Una llosa damunt dels llibres oblidats

En una entrada al blog, fa algun temps, vaig fer una crida per si algú recordava l'autor i el títol d'una novel·la de la qual vaig donar dades, sense èxit. Després d'algunes investigacions he esbrinat de quina novel·la es tractava, era Una llosa de marbre negre, de Lluís Utrilla. Aquest autor, crec que relacionat també amb les arts plàstiques, ha publicat un parell de novel·les més i un llibre interessant d'assaig, Cròniques de l'era conceptual.

Una llosa de marbre negre va ser finalista del Premi Sant Jordi el 1973. La novel·la guanyadora va ser aleshores Les Illes, de Miquel Àngel Riera. No recordo haver llegit la novel·la de Riera, en tot cas, si la vaig llegir no la recordo. En aquella època els premis Sant Jordi tenien força ressò, creaven polèmica. Aymà va publicar la d'Utrilla, amb el reclam publicitari: Erotisme i violència dins un quadre de l'alta burgesia barcelonina. 

Tinc una certa feblesa sentimental per les novel·les oblidades, n'hi ha moltes, probablement ho seran o són ja les meves. De vegades els oblits són intermitents, i, al capdavall, si fins i tot oblidem coses molt més importants, com no hem d'oblidar tants i tants llibres!!! L'oblit és necessari, no tenim prou capacitat per emmagatzemar-ho tot. La singularitat de la memòria rau en comprovar com hi ha coses que s'obliden de forma definitiva i d'altres que retornen de tant en tant al nostre pensament o que ressorgeixen de cop i volta de qui sap quins arxius biològics.

No trobo aquest llibre per casa. Si el tenia, no sé on és. Potser algú me'l va deixar o potser el vaig manllevar en alguna de les poques biblioteques que hi havia fa anys. Durant molts anys, a la parada de la llibreria Millà, dels encants de Sant Antoni, en van tenir exemplars. A la coberta es veia una mena de dibuix dels protagonistes, amb el seu nom i unes pistoles. Diuen que la memòria és un bon crític, el cas és que el llibre em va impressionar, el recordo encara i vull veure si el trobo, per rellegir-lo. Em va semblar aleshores molt cinematogràfic.

En articles sobre la novel·la policiaca catalana el mencionaven  en algunes ocasions, com a mostra d'un intent d'entomar el gènere policiac en català.  Jo crec que aquest llibre no és policiac, violent, ni tan sols eròtic, sinó més proper a L'estranger de Camus que no pas a un thriller convencional. En tot cas el criminal mata sense uns motius massa clars, encara que hi ha una bona dosi d'enveja en el rerefons del que fa, i, si no ho recordo malament, el seu crim no es descobreix, cosa que en l'època era tota una fita literària moral (o amoral). L'intercanvi de parelles amb que comença la narració m'imagino que el 1973 resultava, també, força agosarada, ni que fos entre l'alta burgesia barcelonina. Aquell any va guanyar el premi Josep Pla Andrea Victrix, de Villalonga, un altre llibre que recordo molt bé, que conservo i que no entenc massa com no ha tingut molt més ressò. Un intent, en aquest cas, d'aproximació a la ciència ficció, per cert.