Evocacions periodístiques i televisives per a després de la Diada

(imatges de l'11 de setembre de l'any 2006)

...cuando uno es joven se hacen muchas cosas,

y queríamos la libertad de Cataluña,

como la queremos ahora y como la

tenemos. Si ya la tenemos, no hagamos

más cosas que no valen la

pena... somos España y seremos

siempre España...

Aquesta paraules amb què encapçalo el post, de qui diríeu que són? D'algú del PP? Doncs ni més ni menys que de la senyora vídua de Tarradellas, el senyor del jasócaquí, famós, i les va fer a la SER, l'any 1993,amb motiu de la Diada d'aleshores. La vídua de Tarradellas temia els nacionalismes radicals, era aquella una època difícil, amb el senyor Rodríguez Ibarra fent de martell d'heretges i llençant benzina al foc. És interessant i il·lustratiu recórrer a la lectura de diaris del passat, gràcies a les hemeroteques, fins ara només es pot fer còmodament amb la de La Vanguardia, i, per tant, hi ha informacions que no es poden contrastar amb d'altres fontsd de forma ràpida i internàutica, però, en general, és útil per tenir una visió de les coses com eren i no com voldríem que fossin. Sobretot, perquè la memòria és enganyosa i traïdora.

No m'agraden les festes patriòtiques, sempre hi ha soroll, massa, i polèmiques, uns anys més cantelludes que uns altres. Però sí que m'agrada l'ambient festiu dels indrets on les coses no s'escalfen amb excés. Aquest any estic a Batea i per aquí la gent no està per celebracions, està per veremar, per treballar, vaja. Potser és el que cal fer, en dies així, que és el que van fer, segons explica la llegenda, la gent, després de la guerra de Successió: treballar. El mateix Rafael de Casanovas va fer mutis i després es va posar a treballar, segons expliquen. Un altre problema és el de l'atur, és clar, no treballa qui vol sinó qui pot. Però vaja, una cosa o altra, sempre es pot fer.

Em pregunto perquè els iniciatius del govern no van vetar Noah si no la trobaven adient, quan es van pactar els actes, és una cosa que acostumen a fer sovint, això d'anar a processó i voler fer repicar campanes, i que pot acabar tristament amb aquest partit, de glòries pesuqueres passades i avui, com Esquerra, a l'ombra del gros. I em pregunto també com tevetrès és capaç de fer sortir un còmic disfressat de president immediatament després del president de veritat... han demanat perdó, això sí, però trobo que la cosa és molt més seriosa del que sembla, i mostra un tarannà general una mica preocupant. La brometa està molt bé, en el seu moment, i sóc la primera en explicar acudits sobre qui sigui, però al final ja manarà més la tele que el govern. I a la tele, sobre tot, els humoristes, que cada dia són més estripats.

Ahir, els actes commemoratius de la nostra és van limitar als informatius, ai, quins temps aquells en els quals per la tarda ens oferien programació adient a la celebració! Vaja, que en lloc del Harry Potter i Troia ens podien haver passat algun documental seriós sobre història del país, un recital de cantautors i grups catalans d'avui, que n'hi ha uns quants, encara que no tinguin espais on donar-se a conèixer, o, al menys les pel·lícules sobre Companys, Macià o La ciutat cremada, per exemple, que no són res de l'altre món però haurien fet ambient. Per cert, en aquell llunyà 11 de setembre de l'any 1993, en què la nostra tele feia deu anyets, van passar el Memory de l'Àngel Gonyalons i van fer molta faramalla i autopropaganda amb la presentació de la sèrie Arnau, que, pel meu gust, va ser una bírria, la veritat, quina manera de malmetre un mite tan excitant com el del comte del Ripollès! De nit, però, van passar Robin Hood, príncep dels lladres, també. Res de l'altre món, vaja.

L'any 84, en fa vint-i-cinc, a la coberta del diari La Vanguardia hi havia una fotografia dels senyors Pujol i Maragall, molt més jovenets, i deia, el titolar: PUJOL Y MARAGALL SE ACERCAN. Frase que, per cert, em sembla mal resolta, ja que el primer que se m'acut és preguntar: ¿a dónde, se acercan? Aquell dia sí, que van passar la d'en Companys, de peli. A la nit, s'acabava el dia amb l'Àngel Casas Show, qui, entre d'altres famosos internacionals, va entrevistar també Joan Brossa, per cert.

"HISTÒRIA"

(Joan Brossa)

Aquí és un home

Aquí és un cadàver

Aquí és una estàtua.