A la llum d'una espelma, llegint contes de fades

Ahir vaig anar al teatre dels Salesians, del carrer de Rocafort (darrer dia de les festes de Sant Antoni), a veure Berenàveu a les fosques, de Benet i Jornet, interpretada de forma molt digna pel grup El Triangle, que ja té una llarga i interessant trajectòria. Fa alguns anys vaig veure, per la mateixa companyia, Un marit ideal, de Wilde. Més enllà del fet que l'atrezzo i els decorats eren modestos, la interpretació no tenia res a envejar a la professional que ens ofereixen al Goya.

Vaig veure aquesta obra per televisió, fa molts anys, a l'espai Lletres Catalanes i me'n va quedar un record molt viu, però no he trobat informació enlloc sobre aquella filmació. Crec recordar que una Margarida Minguillon molt jove feia de Fani (una picada d'ullet, m'imagino, a la Fanny de Soldevila) i que l'inefable i polifacètic Ivan Tubau feia de Santiago, un paper una mica maquiavèlic que li anava molt bé, per cert.

Benet i Jornet escriu ara poc teatre i en el darrer s'ha allunyat força d'aquell realisme una mica estil el primer Buero, d'aleshores. Els culebrots televisius són tota una altra cosa, fan el seu paper, però han esdevingut plens d'absurds i complicacions, amb aquesta  moda d'allargar-los fins a l'infinit. No són una obra personal, sinó una obra gairebe industrial feta per un equip on els actors i els escriptors de la colla són peces ínfimes del conjunt, malgrat la popularitat que puguin assolir i el benestar econòmic que, m'imagino, els comporta un personatge durador.

Dema faig, al barri, la xerrada-col·loqui sobre Emili Freixas. Serà a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-Sec (Blai, 34). Vindran familiars del dibuixant, a la xerrada, cosa que em fa molta il·lusió. Freixas es feia un tip de dibuixar i pintar per tirar endavant la família en aquells anys en els quals berenàvem a les fosques. Fins i tot els bons professionals treballaven més hores que un ventilador. González Ledesma ens ha explicat en moltes ocasions com escrivia les seves novel·les de Silver Kane a les fosques, també, a un terradet sota la lluna, pel fet que hi havia restriccions.

Estem molt lluny d'aquella època, d'aquells dibuixos, d'aquelles novel·les, d'aquelles mancances. Hi ha qui menysté l'art de Freixas, que és variat i complex, immens: còmic, il·lustració, publicitat, pedagogia... L'excés espanta i és molt fàcil prendre la part pel tot. Miró és molt més conegut i promocionat que Freixas, és clar, cosa que em sembla totalment injusta. En general, els il·lustradors, ni que siguin famosos i es guanyin bé la vida, semblen encara avui els germanets petits de l'art de galeria. Sobre l'art abstracte i modern i el seu dogmatisme en podria fer molts posts i moltes valoracions. 

A les nenes de l'època, que berenàvem pa amb xocolata a les fosques, se'ns dedicaven ingenus anuncis a la premsa com el que veieu, si es portaven bé vindrien els reis i ens portarien contes il·lustrats per Freixas. No sé si encara es promociona alguna publicació infantil, avui, mencionant nom i cognom de l'il·lustrador.  En tot cas, la meva infantesa sempre restarà lligada a aquells contes de fades, a aquells dracs, a aquelles princeses enjoiades...

Fa poc llegia una crònica sobre cinema infantil d'avui, hi ha un gran nombre de produccions d'estètica fosca, inquietants, molt allunyades del Disney tradicional. Potser en els temps en què es menja calent fa falta recordar la foscor i en els temps en què es berenava a les fosques feia falta somniar en luxes convencionals. Freixas, llegeixo en un llibre sobre ell, no volia ni tan sols que els éssers malignes fessin por i, de fet, és així, sempre són estranyament inofensius i amables, fins i tot els més temibles dracs. Rackham inquieta més. Si Freixas fos francès, anglès, alemany, belga... segur que se'l tindria molt més present. Mireu els muntatges que s'han fet amb el Tintín, per exemple. De fet, encara avui, allò que mereix més atenció de Freixas són els còmics, per cert. 


La gent que berenava a les fosques es distreia canviant novel·les de Silver Kane amb tapes de Freixas. Però el Lectures era una bona revista, amb narracions curtes d'autors i autores remarcables i il·lustracions de Freixas i d'altres dibuixants i en aquelles emblemàtiques col·leccions barates es podien comprar, també, obres de grans autors clàssics. Ara no existeixen, ja, aquest tipus de revistes, s'han fet alguns intents elitistes, sense massa ressò. 

Bé, si en voleu saber més, a la Biblioteca Francesc Boix, demà. 

I si voleu participar en els enigmes històrics, cliqueu aquí.