Sobre la fràgil dignitat

Si camines entre els pobres i pots fer-ho tal i com ets.

Si amb un rei mantens conversa, i ell és ell i tu ets qui ets...

(Kipling, versió de Joan Crosas)

Llegir un post de la Marali m'ha fet pensar en un defecte molt humà, el servilisme davant de la riquesa, el poder o la fama. Explica el capteniment de persones del seu poble vers personatges considerats de categoria, entre els quals els senyors Millet o Jiménez de Parga. Respecte al que ha passat amb el Palau, és evident que molta gent s'adonava que passava alguna cosa estranya, hi ha músics que admeten que ningú no deia res per por de perdre la feina. Com és que els cantaires acceptaven també un tracte que de vegades podia resultar humiliant? Per no perdre el prestigi de pertànyer a l'Orfeó? En el casament de les filles hi va cantar, he llegit, el Cor de Cambra, malgrat el tracte que se li donava.

Comprenc que en èpoques de misèria la gent accepti humiliacions. El meu pare i molts de la seva generació, per sobreviure, van haver d'acceptar condicions molt dures de treball i van haver d'abaixar el cap sovint, la vida és primer que tot i sóc contrària als màrtirs, la veritat. En aquella època, a més, les cases depenien del sou del pare de família, en general. Però actualment tot és molt diferent. Entenc que la gent no es vulgui ficar en embolics i perdre la feina, a més, la solidaritat no sol funcionar mai del tot, i sovint ningú no vol ser un cap de turc, quan van mal dades. Entenc que tots som humans i febles. Però la badoqueria davant de persones que considerem poderoses, riques, famoses, portada a segons quins extrems, resulta preocupant, en un context més o menys democràtic.

Darrerament s'han fet molts disbarats urbanístics. En un poble de prop de Barcelona, en comentar-li a una persona d'allà com es perdia el patrimoni per fer nous habitatges, em va dir:

-Oh, però són pisos cars, d'alt estanding!!!

Hi ha qui, amb orgull i vanitat, et comenta que al seu poble hi té una torre Perico de los Palotes. Hi ha pobles que, per la seva bellesa o situació, han aplegat molts Pericos de los Palotes d'aquests. He vist reverenciar molts Pericos de los Palotes de forma servil, ho feien persones que cinc minuts abans te'ls havien criticat sense manies. Les anècdotes sobre el tracte fatxenda que aquests personatges donen a la gent corrent suren quan les coses els van mal dades, aleshores tothom ho sabia.

De rics i de pobres n'hi ha d'educats i de mal educats. Hi ha gent amb fama, diners i poder que té un tracte molt bo amb la gent de tota mena, són una minoria, però n'hi ha. També hi ha qui, en pujar ni que sigui un graonet en l'escala social, ni et coneix. Això s'ha donat molt en l'àmbit polític, per cert, on les circumstàncies de les darreres dècades han possibilitat l'ascens de molts polls resuscitats. Certament, s'ha d'anar amb compte amb persones així, però tot té un límit i sempre queda el recurs del silenci, sobre tot quan no en podem esperar, ni de bon tros, cap favor personal. Perquè un altre tema és la confiança en què les coses funcionen per coneguts i parents, el clientelisme, que no minva pas, ans el contrari, i que resulta, també, preocupant. Les febleses morals, quan esdevenen col·lectives i normalitzades, són molt, molt perilloses. O potser no, qui sap. Potser és que els humans i les humanes som d'aquesta fusta, tan poc resistent als canvis climàtics.