Albert Camus i l'Europa d'ahir (i/o d'avui)

L'absurde naît de cette confrontation entre l'appel humain et le silence déraisonnable du monde.

La fin justifie les moyens ? Cela est possible. Mais qui justifie la fin ? À cette question, que la pensée historique laisse pendante, la révolte répond : les moyens.

Ahir va fer cinquanta anys de l’accident d’automòbil que va acabar amb la vida d’Albert Camus, als quaranta-quatre anys. També aquell dia queia en diumenge. Camus va tenir una vida curta i complexa, amb moltes satisfaccions i èxits, però també amb problemes i desenganys diversos. Eren uns anys en els quals França bullia, el món canviava de pressa i la intel•lectualitat progressista, molt activa i amb força influència en el jovent, era, en general, comunista ortodoxa. Camus, poc abans d’aquell malaurat accident, havia manifestat que també era encara d’esquerres, malgrat l’esquerra i malgrat jo mateix, frase que resulta avui ben actual i que molta gent firmaríem. En tot va ser un esperit lliure, capaç de nedar contra corrent, cosa que no és tan fàcil com sembla, encara més si ets tot un personatge públic. Va ser l’únic intel•lectual occidental en criticar els bombardeigs d’Hirosima i Nagasaki, en el moment en què es van produir. La guerra d’Algèria a ell, que havia nascut i viscut a l’antiga colònia en uns anys més tranquils, i que somniava amb una Algèria lliure i francòfona, agermanada amb la gran França, el va trasbalsar. Contrari a la violència, era mal vist pels sectors més radicals, que creien imprescindible la lluita armada, mentre que l’escriptor no estava d’acord en tractar els enemics amb les mateixes armes de violència i terrorisme indiscriminats que feien servir els opressors.

Vam mirar molt poc cap a França amb ulls crítics, en aquells anys, el país veí ens enlluernava de forma excessiva, amb la seva literatura, la seva música, el seu cinema, el seu europeisme... Però resulta que es guillotinava força, també, al continent i a la colònia, als rebels algerians i als qui eren sospitosos de rebel•lió, a més d’emprar la tortura de forma indiscriminada, cosa que va empitjorar les coses, com sol passar, fins a graus altíssims, i aviat no va ser possible tornar enrere. A principis dels 50 Camus va trencar amb Sartre i va abandonar la Unesco, quan aquesta institució va admetre Espanya amb el seu govern franquista, el tema d’Espanya el preocupava molt. Camus tenia una part hispànica, menorquina concretament, la seva mare es deia Caterina Sintes. Aquell nord d’Àfrica era aleshores el destí de molts immigrants pobres, d’orígens diversos. El pare havia mort a la primera guerra, en aquella carnisseria que va ser el Marne. De fet, ell tenia un cert complex de família pobre i poc lletrada. Va estudiar gràcies a un mestre, Louis Germain, que va saber reconèixer en ell aptituds singulars i li va aconseguir una beca, la mare no hi estava massa d’acord, eren molt pobres i era necessari guanyar-se aviat la vida treballant. El discurs del Nobel, l'any 1957, el va dedicar al seu mestre Louis Germain, gràcies al qual havia pogut tirar endavant, malgrat les circumstàncies. 

A l’institut, Camus va percebre les grans diferències socials que existien a tots els nivells. Fins aleshores, a escola, s'havia relacionat amb nois humils, molt pobres. A l'institut ja hi havia nois de famílies molt diverses, els més desafavorits poques vegades hi accedien. També a l’institut va començar a jugar a futbol, esport que hauria de deixar de practicar a causa d’una tuberculosi. El futbol va ser molt important per a ell. Va manifestar en una ocasió que preferia el futbol al teatre i que en el futbol havia après totes les coses importants sobre la moralitat i els deures humans. La vida pública i intel•lectual de Camus és prou coneguda: novel•la, assaig, teatre, gairebé sempre amb èxit evident i guanys econòmics. En el fons, tot plegat amarat d’una filosofia molt personal, existencialista a la seva manera i absolutament humanista. El 1957 va rebre el Nobel i mentrestant anava rebent també pals de la intel•lectualitat sartriana, amb la qual havia partit peres, que el titllava d’escriptor acabat i de coses pitjors. 

En tot plegat hi havia un rerefons de fred de peus, un cert menyspreu per part dels burgesos elitstes d’esquerra vers l’arribista d’extracció popular i fins i tot, crec jo, gelosia sexual. Camus era un home atractiu, totes li ponien, tenim retrats d’ell on mostra un aire seductor, tipus Bogart. Sartre era molt més lleig i també molt més dogmàtic, és clar. Beauvoir va tirar llenya al foc, de forma despietada; les males llengües deien que estava ressentida perquè Camus l’havia refusat eròticament i fins i tot es comentava, en broma, que havia estat, sobretot, perquè aquella senyora no parava de xerrar ni al llit. Molts grans fets del mon intel•lectual amarats de capteniments estranys tenen una gran part ancorada en l'inconscient i el subconscient dels seus protagonistes, i el refús sexual o els complexos relacionats amb l’aspecte físic són una font inesgotable de comportaments totalitaris, encara poc estudiats de forma aprofundida i desacomplexada, perquè hi ha qui creu que és un aspecte massa frívol del nostre tarannà, aquest, per barrejar-lo amb filosofies i polítiques.

