WOLE SOYINKA, LITERATURA, POLÍTICA, I LES MOLTES SERVITUDS DELS PREMIS GROSSOS

En Juan, del blog Cinefília Sant Miquel, em recorda que, pel que fa a la literatura nigeriana, caldria mencionar Wole Soyinka, qui el va rebre l'any 1986. Probablement per això del Nobel molts llibres de Soyinka es van traduir al castellà, fins i tot algun d'ells al català. Per esmenar un oblit imperdonable li dedicaré aquesta entrada.

Soyinka, com d'altres intel·lectuals del seu país, va estudiar a la Universitat d'Ibadan, i s'hi va graduar l'any 1954. Va néixer l'any 1934 i té avui, doncs, vuitanta-cinc anys. També va poder fer estudis a Anglaterra, a Leeds, i va fer i dirigir teatre al Royal Court Theatre de Londres. En retornar al seu país va ensenyar literatura comparada a Lagos, Ibadan i Ifer. 

En els països que han estat colonitzats o que tenen una cultura lingüística diferent de l'oficial hi ha sectors que rebutgen la llengua majoritària, imposada d'entrada però que acaba per ser, com el llatí, un idioma franc i comú. El tema és complicat, aquí, a cert nivell, hem viscut el tema en el rebuig al castellà i també en alguns països hispanoamericans existeix aquesta dèria. Però al capdavall, si ens espolsem prejudicis i política, una llengua majoritària pot ser una eina de difusió important i pràctica, i fins i tot d'unificació entre la gent, com ho va ser el llatí, encara més en indrets on el nombre de llengües és impressionant. 

Soyinka va optar per desenvolupar els seus escrits en anglès i això, segurament, va facilitar que la seva obra fos més coneguda. Cosa que no vol dir que no es faci tot el que calgui per protegir, difondre i traduir, si cal, les altres llengües existents. De fet, països europeus com Itàlia o Alemanya, unificats durant el segle XIX, van haver d'inventar-se una mena de llengua franca, en la qual, de forma inevitable, una forma dialectal es va empassar la resta, el tema dels idiomes és espinós i ens l'han explicat molt malament. 

En molts dels seus llibres Soyinka recorre sovint a les tradicions africanes, a la simbologia i a un humor molt personal, tot i que s'hi pot copsar una evolució lligada als problemes i sofriment del seu país. La seva postura política, en un país tan complicat i atzarós en aquest camp, va fer que hagués d'anar a la presó l'any 1967, on va romandre gairebé dos anys. Va dedicar-se força al mon del teatre, ha conreat tota mena de gèneres literaris i va dirigir dues pel·lícules que no sé pas si mai han arribat pels nostres verals.

L'any 1986 va rebre el Nobel. Ja fa temps que tinc desmitificats aquests premis, injustos i oportunistes en molts sentits. El nombre de dones guardonades és vergonyós, i alguns dels premis més escandalosos, en alguns casos, han estat els de la Pau. No tinc mitjans ni coneixements per opinar sobre la resta, tot i que crec que també hi hagut protestes i matisacions per part del mon científic en alguna ocasió. Però de tant en tant cal admetre que l'encerten, més o menys, com en aquest cas. Ja diuen que fins i tot els rellotges aturats marquen l'hora correcta dos cops al dia. 

En moltes referències es remarca el fet de què Soyinka va ser el primer africà guardonat. Encara és, avui, el primer subsaharià negre guardonat. Un altre africà amb el premi gros va ser el gran Naguib Mahfouz, l'any 1988, però pertany a una cultura i un context molt diferents. Els altres africans, Gordimer, Coetzee i Le Clézio, no son negres encara que es puguin considerar una altra mena d'africans. Amb això de l'Àfrica, com que en sabem tan poc i ens informen tan poc, existeix una tendència a ficar-ho tot al mateix sac i no fer distincions entre països, llengües, cultures i la resta. El fet és que escriptors com el gran Achebe han mort sense comptar amb aquest tipus de reconeixement.

El Nobel de Literatura no és un premi d'honor moral i, en teoria, premia l'excel·lència literària, però segons la meva opinió, personal i subjectiva, penso que en el mon hi ha escriptors i escriptores d'una gran categoria i els quals, a més a més, no han servit ni lloat dictadors o carnissers. Sí, parlo per Handke, però també per Cela, censor franquista. I en podria citar d'altres. Però, vaja, això és com el tema dels óscars o pensar que Miss Univers és, de veritat, la noia més maca del mon, per exemple. 

