Premiats i oblidats (1): Echegaray, el primer Nobel literari espanyol i el seu temps

La història d’Albert Camus m’ha fet pensar en els premis, i, en concret, en els premis Nobel de literatura. El Nobel és el premi gros, ningú no en dubta, cosa que no vol dir que els premiats ho mereixin més o menys que uns altres, com passa amb els óscars, el premi d’honor de les lletres catalanes i tota la resta. Durant anys, el Nobel de literatura es concedia a personatges força coneguts en el món occidental. Més endavant es van començar a promocionar desconeguts més minoritaris, de cultures diverses. Tot plegat amarat, com sol passar, amb unes dosis importants de política i d’oportunisme.

No crec en la puresa dels premis. Evidentment, sóc humana i m’agrada rebre’n, no faré escarafalls. Tots nedem entre contradiccions i tothom té dret a les seves petites vanitats. Veig difícil que em lliurin el Nobel, en tot cas, crec que no el refusaria, ep. Com que no sóc entesa en física, química o medicina, no puc valorar si els Nobel han estat justos en d’altres camps. En tot cas, pel que fa als de  literatura i 'pau', ja es pot veure que la cosa provoca moltes erisipeles emocionals.

Encara no tenim el desitjat Nobel literari català. Potser millor així. No vull ni pensar com aniria, els oblits que hi hauria i les enveges que es desvetllarien en el nostre petit món. La promoció que dóna el Nobel és, també, efímera. Sobre el que podria representar pel català, només cal recordar el poc que ha representat per al provençal la concessió feta a Mistral, fa molts anys.

En general, amb aquesta mena de complex d’inferioritat hispànic que gastem, sempre hem considerat que  els premis Nobel espanyols de literatura no el mereixien. De fet, en sabem molt poc, avui, dels primers Nobels hispànics literaris. Així que m’ha agafat la dèria d’iniciar una sèrie sobre aquests autors, per recuperar-los o atiar-ne el record, i, sobretot, perquè representen també una part dels nostres temps i del passat, mostren un fresc històric, que cal considerar en profunditat i des de moltes vessants.

Avui tenen més ressò les olimpíades o els mundials de futbol que no pas els Nobel, què hi farem. Els autors premiats de vegades són poc coneguts, responen a estranys pactes que comporten premiar dones, gent de països llunyans, d’idees determinades. Sembla que cada vegada es vol sorprendre més amb el nomenament de persones que no ens sonen o que sonen molt poc. De vegades sorgeix l’iniciat qui, per casualitat, havia llegit alguna cosa del premiat o la premiada, abans de la concessió. La literatura, en el fons, sovint és allò que menys pesa, en la tria i, en tot cas, qui pot saber, avui, tot el que es publica i el ressò que té? En el cas de Camus i algú altre el premi comportava també un reconeixement a la difusió, projecció i influència de l’obra i del mateix personatge, era una mica un premi d’honor, però avui no sempre és així. Més aviat sembla que hagi de ser tot el contrari.

Com és ben sabut els premis es concedeixen gràcies a l’inventor de la dinamita. En principi, el rei de Suècia volia que fossin només per als autòctons, però va canviar d’opinió en adonar-se de la projecció que donava al país la internacionalització del tema. Se’n donen de física, química, medicina, pau i literatura. No se sap per què no se’n donen de matemàtiques. També podríem qüestionar per què no se’n donen de música o de qualsevol altra disciplina. El de la pau es concedeix a Noruega. La història dels Nobel és complexa però avui s’admeten ja com uns premis de gran prestigi. Els premis Nobel espanyols de literatura no han estat ni millors ni pitjors que molts d’altres i més enllà de la simpatia o antipatia que ens provoquin els autors premiats m’he proposat fer un passeig per aquelles èpoques i aquells senyors que no han estat pas tan lamentables com ens volen fer creure. Així que començaré avui una breu sèrie monogràfica i intermitent sobre el tema. Per què? Perquè sí. Vaja, avui que ningú no parla d’Echegaray, per exemple, pot ser un bon moment per a parlar-ne una mica des de l’indret més pregon de la panxa del bou. No m’agrada que tot s’oblidi tant i tant de pressa.

