Perquè avui és Santa Llúcia...

Vós que veniu pel desembre

portant els ulls en un plat,

santa Llúcia, conserveu-nos

la vista i la claredat

(Joan Maragall)

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

(Josep Maria de Sagarra)

Com que avui és Santa Llúcia, no caldria insistir en el tema. Encara més, m'adono que a causa de la llarga durada d'aquest blog, no és la primera vegada que copio el romanç de Sagarra, que té una versió musicada de Toldrà i que ha estat cantat moltes vegades. La meva versió preferida és, evidentment, la d'Emili Vendrell, que ho va cantar tot molt bé, no pas amb una gran veu però sí amb un sentiment irrepetible i commovedor, cosa que em ve al cap quan escolto ensopides versions carrerianes de cançó popular. Si fóssim en un altre país, l'estil Vendrell hauria fet història, seria gairebé una mena de Gardel, a la seva manera, i no costarien de trobar les seves versions de cançons tradicionals o de poemes de diferents autors.

La història de Santa Llúcia és lamentable. Avui, que una noia jove morís per la seva fe, fins i tot que es tragués els ulls per oferir-los a l'insistent i ressentit pretendent, seria de molt mal gust, a ningú no li agradaria tenir una filla tan arrauxada i segur que la família ja l'hauria portat al psicòleg en diferents ocasions, per tal de controlar el seu dogmatisme. Hi ha versions diferents en això dels ulls, però la més popular és que va ser ella mateixa qui els va lliurar a l'enamorat amb mala bava. Tinc a casa un antic llibret del Padre Francisco de P. Capella, que va ser molt popular a finals del XIX, Leyendas y tradiciones, on explica amb llenguatge de l'època, en un castellà acurat i refistolat, la història de molts sants i santes, entre els quals, Santa Llúcia. Segons aquesta versió els primers ulls de la santa eren verds, però Déu li'n va donar uns de blaus com el cel, després del seu sacrifici. Evidentment, el miracle no va entendrir els pagans i la noia va ser igualment assassinada, com és ben sabut. I sovint veig que els ulls del plat els pinten de color blau, per cert, o sigui, que la cosa no deu estar consensuada de forma canònica, vaja.

Avui ens ho prenem tot amb una saludable i agnòstica mirada condescendent i conservem la tradició com cal. De fet, tots aquests sants i els seus patronatges recullen els ancestrals costums de les devocions a déus menors i casolans, propers i que potser representen una necessitat vital evident. La Fira de Santa Llúcia, de finals del XVIII, de Barcelona, continua gaudint de bona salut. Hi ha qui es queixa que també es venguin coses que no són nadalenques, però això ja passava des del principi, es venien futileses diverses i romanços de fil i canya o de cordill sobre tota mena de temes. Santa Llúcia gaudeix d'una gran devoció, sorprèn veure els centenars de llumets que se li encenen encara en aquest dia, en un món aparentment tan secularitzat. Patrona de modistes i de persones que han d'utilitzar molt la vista, la festa de les modistes ha estat també emblemàtica, i era tradicional que les modistes fessin broma amb els estudiants esventants, que en d'altre temps eren minoria selecta. Avui els estudiants són majoria, també hi ha estudiantes, i les modistes nostrades han disminuït força. Com en tants altres sectors, mentre la base sòlida eren les dones, els prestigiosos eren els homes, els sastres bons i els modistos de disseny. I és que fins i tot en sectors tradicionalment femenins la glòria ens l'arrabassen ells: cuiners, perruquers... Malauradament, els oficis de dones han estat mal pagats i continuen igual, en els nivells més modestos, és clar.

Recordo un poema que hi havia en un llibre també molt antic, d'alguna avantpassada meva, i que començava: En su loca juventud, estudiante y calavera, de una pobre costurera quebró la fácil virtud. La pobra costurera quedava embarassada, és clar, ja que no hi havia cap mena de control de natalitat, tenia un fill que anava per mal camí per raons òbvies de situació de risc, i que acabava als tribunals, condemnat pel seu mateix pare, advocat de prestigi, que no sabia qui era. Tota una tragèdia, però malgrat la retòrica no era aquella una situació inversemblant, ni de bon tros. Moltes cases bones de moda havien tingut fama de ser tapadores de prostitució encoberta, per cert. Em sembla que a Vida privada en surt una, d'aquestes.