L'altre dia, en algun lloc,  a causa d'això del Handke, parlaven del cas Vargas Llosa, com a senyor conflictiu amb premi Nobel, però crec que Vargas Llosa va ser conflictiu, més aviat, després del Nobel. En el temps del boom li rèiem les gràcies i el teníem per esquerranós i tot. Hi ha joves d'avui que em diuen que no el volen llegir a causa del seu tarannà però això és un error, és un gran escriptor, al menys durant la seva primera etapa, i un gran treballador, també, frivolitats i penjaments als catalans apart.  

De tota manera, de jove ets més radical, a mi em passava amb Pla, un altre autor controvertit, políticament parlant i de qui es diu que es van inventar això del Premi d'Honor català per no donar-li a ell. Un premi, per cert, que també ha estat molt discriminador amb dones i tendències. No es pot haver estat franquista per tenir-lo però sí que es pot haver estat estalinista, no sé si m'explico. Entenc que no podem filar massa prim amb aquests temes però hi ha aspectes de gruix que potser caldria considerar.

Per cert, expliquen que Soyinka va estripar el seu carnet de resident permanent als Estats Units, en sortit triat Trump com a president del país. Tot un gest, tan simbòlic com es vulgui, però molt rellevant. I això que Trump tot just començava a manar...

Un altre tema, que afecta fins i tot als autors nobelitzats és la comercialització. Avui molts llibres de Soyinka els haurem d'anar a cercar a la biblioteca o als espais comercials d'internet, i encara bo.

PER A QUÈ SERVEIX UN PREMI NOBEL?

,

El Nobel de Literatura desvetlla força curiositat i expectació, no tanta com els óscars de cinema, tot s'ha de dir. Ahir llegia per les xarxes debats interessants a l'entorn de la concessió a Bob Dylan, gent a favor i en contra, més aviat a favor, tot i que amb argumentacions molt febles i poc aprofundides. Tampoc no hauria d'haver estat aquest premi una gran sopresa per als qui segueixen el tema, fa uns deu anys que estava ja entre els candidats proposats i li havien atorgat el Pulitzer fa temps. A Espanya també li van donar el Príncipe de Asturias, fa nou anys, per cert.

El més lamentable és que, en general, en aquests debats d'estar per casa, es podia copsar una gran ignorància generalitzada sobre el cantant i la seva trajectòria, i això tant per part dels uns com dels altres. Vaig llegir fins i tot que la poesia avui avorreix i que escoltar cançons és més distret. El que sembla que ningú no qüestiona és el valor real dels premis en general i del Nobel, que sembla ser el més prestigiós del món, en particular.

La llista de premiats, amb el Nobel i amb el premi que sigui, sempre que es tracti d'un premi amb una certa anomenada a nivell internacional, estatal o local, constata un fet evident: no hi són els que hi haurien de ser, n'hi ha que no hi haurien de ser i ni tan sols no tenim una idea aproximada de qui hi hauria de ser i qui no. Els premis relacionats amb temes científics no desvetllen tanta polèmica ni curiositat, més enllà dels àmbits professionals que els poden valorar, però em consta que hi ha un cert corrent crític a l'entorn d'uns quants que s'ha anat lliurant al llarg del temps.

El de la Pau ha estat el més controvertit, però tot i les controvèrsies o les relliscades, com en el cas d'aquella dama sudamericana que després va resultar que s'havia inventat una bona part de la seva biografia, a l'estil del senyor Marco, però sense arribar a extrems tan arriscats, el premi, en general, conserva la seva pàtina de prestigi indiscutible pel fet que ens agraden aquesta mena de faramalles i pensar que alguna súperestructura assenyada i documentada tria els elegits malgrat que faci ensopegades.