Per cert, fins i tot quan jo estudiava el batxillerat, es criticava aquella concessió per part del professorat de literatura i vaig haver de créixer molt i cercar pel meu compte per saber qui era, en realitat, aquell autor amb barbeta que tant de menyspreu semblava provocar en gairebé tothom, fins i tot en gent de tendències diverses.

(1) Don José de Echegaray

El senyor Echegaray (1832-1916) és el primer premi Nobel de literatura espanyol (1904). Va ser un home molt intel•ligent i polifacètic, polític, enginyer, número u de la seva promoció, matemàtic, físic i dramaturg. Mentre el valor de la seva escriptura s’ha qüestionat, s'admet que va ser el millor matemàtic hispànic del segle XIX (és clar que pràcticament els matemàtics eren inexistents, en aquells temps i al nostre país) i que, de fet, es pot començar a parlar una mica de matemàtica espanyola a partir d’Echegaray. En aquella època, de tants canvis polítics, Echegaray va ser un home d’idees liberals i republicanes, encara que també va formar part de governs monàrquics. Va esdevenir Ministre d’Hisenda en dues ocasions, la segona durant la Restauració, formant part de l’ala esquerrana de Sagasta. Va tenir molts altres càrrecs importants al llarg de la vida. Finalment es va retirar de tots ells per poder dedicar-se més a la literatura, però també va continuar treballant en temes matemàtics i científics i als vuitanta-tres anys deia que no es podia morir, ja que tenia projectada una enciclopèdia de física matemàtica que li demanava un esforç d’uns vint-i-cinc anys més.

Les seves idees literàries les recull aquest sonet:


Escojo una pasión, tomo una idea,
un problema, un carácter... y lo infundo,
cual densa dinamita, en lo profundo
de un personaje que mi mente crea.


La trama, al personaje le rodea
de unos cuantos muñecos que en el mundo
o se revuelcan en el cieno inmundo
o se calientan a la luz febea.


La mecha enciendo. El fuego se prepara,
el cartucho revienta sin remedio,
y el astro principal es quien lo paga.


Aunque a veces también en este asedio
que al arte pongo y que al instinto halaga,
¡me coge la explosión de medio a medio!

Amb aquestes premisses inspirades ja podem pensar que els drames sorgien abrandats i excessius, molt del gust de l’època i molt poc del gust dels qui vindrien després. Si recordeu els inicis de Jo March, l’heroïna d’Alcott, són aquesta mena de coses les que escriu, fins que fa el salt al realisme social, aconsellada per l’avorrit professor alemany que aconseguirà conquerir-la. Drames romàntics abrandats, fills il•legítims, venjances i heroïcitats medievalitzants, adulteris tràgics, coses que, més endavant, amb l’empatx conseqüent que les modes provoquen, serien a bastament parodiades i ridiculitzades. Evidentment, la generació del 98 no el podia ni veure, Clarín i Pardo Bazán es van empipar molt amb la qüestió del premi, que molta gent pensava que mereixia Galdós, contra qui es va muntar, fins i tot, un sopar de protesta per part dels echegarayeros i els anti-galdosians. Per no parlar de la generació del 27! El mateix Echegaray, que jo crec que s’ho passava d’allò més bé escrivint el que escrivia, era conscient del fet que els temps canviaven i fins i tot mantenia una distància prudencial amb la seva obra. 


Però cal dir que personatges com ara Pirandello, Bernard Shaw, i d’altres autors estrangers el van lloar i valorar molt positivament. Les seves obres triomfaven a París, Londes, Estocolm, Berlín. Encara la gent era romàntica i somniadora i el realisme estava a les beceroles. Tot és relatiu, vet-ho aquí. Echegaray tenia un gran prestigi com a persona d’interessos múltiples, molt del seu temps, culta i preparada. El teatre popular català va traduir o imitar Echegaray sense manies, fins que i Pitarra i d’altres el van parodiar, també sense manies. Però...no riuríem també força amb una paròdia intel•ligent –o no- de Bernarda Alba o de la Mare Coratge ???? 


