Històries (tristes) del passat

En una pel•lícula d’aquests darrers temps sobre Alemanya i el mur, uns personatges ironitzen sobre els noms dels carrers, tantes vegades canviats a causa dels avatars polítics. Ja quan jo era petita el meu avi es queixava de l’afany per canviar noms de carrers i places segons qui manava. En canviar el nom d’un carrer, en fer desaparèixer un monument, la vanitat humana intenta transformar i amagar el passat, la historia. No només els carrers pateixen d’aquestes intencions, fa poc es va ironitzar molt sobre l’intent de reconvertir el nom de les vacances de Nadal en vacances d’hivern, per no parlar del nom de les escoles i institucions diverses. El fet és que l'esforç és inútil, els noms dels carrers acaben per ser tan sols noms de carrers, un profesor d’història que tenia de jove es queixava del tema sovint, ay, esos nombres que sólo suenan a calle. Jo, si manés, no posaria a cap carrer ni plaça noms de persona, així ens estalviaríem problemes i controvèrsies. 

Fa alguns anys vam dedicar al barri una xerrada a l’època de les barraques, avui força oblidada. Hi havia hagut en aquells anys unes escoles a Montjuïc que menava la falange. La de nenes va funcionar força bé, he conegut gent que hi va treballar i ho va fer molt a gust. Aquella escola es deia Carmen Tronchoni, alguna persona m'havia comentat, amb cert menyspreu, que era el nom d’una falangista que havien afusellat per espia i ni tan sols les persones que hi havien treballat de joves en sabien massa cosa. En aquell moment vaig trobar poca informació sobre aquella dona. Els homenatges polítics de tots els colors són molt injustos amb els homenatjats, en fan herois indiscutibles, però la seva vida real, la seva humanitat, els seus dubtes I les seves febleses desapareixen de l’imaginari perquè potser no responen al discurs oficial. Avui passa si fa no fa el mateix, des de Jaume I a Companys fa por aprofundir massa en els homes de carn i os, no fos cas que s’esberlés la mitologia. Perquè resulta que la justificació del present, àdhuc de les esperances futures, sovint no se sol cercar en els desitjos i necessitats de les persones del present, sinó en passats més o menys manipulats pels historiadors i polítics tendenciosos i oportunistes.

El franquisme va fer això amb una gran parafernàlia i de forma maldestre i barroera. Quan algú diu que no cal parlar de les víctimes produïdes pel bàndol republicà perquè ja se’n va cuidar en Franco, va molt errat. El franquisme va esborrar moltes víctimes de fe franquista dubtosa, víctimes innocents, d’aquelles que rebien per tots costats i amb les seves va fer com totes les dictadures, convertir-les en ninots, en sants de guix, en icones de samarreta. Si fins i tot vaig llegir una vegada una carta de Moscardó a la seva família on reflexiona sobre la possibilitat d’haver d’adaptar-se a un possible comunisme futur i aconsella conformar-se amb el que vingui i intentar viure en pau. Per no parlar de la icona absurda i monolítica en què van convertir José Antonio, per exemple. Els màrtirs són sempre molt útils, no poden dir res, són morts, no sabem com haurien evolucionat de poder viure i permeten aquestes lectures glorificadores i tendencioses, al capdavall. Garcia Lorca, tan mitificat, s'havia anat a refugiar a casa d'uns bons amics falangistes que, malgrat els seus esforços, no el van poder salvar i es diu que havia tingut amistat amb José Antonio. Però la seva tràgica i injusta mort n'ha fet un mite monocromàtic.