Quan passo per la fira no puc deixar de recordar la molta gent que va morir en aquell indret, on els vells carrerons van ser bombardejats durant la guerra. La façana de la catedral, avui en procés de restauració, tampoc no és massa antiga. Per sort, -segons el meu gust vulgar i popular-, la van fer a l'estil gòtic, cosa que avui seria un crim arquitectònic, en això hi ha moltes tendències, es diu que no s'ha d'imitar i tot això, però sempre s'acaba imitant alguna cosa, car fer quelcom nou del tot és molt difícil, gairebé impossible. Avui és moda posar una mena de pegot modern per remarcar ben bé allò que és antic del que no ho és. Aquest és un intent absurd, ingenu, car l'endemà mateix de fer alguna cosa ja s'hi fan afegitons, reparacions i pedaços, i fins i tot els bunyols també són història. Al capdavall, la pàtina del temps ho acaba unificant tot, més o menys.

Aquestes darreres dècades s'ha popularitzat la venda d'arbres de Nadal i també la d'aquests horrorosos tions amb cara i barretina, xarons i poca-soltes, així com una gran varietat de caganers. En fi, què hi farem, la nostra cultura té també aquest costat fosc, de divertit mal gust. Sovint anem del disseny d'avantguarda al caganer de pessebre, de Foix i Espriu a les Virtuts del cagar o al Pitarra més estripat, i pel mig perdem bous i esquelles.

Sigui com sigui, fins i tot amb tions inquietants i figuretes maldestres, de plàstic, la fira m'encanta, m'apassiona. No sé si he perdut l'olfacte o és que hi ha menys verdor autèntica, però no percebo darrerament la flaire a molsa i branques del passat, imagino que el comerç verd està més controlat. A més, hi ha d'altres fires, grans i petites per tot arreu. També havia estat de moda, fa anys, guarnir un cep nostrat i prescindir de l'avet forani. Aquesta ha estat una batalla perduda, em sembla. Bé, tot canvia, no ens envíem postals de cartró però sí emails amb dibuixos adients a l'època i pengem dècimes als blogs. La imatgeria més religiosa ha estat substituïda, en part, per icones menys catòliques. Ja s'ha comentat prou l'intent per substituir fins i tot el nom de les vacances escolars, els angelets que Ferrándiz va modernitzar ja són minoria resistent. Però, en general, els pessebres gaudeixen de bona salut, han fet una gran revifalla, tenen per als infants i els adults una màgia especial, això de poder construir a la nostra manera un paisatge mític és una gran cosa.

La vista ens sembla als vidents un sentit imprescindible, no crec equivocar-me si afirmo que és una de les facultats que més por ens fa de perdre. L'admiració i el respecte que em desvetllen els invidents, sovint molt coratjosos i amb unes habilitats que em semblen gairebé paranormals, són immensos. A Barcelona, cap al 2011, obriran un museu de la foscor on podrem experimentar la sensació de no veure i les descobertes que comporta. Ho trobo interessantíssim. De petita, recordo que de vegades tancava els ulls i intentava moure'm a les fosques, per veure com era. Els jocs com la gallineta cega, en els quals et tapaven els ulls, no m'agradaven gens, em produïen un estrany neguit. I, de fet, és una facultat, la de la vista, que minva amb els anys i que podem arribar a perdre en part o totalment amb l'edat.

Bé, Santa Llúcia ens conservi la vista i ens permeti de continuar escrivint per aquests blogs de déu, sigui quin sigui aquest déu, i fins i tot encara que no sigui enlloc, durant molts i molts anys.


I moltes gràcies a Olga Xirinacs que m'ha fet arribar l'mp3 del Romanç de Santa Llúcia pel magnífic Vendrell!!!