12.10.09

Mitges veritats i amors polítics

A Jugant amb Barcelona ens van proposar un enigma sobre un personatge força oblidat. A través de les pistes s'arribava a esbrinar detalls sobre la vida de Carme Ballester, la segona esposa de Lluís Companys, una dona oblidada, com encapçalava en el mateix blog la proposta, l'autora d'aquests interessants misteris.

Poca cosa s'ha explicat sobre aquesta dona. Enric Vila, al llibre, polèmic, discutible, però imprescindible, -sobretot perquè ja va sent hora que ens acostem sense complexos i amb una visió adulta als mites intocables-, Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, analitza el seu caràcter i explica alguns detalls de la seva vida. És inquietant comprovar com les vides personals i matrimonials dels nostres màrtirs més coneguts, Ferrer y Guardia i Companys van ser complicades. Jo crec, potser és una visió femenina i tafanera, que la vida i l'obra de les persones van estranyament lligades. Hi ha casos en els quals s'explica el capteniment polític d'algú pel fet que volia impressionar una dona o pels seus complexos sexuals més íntims. Aquestes explicacions avui es bandegen sense manies, quan neguitegen, però hi ha molta matèria de psicoanàlisi al darrera de fets històrics, dramàtics o heroics. Abans s'admetia allò de la gran dona darrere d'un gran home, un tòpic, i també que les dones dolentes podien acabar amb els homes més prometedors. Avui potser no en volem ni sentir parlar, tot ha canviat molt. Però, curiosament, pocs homes acaben en el poder o en la fama amb la seva primera parella, aquella que els va acompanyar quan eren anònims personatges en alça.

Carme Ballester, difícil, humana, atractiva, ha estat un personatge incòmode, del qual s'ha parlat i escrit molt poc. I això que va viure fins a principis dels setanta, quan ja, ni que fos de forma més o menys clandestina, es parlava força del passat recent. Els seus amors amb Companys van anar precedits d'un casament trencat i d'una relació amorosa amb un dels germans Badia, cosa que va fer que planés la sospita damunt Companys en la mort d'aquests personatges. De fet, Companys no va assistir a l'enterrament, cosa que va fer parlar molt aleshores. La relació de Companys amb la seva primera dona va ser molt difícil i no sempre el president va actuar de forma justa amb aquesta altra dona molt menys coneguda encara, Mercè Micó.


El cas és que Ballester, a l'exili, va intentar assumir, a la seva manera, la dignitat de vídua de polític important i afusellat per les seves idees, però va topar amb reticències i incomprensions per totes bandes, perquè, diuen, tenia un caràcter difícil i no devia donar la talla que calia a la vídua d'un mite nacional. La vida és difícil i aquells anys van ser violents, complexos. Va aconseguir una pensió del govern francès per poder viure amb certa comoditat i va tenir cura del fill amb problemes psicològics de Companys. Aquesta etapa de la seva vida ja la podria redimir dels seus pecats juvenils i esbojarrats. Enric Vila explica que sempre va creure que la seva mort i enterrament propiciarien una mena d'homenatge català massiu, però no va ser així, ni ens en vam assabentar, quan hauria pogut esdevenir un acte reivindicatiu important, en la França de l'època, on molta progressia viatjava per motius diversos, molts dels quals polítics. En el fons continuem amb allò de les males dones i els pobres homes víctimes de la seva seducció, en molts aspectes.

S'ha parlat poc enguany del 6 d'octubre, intent de cop d'estat d'esquerres. Potser per no entrar en matèria i no haver d'acceptar que va ser un intent d'això, de cop d'estat, també, destinat a acabar amb la pobra, breu i ja malmesa república. Moure'ns encara entre mites intocables no fa bé a ningú. De Carme Ballester costa de trobar-ne fins i tot imatges, mentre que del seu espòs màrtir se'n poden trobar centenars. He hagut d'anar a manllevar aquesta a un curiós blog en castellà que ja s'autodefineix com a políticament incorrecte i que pertany a l'altra banda del riu, però que compta amb documentació interessant. Sol passar això, tot el que no ens agrada ho volem oblidar o ho donem per fals, de forma visceral i arrauxada, i aleshores, les veritats incòmodes passen a l'actiu dels altres que també les expliquen i interpreten a la seva manera.