El fet és que aquella colla de moderníssims del noranta-vuit no sabien ni els interessava massa la trajectòria polifacètica i d’un gruix intel•lectual i científic impressionant d’Echegaray. Si a tot arreu existeixen enveges i competitivitat, com comentava en parlar de Sartre i Camus, a Espanya en general -i a Catalunya en particular- el cainisme ha estat impressionant. Amb aquells primers Nobels literaris es premiava una trajectòria humana i professional molt diversa i molts altres Nobels són encara, avui, menys coneguts que Echegaray. O és que potser recorda algú, a casa nostra, Sully Prudhomme o Theodor Mommsem? El fet és que obres com El gran galeoto s’havien estrenat, a Europa, amb un gran èxit de crítica i de públic, encara que ens pugui semblar estrany i que el dogmatisme posterior hagi obviat i oblidat aquells èxits antics, multitudinaris. Ser popular, de vegades, és un gran pecat creatiu.


La literatura va donar a Echegaray, a través del teatre, més diners i reconeixement que no pas la matemàtica, l’enginyeria, la política. Malgrat els seus coneixements i càrrecs durant anys va haver d'esmerçar moltes hores donant classes per poder fer bullir l'olla familiar. Segur que també s’ho va passar molt bé escrivint els seus delirants drames romàntics, encara que ell mateix fos conscient de les limitacions que comportaven. Però les modes han fet que Echegaray ens arribés amb una imatge deformada a través dels despietats insults que la progressia d’aleshores, com l’estrafolari –però brillant i imaginatiu- Valle Inclán li va dedicar, dient-li el viejo idiota. Se’l va titllar de retrògrad, molt injustament, quan havia estat de les poques persones que defensaven la necessitat d’un desenvolupament científic i matemàtic a Espanya i les seves idees no van ser pas retrògrades, si les situem en el context d'aquell segle tan complicat . També se'l va titllar d’incult, quan era un home que coneixia bé els autors clàssics i moderns, des que era molt jovenet.


Els qui som una mica grandets recordem encara aquells cobejats bitllets de 1000 pessetes amb el rostre d’Echegaray, que no va ser homenatjat monetàriament a causa de la seva literatura, sinó de la seva firma del decret sobre el privilegi d’emissió de moneda per part del Banco de España, que es va firmar el 1874. En 1974, en celebrar-se el centenari, es van imprimir aquests bitllets i uns de 100 amb el rostre de Manuel de Falla. Cap als anys vuitanta en van sortir uns de més petits i modernets, en aquell cas els de mil pessetes portaven la imatge... de Galdós! Cert que un cert teatre fora d'època que es feia durant el franquisme, fins i tot per ràdio, va recuperar obres d'Echegaray ja molt passades de rosca, cosa que potser ens el va fer identificar amb aquells anys de color gris a Madrís i a Barcelonís.


Quan va morir, amb més de vuitanta anys, el 1916, ja era, per als nous autors, una mena de mòmia literària, però el cert és que la gent de la seva bona època va gaudir d'allò més amb aquell teatre, va omplir els locals, va aplaudir-los a cor què vols, i va patir, plorar i excitar-se amb els seus drames, els quals en moltes ocasions es van traduir i adaptar al català que aleshores es parlava. També es va riure molt amb les paròdies sobre els seus drames. En tot cas, acostar-se a aquest autor i moltíssimes coses més amb respecte, situar-lo en el context de l'època i conèixer la seva trajectòria matemàtica, em sembla una necessitat moral. Echegaray, com és sabut, va compartir premi amb Frederic Mistral... però aquesta és una altra història que explicaré al proper post. Frederic Mistral és el més semblant a un Nobel català que, fins ara, hem aconseguit.