Aquest blog ha complert deu anys aquest desembre. Abans en vaig tenir un amb el mateix nom, una part del qual encara sura pels núvols eteris del món virtual, un parell d'anys més. Per això, després de tant de temps de blog, quan escric sobre celebracions estacionals, de forma inevitable acostumo a repetir idees i elucubracions. L'altre dia escoltava un filòsof que havia publicat en paper les seves aportacions a un blog col·lectiu. Si de llibres convencionals, o sia, novel·les sobretot, ja se'n venen poques i concretes, de llibres d'articles i coses així encara se'n venen menys però, vaja, qui sap, tant de bo li vagi bé. Això del poc èxit dels llibres d'articles, en aquest cas, periodístics, no prové tan sols de la meva percepció, també és una constatació que fa gent com Guillamon en el llibre sobre Perucho que comentava fa un temps.
Ja fa alguns anys que passo força de les festes reveillonesques i la seva parafernàlia. No dec ser l'única, ahir mateix ens informaven d'una d'aquestes notícies anodines i prescindibles, sobre el fet que hi ha gent que aquesta nit se'n va a meditar a un monestir. Entre poc i massa, que dirien els meus morts si fossin vius. El pas dels anys s'emporta persones, situacions, espais. La mort es fa molt present aquests dies, a través de les absències, però com que en un espai temporal relativament breu s'han mort alguns famosos i populars sembla que aquest any hagi estat particularment cruel pel que fa a això del traspàs inevitable. És una percepció errònia, cada any, quan alguna tele ens fa el recull abreujat de fets i desaparicions ens en sorprèn la quantitat i la qualitat.
Com que em va agradar molt El joc seriós, vaig cercar un altre llibre de Söderberg, El doctor Glass, potser el més conegut ja que se n'han fet edicions diverses, tot i que fins fa quatre dies no havien estat traduïdes directament del suec, i aquests dies l'he estat llegint. Em va agradar més l'anterior, però no pas pel tema estrictament de l'escriptura, que és igualment genial, sino pel rerefons, per l'argument, vaja. Aquest doctor escèptic i lúcid inquieta i neguiteja, ja que ens diu coses difícils d'empassar, encara més en dies d'eufòria festera i desitjos generalitzats d'alegria, joia i esperança.
Un dels molts temes del llibre és la consideració del dret a morir com a més rellevant, fins i tot, que el dret a votar. Un dret i l'altre tenen avui, encara, fins i tot en aquesta societat nostra suposadament avançada, molts condicionants. El dret a morir és molt més restringit que no pas el dret a votar. En ambdós casos se'ns permet, amb grans limitacions i segons les circumstàncies. Em refereixo al dret a morir de forma còmoda i indolora, és clar, tothom es pot tirar daltabaix del balcó quan li abelleixi. I sobre el dret a votar vull dir a votar aspectes seriosament rellevants sobre la nostra societat i de forma més freqüent i menys encotillada.
No sé si els que avui van a meditar a un monestir meditaran sobre la mort. En un conegut poema Joan Margarit ens diu que el misteri és la vida, que en la mort no s'amaga cap enigma. Al llibre de Söderberg hi trobem un crim, gairebe un crim filosòfic que resta en la impunitat. Un autor d'avui, sense tantes pretensions, més enllà de fer calaix, hauria convertit el llibre en una novel·la convencional i vulgar amb triangle amorós i, de fet, en tenim un munt, amb aquest argument. Però en Söderberg res no és com ens sembla o com ens han fet creure. No és estrany que el llibre provoqués escàndol quan es va publicar, fins i tot en una societat com la sueca, a anys llum de la hispànica del moment, catalàna inclosa.
Aquests dies m'he passejat pel tema de la mort a través d'un altre llibre, A la colonia hidràulica i altres contes, de la meva amiga Sílvia Romero, que va guanyar un premi de narrativa de l'Ametlla de Mar, car avui si no guanyes un d'aquests premis locals o tens coneguts de pes, és difícil publicar de forma convencional. Romero té dues coses que jo no tinc i que li envejo de forma sana i amable, ambició literària i tenacitat.