Trobo molt interessant i saludable que l'autora i mestressa de Jugant amb Barcelona ens hagi ofert un repàs en clau de juguesca sobre la pobra, incòmoda i contradictòria Carme Ballester de Companys, en pau descansi. Com diu en el seu blog:

Si la nostre dona hagués nascut francesa, hores d´ara podríem consultar un parell de biografies però era catalana... I és que els pecats de la carn, a la catalana, encara són matèria reservada i objecte de coneixement, tan sols, per a iniciats.


16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

som molt rars els catalans! i quan als mítes, com no hi crec, sempre he pensat que en Companys era un pobre desgraciat carregat de complexes i d'un caràcter prou dèbil al qui li va anar molt gran el paper que li va tocar o va triar representar. Però aixó no es pot dir, es un heroi nacional......., heroi, d'acord amb la nació

Clidice ha dit...

La imatge que n'expressa en Francesc i la que ens vénen són les dues cares d'una moneda que ens impedeix revisar correctament un temps i uns personatges que formen part de la nostra història. Sembla mentida que no puguem fer història sense posar-hi sentiments, amors i odis. I així ens va, que no sabem qui som, ni si som, perquè voler aprofundir en els nostres prohoms (i "prodones") ens fa angúnia, com si no fossin prou grans o prou miserables com per a merèixer la nostra atenció. Sempre és millor mirar els dels altres països, fins i tot els del país que ens té colonitzats, que fan pinta de ser més "importants" i no uns "mindundis" com els nostres.

Ferran Porta ha dit...

No en sabia res, de la vida privada de Companys; ni tan sols que s'havia casat dues vegades. Me'n vaig de visita a Ca'n Jugant, a veure què n'aprenc, de la Sra. Ballester...

Júlia ha dit...

Francesc, potser tens raó, però la mitificació de Companys ve del fet de la seva tràgica mort. Azaña potser tenia més vàlua intel·lectual però...ja veus. En tot això també hi incideix la sort o la desgràcia de cadascú. Són èpoques complicades i després, amb els anys, les lectures històriques les fem des del present 'a toro pasado' i des d'una mentalitat molt diferent de la d'aleshores. Macià tenia més carisma però també va tenir més sort, es va morir 'abans' de tot plegat.

Hi ha hagut grans homes que han entomat una època difícil, com ara, per posar un exemple llunyà, Marc Aureli, tot un filòsof, i això que deien que el món aniria bé quan governessin els filòsofs. Pel que fa a la banda dels 'dolents', Franco va tenir una sort immensa, la casualitat i el context internacional hi tenen molt a veure. I també l'atzar.

Júlia ha dit...

Clídice, insisteixo en que tot ho llegim des del present, durant segles la gent normaleta de casa nostra no va tenir la percepció d'estar colonitzada, per exemple, durant el segle XVIII, amb un creixement important demogràfic i millores evidents, la gent se 'sentia espanyola'. Mirar el passat amb la mentalitat del present ens fa caure en el tòpic molt sovint.

En coses 'espanyoles' com ara el mateix descobriment d'Amèrica o l'època dels Reis Catòlics patim encara franquitis aguda, no és estrany, però és així.

Júlia ha dit...

Ui, Francesc, vigila, que et faràs mal. Per cert, sota l'enllaç que he posat al llibre de Vila hi ha també molts enllaços interessants a diaris i articles que et poden donar moltes pistes i opinions diverses. Mira els enllaços als retalls de premsa de sota de la propaganda:

http://www.esferallibres.com/libros/librodetalle.html?libroISBN=8497345282

El veí de dalt ha dit...

