15.1.10

Ni premiat ni oblidat (4): Àngel Guimerà, passions, misteris i política






Fins ara, que jo sàpiga, sembla que el senyor català que ha estat més a tocar del Nobel de literatura ha estat Àngel Guimerà. L’any en què Echegaray va compartir premi amb Mistral es creia força en aquesta possibilitat. El ressorgiment de llengües minoritàries, els nacionalismes abrandats i el romanticisme havien anat establint una mena de brou en el qual la cosa hauria estat possible, a més del fet que Guimerà havia assolit amb el seu darrer teatre un èxit molt important a nivell internacional.

La vida de Guimerà és força coneguda, fins al límit en el qual poden ser conegudes les vides dels nostres autors. En general, i amb poques excepcions, sembla que sempre s’ha intentat, de vegades fins a extrems una mica innocents, protegir la intimitat de la gent de casa, com si hi hagués el perill d’esberlar massa mites si s’hi entrava de forma aprofundida. Això, per altra banda, ha fet que circulessin, per als entesos i iniciats, moltes brames sobre aquestes misterioses intimitats. Tant s’amaguen coses relatives al sexe, per exemple, com relatives a l’afició a la beguda o al joc, però també tendències polítiques que no toquen. Hi ha algunes agosarades excepcions, que entomen el personatge d’una forma valenta i humana, com ara la biografia de Verdaguer d’Arbó o la de Maria Aurèlia Capmany, de Pons, però són excepcions. Fa poc repassava una biografia de Pitarra i em vaig adonar que la seva vida familiar gairebé no hi era present. I això que va ser un senyor maridat de forma absolutament convencional.

Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife on tenia negocis el seu pare, del Vendrell. La mare era una noia humil, potser dependenta en algun comerç de l’illa. Els pares van tenir relacions abans de casar-se i Guimerà va néixer fora del matrimoni. Això, que avui sembla una cosa sense importància i que, fins i tot en aquell temps i segons per a quines persones potser no era tan greu, que fins i tot s’ha atribuït a la intenció dels pares de celebrar el casament a Catalunya, sembla que a Guimerà el va condicionar i marcar durant tota la vida, fins al punt d’intentar canviar la data de naixement o insistir en el fet que la mare era una noia de molt bona família. Ell, això sí, va estimar molt la seva mare, amb qui sempre va parlar en castellà. Guimerà va tornar a Barcelona en morir el pare, el 1853 i un oncle es va fer càrrec de la seva educació. Malgrat que la llengua materna fos el castellà i que l’ensenyament que va rebre, als Escolapis, fos absolutament castellanitzant, Guimerà va optar pel català, segurament gràcies als amics que tenia i a l’ambient que es respirava aleshores a la Barcelona cultural ja que, sovint, el prestigi i l’entorn hi fan molt més que no pas l’ensenyament oficial i obligatori, en aquestes coses, aspecte de la qüestió que s’oblida sovint.

Guimerà va participar activament en grups catalans, va començar molt aviat a publicar poemes i va fundar la revista La Renaixensa, que va acabar per convertir-se en diari. El 1882 va ser ponent de les Bases de Manresa i va ser també un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, així com president de l’Ateneu Barcelonés.  El 1879 va començar a estrenar teatre, primer versificat i més endavant en prosa. El seu primer gran èxit va ser Mar i cel  i, més endavant, els grans títols com Maria Rosa, La filla del mar, i, per descomptat, Terra Baixa. L’èxit va ser immens en aquest casos i moltes obres es van traduir al castellà i a molts més idiomes, se’n van fer òperes, i, més endavant, pel·lícules. Això va provocar una gran demanada per part de les actrius de l’època, com ara Maria Guerrero, sobre el tema, amb abrandades cartes on se li demana, per exemple, que canviï el final de La filla del mar o que escrigui alguna cosa sobre Santa Teresa. Guimerà, en general, no va cedir a les temptacions, però en algun cas va arribar a caure en el parany i a escriure textos d’encàrrec, que no tenen la grapa ni la qualitat dels altres, les coses com siguin.


No es va casar i va dur una vida força discreta, encara que tenia molts amics. Fins al punt que grans actrius, en llegir les passions explicades en les seves grans obres se sentien atretes per l’autor, i tenien, quan el coneixien, una gran decepció perquè el trobaven avorrit. Això va fer que es digués durant temps, sotto voce, que potser era homosexual, cosa que alguns biògrafs s’han dedicat a combatre de forma contundent, fins i tot massa contundent, evocant idil·lis juvenils molt eteris del senyor Guimerà. La veritat no la sabrem mai, ja que aquella societat, contradictòria i carrinclona en molts aspectes, era molt i molt particular i em temo que de vegades ni les mateixes persones afectades gosaven pensar en què eren o no eren. El que sobta, també, és la por, avui, d’admetre aquesta possibilitat, no tan sols en el seu cas, sinó en el d’altres escriptors, com el mateix Espriu. Avui, quan ja no ens espantem de tot plegat i quan fins i tot de vegades hem passat, en ambients intel·lectuals, a considerar les conductes menys convencionals com una mena de mèrit literari. Però encara hi ha molt conservadurisme subliminal pel que fa a certs aspectes de la cultureta, ep.


El fet és que les passions presents en les grans obres de Guimerà mostren unes constants com ara el rebuig de la diferència, els problemes de la persona que mai no acaba de ser ben acceptada en la seva societat, la possessió amorosa, la gelosia... De tot plegat se n’han inferit moltes coses, potser no sempre prou fonamentades, però com que ens movem en el camp dels supòsits, tot és possible i no ho és, al mateix temps.


