menteixi sobre la realitat passada. No és tan sols turisme.
Sóc d’Hospitalet i per veïnatge anava sovint a veure el meu amic Joan Guasch, un xaval que aquest any va fer els 97 anys, de la lleva del Biberó, trempat i voluntariós encara que només li quedés una cama des de l'Ebre. Cada 25 de Juliol ens trobàvem a dalt, a la cota 705, ell i els seus companys de lleva. Vivia a Esplugues, vivia, doncs ens va deixar fa tot just dos mesos, però no penseu, de segur que aquest any ell també hi serà i me'l tornaré a trobar…..
Ventura, em fa una mica de por la tendència actual en convertir-ho tot en parc temàtic.
Julia, crec que més val això que l'oblit. Ser-hi al lloc et permet també descobrir natura i gent.
Sí, però de vegades costa trobar l'equilibri.
Publica un comentari a l'entrada