Camus va dir un dia, ai, en una entrevista amb un estudiant algerià, que entre la justícia i la seva mare triava la mare, frase que ha estat molt criticada i citada. De fet, és força literal, Camus adorava la seva mare, que tanta pobresa havia patit i que vivia a Algèria, en constant perill de patir un atemptat dels revoltats. Els sentiments compten, i molt. La política no justifica sacrificar la nostra gent ni trair els amics, però el comunisme ortodox no ho veia així com no ho ha vist mai així la religió dogmàtica, sigui quina sigui. La lluita armada, el sacrifici, el martiri, tot plegat és ple d’una estranya atracció indiscriminada, sobre tot per al jovent, que provoca que les revolucions es mengin els seus fills, que els militants oblidin els seus fills, i que si els rebels arriben a triomfar repeteixin els mateixos disbarats que aquells governs contra els quals es lluitava.

Camus també tenia les seves contradiccions, va patir un primer matrimoni breu i desgraciat amb una noia benestant, addicta a la morfina. El segon, amb la bella Francine Faure, mare dels seus bessons, va estar sotraguejat per les infidelitats de l’escriptor que van provocar una depressió en la seva dona i sembla que algun intent de suïcidi. Maria Casares, Catherine Sellers i segurament moltes altres van conformar la sèrie d’amors apassionats i més o menys públics de l’escriptor. És difícil ser coherent en tot. La grandesa de Camus va raure, precisament, en admetre la incoherència, en trontollar entre sentiments diversos, en denunciar amb sinceritat tot allò que li semblava cruel i absurd, en no acceptar mai que els objectius justifiquin els mitjans, i en ser capaç de sentir fins i tot forts remordiments sobre els disgustos que provocava ell mateix en la vida familiar.

Sartre va silenciar amb murrieria els grans disbarats estalinistes, que coneixia de sobres, mentre Camus va ser capaç de condemnar-los de forma contundent. Aquest oblits han estat una actitud molt habitual en els aspirants a líders del poble o a conductors morals de les masses ignorants. Per això i per moltes coses més, inclosa una literatura diversa que avui llegim amb uns ulls molt diferents, Camus és tant i tant actual, encara que ens puguem sentir una mica lluny d’alguns dels seus textos, fins i tot. O potser és que Camus demana relectures constants, i, sobretot, tenir una certa capacitat per rellegir-lo en el context dels seus temps i al mateix temps situar-nos en un present tan decebedor com el seu. Ara el senyor Sarkozy vol fer un numeret d’aquests que agraden tant als governants, traslladant les seves despulles al Panteó patriòtic aquest que tenen a França. El fill de Camus no ho vol i la filla, que s’ha cuidat de l’obra del pare fins la mort de Francine Camus, el 1979, tampoc no ho té massa clar. Espero que no caiguin en el parany d’acceptar la parafernàlia prevista. A Espanya no hem trobat, per cert, encara, els ossos de Garcia Lorca, un senyor que, de no haver estat assassinat de forma absurda i criminal, hauria estat també, probablement, força camusià i a qui molts polítics aspiren a re-enterrar de forma hiperbòlica i televisada. Per cert, a Sartre li van donar el Nobel uns anys després, però el va refusar, no sabem què hauria fet si li arriben a donar abans que a Camus. Cal pensar que els premis grossos no són mai innocents, seria interessant conèixer l’entrellat del tema i els perquès de la concessió a Camus, en un moment en el qual sonaven com a premiables, també, Sartre i Malraux, en el context de la cultura francesa.

La mort de Camus no es va conèixer de seguida, hi havia vagues en els mitjans de comunicació francesos. La premsa, quan se’n va fer ressò, va incidir en el tema dels accidents de cotxe, inquietants i que ja començaven a produir moltes víctimes. En l’accident hi van convergir molts factors, la carretera mullada, l’excés de velocitat per part del conductor, Michel Gallimard, que també va morir poc després a conseqüència del xoc, i sembla que fins i tot un defecte de fabricació que hauria fet esclatar un neumàtic de forma inesperada. A Espanya venia de visita aquells dies el cardenal Spellman, Del Arco entrevistava a La Vanguardia el Rei Melcior, l’Espanyol guanyava el Granada per 3 a 0 i el Barcelona perdia a Bilbao per 4 a 1 amb l’Atlètic. A Barcelona es feia molt de teatre, fins i tot Un soñador para un pueblo, una obra de Buero Vallejo, qui mai no va poder rebre el Nobel en no ser francès, i que també té, per a mi, un aire absolutament camusià, i als cinemes d’estrena es passaven pel•lícules com ara Los implacables, Sube y Baja, El día de los enamorados o Mama nos complica la vida. Amb menys de cinquanta anys havia mort aquells dies l’actriu Margaret Sullavan. A la portada dels diaris es mencionava, amb alguna inquietant fotografia, el viatge del rei de Bèlgica al Congo. Un rei, aquell, amb cara de bon noi i esposa hispànica, que es va voler fins i tot... beatificar. Ai, Europa!



A França, amb motiu de l'aniversari de la seva mort, han filmat una pel·lícula biogràfica per a la televisió, de ficció, que crec que passaran el dia de Reis i que no sé pas si arribarà aquí. La veritat és que em fa una mica d'angúnia veure representats per actors convencionals aquests personatges que encara em semblen tan vius i dels quals tenim imatges i fins i tot filmacions, em quedo amb el gènere documental, vaja, amb la realitat. De vegades s'arriba a grans absurds, com en el cas de la publicació de la biografia de Truman Capote, en què a la coberta del llibre hi van posar una fotografia... de l'actor que havia interpretar la darrera pel·lícula sobre l'escriptor!