Divertit els jocs de "Jugant amb..." i interessant la teva anàlisi. Ja sabem que això de les faldilles no fa per als pròcers de la pàtria.

Júlia ha dit...

No, Veí, els pares de la pàtria han de ser casts, austers, moderats i fidels, i no com tu, que escrius moltes picardies, he, he.

antoni ha dit...

No crec que la culpa de l'oblit de Carme Ballester sigui de Companys que per cert, potser cal recordar-ho, va morir afusellat. Sembla que hi ha qui s'entesti a considerar això com un epifenomen. Ja sé que de vegades una mort dignifica una vida i serveix per mitificar-la, i que potser en el cas de Companys va ser així, però això no treu precisament un gram de dignitat a la seva mort. Molts altres van fugir i encara més van canviar de bàndol i van sortir a rebre el caudillo tantes vegades com va venir a Catalunya. I pel que fa als enrenous "de faldilles", què voleu que us digui, em sembla que amb la història de la meva família als anys trenta en podria fer una bona novel·la... Vull dir que no hauríem de jutjar aquestes coses amb ulls d'avui... ni d'ahir.
Per cert, jo no estic d'acord en què el 6 d'octubre fos un intent de cop d'estat d'esquerres (sobre tot perquè la presència dels germans Badia i d'alguns altres li treia qualitat d'esquerres a l'intent, que al meu entendre va ser un descomunal error de càlcul de Companys). I aquesta és una de les coses que configuren les teories de l'exgrapo i actual jimenezlosantista Pio Moa que fan començar la guerra civil l'octubre del 34.

Júlia ha dit...

Antoni, evidentment que no es culpa de Companys, ja que el van matar, sinó dels mitificadors i desmitificadors de la seva figura. Ningú no ha oblidat que el van afusellar i que és un símbol, ja que la cosa es recorda molt sovint. Companys també va fugir, per cert, encara que va ser dels darrerrs, certament, i si el van agafar va ser a causa d'un problema familiar, buscava el seu fill.

Per mi si que té valor saber com un home tractava les dones, potser perquè sóc una dona i en aquella època el lloc de les dones era l'àmbit domèstic, i això diu molt del tarannà d'un senyor.

La seva mort és punt i apart, com la de Ferrer y Guardia, van ser injustes, cruels, i molt dignes per part de les víctimes. Però, com diu el títol del llibre de Vila, la veritat no necessita màrtits, a mi, particulament, els màrtirs em fan una mica d'angúnia.

Això del sis d'octubre té moltes lectures, com les té la mateixa guerra civil, hi havia molts grups en joc que volien coses molt diferents, des d'una dictadura comunista d'esquerres a l'acràcia total, d'aquí van venir molts problemes. Cap grup no va tenir prou força per imposar-se, cosa que sí que va passar amb les dretes, que a més d'unir-se, van patir l'escabetxada franquista, com va passar amb els carlins, per exemple.

Però de fet hi ha documentació que mostra com hi havia l'intent d'enderrocar la república, manifestos, cartes. Malauradament a la República la van matar i malmetre entre tots, cal dir que eren temps difícils, violents, complexos, a Espanya i a la resta d'Europa. Els piomoianos i etcètera porten l'aigua al seu molí i són menyspreables però cal dir que de vegades fan servir documentació d'hemeroteques, també.

Pel que fa a Companys i d'altres, molta gent molt més innocent va morir de forma encara molt més injusta i tant o més digna, però, és clar, són els anònims, no serveixen si no són manipulats per les ideologies.

Adelton ha dit...

Pots posar alguna referència del comentari q fas respecte els sentiments dels catalans al segleXVIII? No poso en dubte.

Unknown ha dit...

