Gerard Philippe, evocació

He llegit, amb una mica d'endarreriment, l'article que Joan de Sagarra va dedicar a Gerard Philippe fa uns dies, a La Vanguardia. Els articles de Joan de Sagarra són sempre brillants i evocadors, intel·ligents i irònics.   Com que tinc el meu costat vital melangiós, amarat de nostàlgica boira, m'agraden encara més quan evoquen temps passats que avui poca gent recorda, de vegades ni tan sols jo mateixa.

La veritat és que era petita, jo, quan va morir l'actor, -pel novembre d'enguany va fer cinquanta anys-, tan jove, tan encisador, de forma inesperada i ràpida. Si hagués estat americà probablement tindríem avui molts pòsters on veurien reproduïda la seva imatge, una mica andrògina, com la defineix Sagarra, amb aquests ullassos que contemplen amb suposada innocència un món una mica estrany. Tenia cara de francès, com d'altres actors i cantants de l'època, avui no distingeixo un francès d'una persona d'un altre indret, però aleshores hi havia allò que en deien la charme, totalment vigent, que donava a molts senyors famosos del país veí un elegant aire gavatxo, subtil i inexplicable.  Philippe va ser també una persona compromesa amb el seu temps, progressista, defensor de causes justes, comunista i tot.

Jo havia vist Philippe retratat sovint a les revistetes barates que fullejàvem aleshores, i que sovint ens deixava alguna veïna afortunada, que les comprava de nou en nou. Philippe es va casar amb una dona molt intel·ligent, va tenir un fill i una filla, la filla és escriptora. Sagarra evoca una visita a la tomba de l'actor, al poble de Ramatuelle, un petit poble on mantenen molt viu el seu record, encara que, segons diu, fins i tot en aquesta França molt més fidel als seus mites que la nostra pell de brau, Philippe resta avui, bastant oblidat.

L'article parla també del secret del pare de Philippe, un col·laboracionista que va ser acusat de greus càrrecs mai provats del tot, com ara delacions durant la guerra. Sembla que pel mig també hi havia enveges, aquestes misèries que les guerres propicien. El pare de Philippe, un advocat de dretes, benestant, va haver de fugir ja que havia estat condemnat fins i tot a mort, i va venir a Barcelona, al carrer d'Urgell, on va romandre gairebé vint anys i on l'actor, que tenia molt bona relació amb el pare malgrat les divergències ideològiques, el venia a visitar. Ves, potser me l'havia creuat pel carrer i tot, qui sap, al Philippe pare.

El tema del pare de Philippe m'ha fet  pensar en aquest estrany complex d'inferioritat  que tenim en haver hagut d'entomar una tràgica i malaurada guerra civil que encara cueja. En el fons, totes les guerres són civils, ja que en un país hi ha sempre els qui festegen amb l'invasor, per conveniència o convenciment, i els qui s'hi enfronten, i també un gruix de persones que intenten, tan sols, sobreviure amb vital i humà oportunisme. França va patir també la seva guerra civil, però li ha costat de reconèixer-ho, crec que encara no han fet prou memòria històrica sobre el tema. Com que allà van guanyar els bons la cosa es va diluir en el triomfalisme del restabliment democràtic.

Avui es fa difícil veure pel·lícules amb Philippe. Vaja, es fa difícil veure cinema francès, en general. O italià, o alemany. Durant anys el cinema francès era molt present a casa nostra i Michèle Morgan, Danielle Darrieux, Pièrre Fresnay, eren famosos i populars. Avui molta gent jove no sap qui eren o qui són ni el pes que van tenir. L'encisadora Darrieux encara és feliçment viva i en actiu, amb més de noranta anys, i fa papers en pel·lícules que tan sols amb comptagotes podem  contemplar pels nostres verals, haurem de tornar a organitzar expedicions a Perpinyà, però no pas per veure agosarades històries verdes o de caire polític, sinó cinema normal i corrent del país veí.