Tornant a Tronchoni, he trobat fa poc un interessant estudi sobre aquesta noia que ha fet un renebot seu. Nascuda a Picassent, durant anys va tenir un carrer dedicat, que, és clar, avui ja es diu d’una altra manera. Així he sabut que era molt jove, vint-i-dos anys en el moment de la condemna i ben convençuda de les seves idees conservadores i religioses, es diu que potser també l’amor va tenir a veure amb les seves activitats. El cas és que va fer espionatge, bàsicament orientat a passar gent de dretes significada al costat franquista (no es van provar d'altres càrrecs) i que, empresonada a causa d’una delació, va patir els afanys de justícia d’un 1938 en el qual calia donar exemple de fermesa política i poca clemència. No era freqüent condemnar dones a mort, malgrat el que es pugui pensar sobre la sang calenta hispànica en cap dels dos bàndols no hi va haver excessives violacions ni morts de dones, en comparació amb d'altres guerres, fins i tot amb la guerra mundial posterior, sempre parlant en termes de freda estadística, és clar, perquè de fets puntuals i repugnants n'hi va haver uns quants.

Tronchoni va anar a parar a la presó de les Corts i va ser afusellada, va morir amb una gran dignitat i valentia. L’havia delatat una amiga que ella creia íntima, col·laboradora, molt propera. Imagino l’amargor de comprovar que la teva suposada amiga t’ha traït, això sí que és el pitjor que et pot passar. Tronchoni era jove, bonica i coratjosa i va desvetllar l’admiració de molts polítics de l’època, encara que això no li va servir per salvar la vida. Si Tronchoni hagués viscut en una família d’esquerres probablement hauria estat una heroïna de l’altra banda i avui en parlaríem més, la joventut porta aquesta rauxa lluitadora, la necessitat de sacrifici, la manca de matisació sobre la realitat política. Potser si hagués viscut hauria anat canviant de tarannà amb el temps i hauria acabat per tenir fills comunistes i tot. 

El fet és que vaig conèixer una mestra fa molts anys que havia estat de la cinquena columna, era també molt jove durant la guerra, li havien assassinat el primer promès, tota la família tenia clar que probablement els matarien, però ella se'n va sortir. Eren una gent molt religiosa, catalanista, votants de la Lliga. Després, amb els anys i l’experiència es va adonar que aquella causa que creia tan justa era molt dubtosa. Els seus fills, lluitadors com ella, van ser del psuc i van tenir problemes amb la policia. El comunisme més visceral i militant de la transició provenia sovint de joves fills de persones que havien estat de dretes, de fet, qui podia estudiar, en aquella època? Jo crec que el contrast entre aquella gent de classe mitjana, que semblava que es volgués fer perdonar el passat familiar, i les masses obreres més desafavorides va provocar les esberles en un partit que va tenir una època brillant, oberta, interclassista, desvetlladora de moltes inquietuds i esperances.

Carmen Tronchoni va rebre molts homenatges franquistes els primers temps després de la guerra, es va posar el seu nom a carrers i escoles però actualment poca gent sap qui era i què li va passar. El mateix franquisme, en l'època del desenvolupament, no tenia massa interès en continuar fomentant el record de segons quins màrtirs. La seva delatora, de qui es deia que havia actuat més aviat per gelosia que per conviccions polítiques, també va ser afusellada després de la guerra. Aquest seu jove familiar ha elaborat un interessant informe sobre la història d’aquesta noia, molt complet, i que es pot trobar en una interessant web sobre la presó de les Corts. La delació és quelcom pervers, temible, sovint els delators resten en l’anonimat; la família d’Anna Frank va ser deportada als camps d’extermini, a punt d’acabar la guerra, a causa d’una delació. Els règims totalitaris i les situacions tràgiques propicien aquesta mena de denúncies sovint per fer mèrits absurds o per estranys odis viscerals promoguts pels poders vigents. La veritable història és aquella que aplega personatges reals, testimonis sincers (més o menys, també les històries individuals estan condicionades per la memòria selectiva de cadascú), i, sobre tot, les contradiccions i febleses que fan que les persones siguin persones. Malauradament, encara ens movem en els resums de manuals escrits segons convé als predicadors que manen. En aquest camp, com en molts d'altres, sovint els qui fan més por són els conversos.