Entrevistes i entrevistats

Ahir, al meu barri, vam dedicar la xerrada de cada mes sobre història local al músic Frederic Mompou. El motiu  principal és que la família Dencausse, la materna, havia viscut al barri, concretament a l'actual plaça del Molino, que aleshores es deia placeta de Sant Pau, ja que tenien, al mateix indret, un taller de fundició de campanes. A la casa on va néixer  hi ha, des de fa anys, una placa commemorativa, la primera que es va dedicar a un personatge del barri, per cert.

Durant la xerrada es va passar l'entrevista que Soler Serrano va fer a Mompou, en el programa A fondo. Aquestes entrevistes, com las de Montserrat Roig, han esdevingut un clàssic, sobta veure el conjunt de personatges de gran categoria que hi van accedir i als quals el temps ha donat encara més volada. Soler Serrano era un locutor que no gaudia de les meves simpaties, el trobava pesat i xerraire, però amb aquesta sèrie de programes es va guanyar tot el meu respecte i el de la majoria de la gent, és com si li haguessin donat allò que en diuen el paper de la seva vida. Eren entrevistes ben preparades, es notava que l'entrevistador havia llegit el que calia, es deixava parlar l'entrevistat, no es temien els silencis ni es donava pressa al personatge. Vaja, una meravella que cada vegada em meravella més, no sé si molts dels entrevistadors actuals, que intenten parlar més ells que no pas l'entrevistat i fer allò que en diuen xupar càmera se les han mirat amb atenció, per aprendre'n. Amb una sabata i una espardenya es feien, ai, aquests miracles, de la mateixa manera que amb una espelma, paper aprofitat i una ploma d'oca s'escrivien coses com Guerra i pau.

Afortunadament, en arribar a casa em vaig ensopegar amb en Jaume Barberà i els seus Singulars. Barberà és també un periodista entrevistador de la casta respectuosa  i professional, que deu comptar amb un equip de categoria i que sap potenciar, com ha de ser, el protagonisme de l'entrevistat. Estic segura que molts d'aquests personatges singulars faran història i es recuperaran en el futur i que aquest programa esdevindrà un clàssic de culte. Ahir entrevistava una veritable perla, Marina Escolano, una noia molt jove que és ja una eminència a l'estil de Champollion i que, a més, mostrava un tracte senzill i desacomplexat, sense ni una engruna de fatxenderia. Marina Escolano domina la transcripció dels jeroglífics, l’escriptura hieràtica, el grec i l’hebreu antic, el copte, el llatí, l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès... I estudia el sumeri, l’accadi i el maia clàssic. Ha aconseguit una beca per estudiar el demòtic, vella llengua que només coneixen, en el món, unes deu persones. Aquests miracles del coneixement, avui que tant ens queixem de l'ensenyament i les seves mancances, resulten encoratjadors. El millor de tot és que es veia una noia absolutament normal, simpàtica, amb afició a aquests temes com podia haver estat afeccionada a la música pop, vaja.

Bé, de vegades fins i tot em reconcilio amb la tele dels nostres temps.