Un conegut patriota me n'ha respost això:
"Benvolgut Jordi

Lluís Companys conegué Carme Ballester perquè era la filla dels llogaters d'una casa propietat seva al barri de les Corts (Barcelona) quan ell anava a cobrar els rebuts del pis... La casa sé on és (si no se l'han carregada els especuladors municipals), dins el portal un fresc al sostre pintat pel Noi del Sucre, amic seu. L'Ajuntament franquista li expropià la finca (ja assassinat) i la destinà a parvulari municipal... Mai no ningú n'ha parlat d'aquesta casa, on Companys es reuniria amb el general Batet gràcies a la mediació d'en Josep Maria Batista Roca dies abans del Sis d'octubre del 1934...
La Carme Ballester, afusellat Companys, es féu càrrec del fill d'ell i treballà molts anys de dona de fer fines, no ningú la va ajudar, la tractaven, des dels anarquistes o comunistes fins a les classes benestants, com a una empestada, potser perquè sempre romangué digna i fidel al president.

Espero haver-te donat elements per a la reflexió. Salut,"

Clidice ha dit...

a redós de l'anterior comentari m'ha saltat el missatge al mail i he recordat que, no fa pas gaire, la meva sogra de 97 anys, em va explicar que havia conegut la Carme, quan ella, la meva sogra, estava ingressada a l'hospital, a Barcelona. Hauré de tornar-li a demanar per les circumstàncies, el que si recordo és que a ella li van dir que era la "querida" d'en Companys, que era amable i que fins ara no hi havia pensat més. Va ser rel de veure la seva fotografia al Sàpiens que li va tornar el record.

Júlia ha dit...

Aquesta entrada al blog és de fa uns quants anys, Clídice i desconegut comentarista, de fet la figura de la segona dona de Companys i fins i tot la de Companys, s'han revaloritzat amb el pas del temps i la represa de l'independentisme però el cert és que l'exili va ser complex i sembla que hi va haver moltes topades per part de grups diferents amb Carme Ballester. Cal dir que encara hi havia gent viva que no havia vist bé com Companys havia tractat la primera dona i hi havia sospites sobre el tracte donat per Companys a d'altres 'amics' de la seva esposa.

Es veritat que va tenir cura del fill i no va rebre ajudes, sembla que tenia el seu caràcter, però sobta comprovar com es va silenciar la seva persona, em temo que encara trigarem en poder tenir una visió objectiva fins i tot sobre el mateix Companys, tot esta avui molt sacralitzat i el tema resulta espinós. La història de l'exili té punts foscos sobre els quals sembla que no es vulgui incidir i la història de Companys amb Ballester, en el seu moment, va incomodar molta gent.

Júlia ha dit...

Sobre 'l'espanyolització' del segle XVIII hi ha molts llibres que ho expliquen millor que jo tot i que també hi ha tendències i prejudicis, Carles III va ser un absolutista il·lustrat, durant el seu regnat va millorar l'economia i tan sols contemplar l'època de reconstrucció i construcció de moltes cases i santuaris per evidenciar que en general van ser uns anys de creixement i quan les coses van bé la gent està contenta. Si les coses haguessin continuat així avui estaríem com França, probablement, però això no es pot saber. Aquí el centralisme va ser un desastre, no es va escolaritzar el poble ni es van oferir oportunitats, Carles IV no va estar a l'alçada i els de després, pitjor. Els canvis de govern eren constants i fins fa quatre dies no vam bufar cullera. El breu parèntesi de la República va rebre per totes bandes i de la resta ja ho sabeu prou, amb la desgràcia afegida de què en acabar la guerra europea les potències ens van deixar amb el Paquitu per interessos estratègics. Tambe cal pensar que el colonialisme va afavorir molts interessos catalans, per això hi havia tants 'voluntaris catalans' a Cuba, no tan sols el Comillas va ser negrero, molts altres ho van ser molt més, a petita i gran escala, però avui fem les festes dels indians i ens ho passem d'allò més bé.

Unknown ha dit...

El conegut patriota m'hi ha afegit:
"La Carme Ballester va fer de portera a París fins que no li concediren la minsa pensió..."