He llegit uns quants llibres d'aquesta escriptora i admeto que amb els amics literats es fa difícil ser objectiu. Això és molt humà i molt poc professional, però jo no sóc professional de la crítica literària i també els professionals cauen en el parany de l'amistat compromesa, sigui per interès personal o per afecte. Avui es fa poca crítica professional, a tot estirar es fan ressenyes de llibres i t'adones que és molt més senzill criticar els desconeguts que no pas els coneguts o els que ja són famosos.
Fa uns dies una persona propera em comentava que un crític professional li va admetre haver escrit una ressenya molt benvolent sobre una obra de teatre mediocre i fluixeta pel fet que hi sortien molts amics. Jo trobo positiu que en la benvolença hi pesi l'amistat, el factor humà fa el món més suportable. Però el ptijor és quan passa a l'inrevés, quan es deixa malament a algú perquè no ens cau bé o perquè no participa de les nostres dèries ideològiques o estètiques. I això s'ha esdevingut en el camp literari i en tots els camps.
Tornant al llibre de la Sílvia, considero que és un pas endavant remarcable, pel que fa a una escriptora que ha tocat tots els gèneres i, de forma més freqüent, la narrativa llarga. Fa poc va publicar un primer llibre de poemes, també gràcies a un premi. No sé si és que aquí s'ha trobat amb una llibertat poc condicionada a llargades o estils i tot i que en els tretze contes que conformen el volum, i que potser de forma intencionada arriben a aquest nombre relacionat amb la mala sort, en trobem de molt diferents, aconsegueixen desvetllar la nostra inquietud i les nostres pors, cosa difícil en aquest món tan racional i escèptic.
El recull beu en moltes lectures però també en el cinema i fins i tot en la rondallística. L'autora explica, en una nota final, que ha escrit sobre la por per tal d'esventar les pors i això mateix vaig llegir en una ocasió que explicava Stephen King. King és un autor lligat al nostre temps, immens, amb alts i baixos i virtuts literàries que poques vegades es remarquen ja que els autors de gran èxit també han d'aguantar molts penjaments absurds fins que algú de la posteritat no els reivindica. En una ocasió vaig comprovar com un alumne que se'm queixava de l'excessiva llargada de les odioses lectures obligatòries, que procuràvem que no arribessin al centenar de pàgines, se n'empassava ben a gust més de cinc-centes de l'autor americà, que llegia de forma absolutament voluntària.
En el cas del llibre de narracions de Sílvia Romero les pors són, de fet, la por a la mort i al patiment. No sé si aquesta catarsi dels autors a través de la creativitat aconsegueix bons resultats, en el meu cas em temo que més aviat fomentaria els meus temors vitals i me'ls faria més propers, però tots som diferents en moltes coses i semblants en moltes altres.
La narració breu està tornant a ocupar el lloc que li pertoca, o així m'ho sembla. Per reis obsequiaré alguns dels meus parents més joves amb llibres de narracions, Carver, Calders, Munro, o aquest de la Sílvia. Els llibres de narracions tenen l'avantatge de poder-se llegir a terminis de forma còmoda, això, és clar, si són en format butxaca o en llibre electrònic, ja que aquests grans volums que apleguen tots els contes d'algú que en va escriure molts són pesats de transportar en els viatges quotidians. Els llibres pesen molt i valen poc, em va dir fa un temps un buidador de pisos professional i això que em va semblar que era un bon lector. És trist, però és així, en el present.
Durant un temps va estar de moda manifestar que el millor de determinats autors, com ara la Rodoreda o Espriu, eren les narracions breus. En general, tot plegat són bajanades de cafè progre, aquestes consideracions. Sembla que el millor ha de ser allò menys conegut o menys valorat per les masses. Cada cosa té o hauria de tenir el seu lloc i el seu moment i es fa difícil de jutjar aquesta mena de coses amb prou objectivitat quan en moltes ocasions tamcpoc no es coneix a fons l'obra completa dels escriptors, encara menys si són prolífics com King.