Com a curiositats a l’entorn de la vida de Guimerà, sembla que l’esquela publicada a La Vanguardia quan va morir la seva mare és el primer que aquest diari va publicar en català. Autors castellans que admiraven molt Guimerà, com Galdós, li van insistir per tal que escrivís en castellà, sense èxit. Echegaray  va traduir moltes de les obres de Guimerà. El tema del Nobel és complicat i tampoc no s’ha acabat mai d’aclarir, possiblement el govern espanyol es va oposar a la concessió, Guimerà s’havia significat políticament de forma evident,  molt més que Mistral, per cert, que era un personatge molt més còmode per al govern francès que Guimerà per a l'hispànic.  Per diferents motius, polítics i acadèmics no volien tampoc que es concedís a Galdós, excessivament d’esquerres, sense comptar amb les enveges estrictament de capelleta intel·lectual, que també eren moltes i cantelludes. Finalment, com a solució de compromís, el Nobel compartit va anar a parar al pobre Echegaray, per al qual, al capdavall, va resultar una mena de regal enverinat, doncs gent que no s’havia ficat amb ell s’hi va començar a ficar, ja que no el consideraven un bon candidat. Echegaray va donar suport, anys després, a diferents demandes de concessió a Galdós, però, com es ben sabut, la cosa no va prosperar.


Va ser aquella una època complicada políticament. L’eufòria de la Renaixença amagava molts problemes socials, grans diferències, molta misèria. Això, en la gent benestant, provocava també una sensació d’inquietud i una por molt evident, que ancorava bona part dels intel·lectuals a un gran conservadurisme, a més del pes d’una església també complicada, bescantada per un cantó i prepotent i dictatorial per l’altre, amb unes regles morals molt estrictes. L'esplendor florit del modernisme de vegades no ens deixa veure les misèries amagades, que van ser moltes i greus.


12 comentaris:

Allau ha dit...

Finalment, Júlia, d'Echegaray amb prou feina ens enrecordem, mentre que el teatre de Guimerà encara és ben viu, o sigui que hi ha d'haver coses més importants que rebre un Nobel (com per exemple ser un bon escriptor).

També m'agrada com enfoques això de la hipotètica sexualitat de Guimerà. Potser no sabrem mai si era hetero, homo, bi o res, però el que hauria de prevaler és la veritat històrica i no defensar un tipus de sexualitat sobre les altres creient que així li fem un favor.

Anònim ha dit...

A CASA DELS AVIS,ALLA AL POBLE,A LA BODEGA LES BOTES TENIEN NOM...."MAR I CEL" "LA FILLA DEL MAR""POLVORA" I TINC CONEIXEMENT,QUE EN UNA CONEGUDA BODEGA VERMUTAIRE (PERUCCHI) TAMBE,TENS PISTES,SALUT
JUGANT....

Clidice ha dit...

realment costa molt gratar la pell dels "pares de la pàtria", i potser és millor així, el que convé és mesurar l'obra, no la persona :)

Deric ha dit...

Desgraciadament per molta gent Guimerà no deixa de ser un carrer; per d'altres és l'escriptor del llibret de Mar i cel de Dagoll Dagom.

Galderich ha dit...

Una vegada més un bon apunt sobre un personatge ben "nostrat". Fa poc vaig anar al Vendrell i em va agradar el museu a la casa familiar. Val la pena.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dona, aquest almenys va ser reconegut en vida i després de traspassar.

Júlia ha dit...

Allau, Guimerà ha esdevingut un gran clàssic, sobre tot amb les seva mitja dotzena de 'grans obres' i algunes crec que continuaran representant-se gairebé sempre, encara que sigui amb aquests estranys arranjaments que de vegades es fan per a 'modernitzar-les'. Tenia allò que en diem un 'do'.

De fet, a mi tant m'és com fos, encara que sovint aquestes coses expliquen millor l'obra, però el que em neguiteja és aquesta dèria d'afirmar de forma contundent 'que no ho era', quan de fet fa quatre dies que la gent 'gosa ser-ho' o fins i tot pensar que ho és, ni que sigui 'en part'. Això evidencia, de fet, un prejudici. Sóc de les qui afirmaria que tots, si no fos pel context cultural, tots seríem una mica -o força- bisexuals. Però vaja, aquest és un altre tema. O potser no.

Júlia ha dit...

Caram, Oliva, molt interessant això que expliques.He anat a les pistes però encara estic a les fosques...

Júlia ha dit...

Clídice, obra i persona tenen molta relació. Per altra banda, sóc tafanera, i les biografies sempre m'han agradat, expliquen també el context cultural, les relacions amoroses i amistoses, les influències, de vegades desmitifiquen força, cosa que també convé, ja que els lletraferits tenim tendència a idealitzar els escriptors.

Júlia ha dit...

Deric, i precisament 'el llibre de Dagoll Dagom' no és, ni de bon tros, Guimerà, més enllà de l'anècdota romàntica. De tota manera jo crec que si poc coneguts són els nostres autors, Guimerà encara és dels que està més de sort. De tant en tant el tornen a representar, sobre tot Terra Baixa, que ja és una mena de mite nacional que es va adaptant als temps.

Júlia ha dit...

Galderich, no hi he estat, tinc ganes d'anar-hi. La veritat és que la imatge del senyor fa patxoca, tan seriós, en aparença.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, no li van donar el Nobel però va tenir molt d'èxit, va morir amb èxit (el seu enterrament va ser una impressionant manifestació de dol) i de tant en tant sempre hi ha algun director que té ganes de muntar Terra Baixa. És un cas paradigmàtic, a casa nostra. I cal comptar amb el fet que va accedir una mica tard a la cultura catalana, cosa remarcable. Tot aquella època propiciava la florida dels autors, de la mateixa manera que en els bons temps de la Nova Cançó, les possibilitats a l'abast de tothom de cantar van propiciar grans figures.