Quan una obra té èxit, literari o de qualsevol altre camp, acaba per empatxar i a molta gent, entre la qual m'incloc, ens agrada formar part dels gustos majoritaris però també de les minories selectes, aquelles a les quals Juan Ramón Jiménez dedicava els seus llibres. Precisament Söderberg fa broma, al llibre mencionat, sobre un tema musical que acaba per fer-se pesat de tant escoltar-lo i que de l'admiració que provoca quan es descobreix passa a generar, gairebé, odi perceptiu. Aquest efecte és ben evident amb les cançonetes de moda, les escoltem, ens criden l'atenció, se'ns enganxen al cap i després les trobem per tot arreu, tothom les entona i ja ens provoquen rebuig, tot i que les cançóns no hi tenen cap culpa.
Escriure una narració o un poema és més senzill que escriure una novel·la o una obra de teatre, o això em sembla. I de fet, el debat sobre excel·lències i gèneres literaris va ser molt viu durant anys, quan es volia justificar l'absència de novel·les catalanes de gruix lloant el valor de la nostra poesia i de la nostra narració breu, quan tot plegat era un problema de manca de temps, de dedicació i de possibilitats de subsistència. Jo sóc una gran defensora d'allò que es va titllar d'escriptor de diumenge a la tarda, els diumenges per la tarda han generat pàgines excel·lents i la professionalitat no sempre ha estat sinònim de qualitat. Les tardes del diumenge, amb els seus silencis i el seu ensopiment i el seu decadentisme crec que resulten uns espais temporals absolutament inspiradors.
Un text relativament breu es pot polir, rellegir, reescriure, amb més tranquil·litat. Hi ha novel·les que mostren un punt de partida interessant i després fan figa de forma ràpida, sembla que no sàpiguen com acabar-les. En teatre passa el mateix, fa anys es va escriure molt sobre els perills del tercer acte i en concret em ve al cap ara una obra de Benet i Jornet que començava de forma inquietant i es resolia amb una relació suposadament trencadora i amb rerefons lesbià inclos, que semblava introduïda amb calçador. Una cosa així em va passar amb el Després de la pluja, del Belbel. Un bon final tampoc no vol dir un final amb llamps i trons, Txekhov acaba moltes de les seves obres de forma aparentment anodina i això no els treu pes específic.
Crec que això dels finals fallits li passa sovint a alguns autors de narrativa, en concret ara em ve al cap Pérez Reverte, qui avui no ens cau simpàtic per motius metaliteraris dels quals en voldria prescindir, però no sempre és possible. Pérez Reverte enganxa aviat al lector i després sembla que no sàpiga com sortir-se'n, dels embolics dels seus personatges, la veritat. Amb els finals oberts s'ha d'anar, així mateix, amb compte, no sempre troben el to escaient.
Fa alguns dies em vaig tornar a mirar la pel·lícula de Hitchkok Els ocells, una adaptació molt lliure d'una narració de la inquietant Daphne du Maurier. El final és obert i gairebé inintel·ligible cosa que en el seu temps va generar molts debats esquitxats de teories filosòfiques sobre el sentit de tot plegat. En algun lloc he llegit que el cineasta volia un final més contundent i que en arribar els fugitius a San Francisco i creure's salvats contemplessin com els ocells havien envaït ja el pont de la ciutat. Sembla que als productors no els va fer gràcia un desenllaç tan terrible. També a Vertigen li van fer canviar el final comercial i Balagué, el Senyor dels Mélies, ha dit que un dia d'aquest any que ara arriba ens n'oferirà la versió que volia el director, i la qual suposo, doncs, que es devia filmar.
En la percepció de la literatura, del cinema, del que sigui, hi pesa molt la simpatia que l'autor ens provoca, encara més si és contemporani nostre, és clar. No és fàcil acostar-se al cinema d'Elia Kazan sense pensar en la seva actuació lamentable en allò de la cacera de bruixes ni entomar els llibres de Vargas Llosa o Cela sense una certa incomoditat política. En canvi, amb d'altres autors passa a l'inrevés, sobretot amb els que són manifestament progres o d'esquerres. I en tot hi compta la nostra tradició, el que hem après, sobre tot plegat medita també Söderberg al Doctor Glas, a l'entorn del pes dels grans autors i compositors, que han obert camins i que fan que aquests camins ja siguin coneguts i transitats.
En el cas de Söderberg l'argument és el de menys i per això el final té poca importància. La vida continua, sense sotracs externs però amb la seva manca de sentit. Em temo que avui i aquí ni li publicarien, un llibre així. La proliferació de tallers literaris que forneixen una mena de fòrmules per engrapar lectors des de la primera pàgina ha generat que s'escapessin un munt de trucs que són, però, molt antics. Sobre aquests trucs recordo que ens n'havia parlat el professor Tuson, a la Normal, en aquell cas a l'entorn d'un llibre de Cela.
Aquestes trampetes són lícites i sostenibles quan després l'autor escriu bé i manté el nivell, altrament fan riure una mica. Em refereixo, per exemple, a iniciar el llibre amb un crim terrible que no se'ns aclareix fins després d'unes quantes pàgines o quan s'utilitzen coses com ara tant de bo no hagués sortit mai d'aquell poble. Ja saps que al personatge n'hi passarà alguna en marxar del poble i comences a patir i no pots deixar el llibre tranquil. En molts premis literaris em temo que els jurats es deixen influenciar força per aquestes primeres pàgines, som en una època poc pacient per tirar endavant cercant qualitats ajornades.
Un paradigma del trucatge aplicat a la narrativa són els llibres de la Mary Higgins Clark, allà el dolent sempre és, com ja deia el meu iaio, aquell en qui menys es pensa. Aquests dies a la TV3, on sembla que gairebé tothom hagi marxar de vacances nadalenques, ens en passen algunes versions en pel·lícula. Són històries distretes, que s'han d'entomar com un entreteniment una mica pervers però al capdavall una de les funcions més importants de la literatura i del cinema és, també, distreure.
No crec gens que llegir sigui un valor absolut malgrat les moltes frases contundents que es repeteixen sobre el tema. Llegir és com menjar, tot i que menys necessari, fins i tot, per a la subsistència. Depèn del que mengis, quan i com. I de la gana que tinguis. L'altre dia contemplava els taulells d'una llibreria i he d'admetre que es publica molta palla, sempre ha estat així però avui la cosa ha anat en augment.
El pitjor és que es promociona palla ben embolcallada i ben promocionada però amb els productes de neteja i els perfums passa si fa no fa. Tot s'ha de vendre i si no saps vendre i t'agrada escriure ho has de fer com si fessis ganxet, sense un excés de pretensions de passar a la posteritat. Si és que la posteritat té algun valor per als difunts que hi han passat, em temo que no. Les moltes explicacions sobre el sentit de la vida cada dia em semblen més retòriques. Potser per això he llegit aquest senyor suec en el moment vital adient, els autors i cienastes nòrdics ja fa molt de temps que es preocupen pel sentit de la manca de sentit.
Vaig veure ahir una entrevista feta a la tele al Sisa, en la qual imitava descaradament trets dalinians i manifestava que practica meditació transfinestral, que consisteix en mirar per la finestra i donar voltes al coco sobre qüestions de tot mena. Em temo que avui he fet una cosa així al mateix temps que escrivia, i és que sóc una dona i, segons el tòpic, puc fer dues coses de forma simultània. La meva finestra dóna al greixós celobert i per tant les perspectives meditacionals seran limitades i en aquesta limitació rau la seva improbable volada.
En repassar les entrades més antigues del meu blog, de temps pretèrits, veig que en una de fa dotze anys explico que també faig dues coses a la vegada, escriure al blog mentre escolto en diferit l'enyorat programa de música francesa de l'Enric Cusí que donaven cada setmana per la COM i que m'evocava el París mític que tan poc conec. Avui ja no hi ha COM ni programa i París, ai, segons m'ha dit una amiga que hi ha estat fa poc, és una ciutat on s'ha ensopegat amb un gran nombre de famílies amb criatures petites, potser refugiades, dormint al carrer i als caixers automàtics. I amb el fred que fa a París!!! Quin món, aquest.