Fa un temps vaig comentar aquí una novel·la de Söderberg, molt bona, El joc seriós. El llibre es va publicar el 1912 i allà dos dels personatges ja fan broma a l'entorn del poc sentit dels Nobel, i això que són suecs. A casa nostra el Premi Sant Jordi havia creat molta polèmica però ara passa gairebé desapercebut. El mateix havia passat amb el Premi d'Honor, que ha perdut pistonada. Com sabeu els qui passeu per aquí he defensat que s'havia d'atorgar el d'Honor a Olga Xirinacs, no tant pel fet que cregui en el pes dels premis sinó perquè si s'ha donat a un munt de gent, amb una majoria aclaparadora de senyors, Xirinacs mereix un reconeixement a la seva llarga i polièdrica trajectòria, ara que ja és gran i que té al darrera un sòlid currículum literari. 

El fet és que no he tingut èxit en les meves reivindicacions, recolzades per molta més gent, dones sobretot. Quan van donar el Premi d'Honor a Benet i Jornet vaig fer broma sobre la concessió i hi ha qui se'm va enfadar, un amic. El Premi d'Honor és un premi que no se sap ben bé què premia i, per tant, hi cap de tot. Però un premi de literatura és un premi de literatura  tot i que avui, quan la literatura sembla patir una tendència curricular a la desaparició, els marges que acullen els límits literaris són imprecisos i dilatats.

Per a què serveixen els premis? Donen diners, una certa fama efímera. Pel que fa al Nobel, en el cas d'autors poc coneguts més enllà de casa seva, que són pocs, se'ls dóna a conèixer. Es fan algunes edicions i reedicions. Tot això dura poc, fins la propera, amb algunes excepcions. En general, aquell que ja era conegut i venia llibres ho continua fent i el desconegut és una mica més conegut durant un temps, breu i estantís.

El Nobel de literatura s'ha donat a molts més homes que dones, de moment. En això, ni que sigui a Suècia, la paritat està per assolir. I no serà perquè no hi hagi escriptores, periodistes i la resta, àdhuc cantautores. Com a curiositat constato que en els primers temps de vida del premi es van tenir més en compte les dames escriptores. 

Com és sabut, les llengües minoritàries ho tenen més pelut. Aquí, a Catalunya, s'havia parlat d'Espriu, en els seus bons temps, de Guimerà, que va ser el nostre autor més universal i qui va estar més a prop d'aconseguir-lo. I darrerament, quan encara era viu, de Porcel. Sovint, quan s'ha atorgat a algun autor de països alternatius, africans, per exemple, aquest  havia publicat ja en llengües majoritàries, francès, anglès. 

Guimerà no va tenir prou suport però sí que en va tenir un poeta menor de llengua minoritària, Mistral, cosa que, considerant com tracten les llengües regionals al país veí, molt pitjor que per aquests verals, és ben curiós. S'ha criticat al llarg del temps la concessió a Echegaray, però aquest senyor, en la seva època, va ser molt conegut a tot arreu i en aquesta concessió hi havia una certa picada d'ullet, ja que va ser el traductor al castellà de Guimerà, a qui admirava i amb qui tenia una bona amistat. Com és sabut molta gent es va moure per tal que no se li atorgués a Galdós, fins i tot es va fer un sopar de protesta a càrrec de lletraferits indignats. 

Això de moure's per a no fer alguna cosa és un tret curiós del país, d'aquest i de l'altre del costat, sovint s'ha dit que el Premi d'Honor nostrat es va inventar per a no donar-lo a Pla, autor que podia haver estat perfectament un candidat al Nobel, segons la meva opinió. En general els escriptors d'esquerres tenen avui més suport popular que no pas els de dretes per bé que escriguin. Això no passa tan sols amb la literatura, ep. Actualment, en el camp polític, es cau sovint en això del no fer, que sempre té menys riscors que no pas tirar endavant intentant fer coses com es pugui.

Els Premis Nobel compten amb moltes pressions, influències, oportunismes polítics. Tot és política, vaja. Feia molts anys que no s'atorgava el de literatura a un autor dels Estats Units, així que ja tocava. Premiar Bob Dylan assegura un cert ressò, fins i tot una mica de marro i polèmica i fa que el premi sembli modern i agosarat. No crec que gaire gent de per aquí conegui avui moltes lletres de Dylan, més enllà d'allò d'Escolta-ho en el vent, que tots hem corejat des de fa dècades. Potser m'equivoco i té un munt de seguidors i seguidores devots i devotes. 

No puc opinar sobre si Dylan, qui segons expliquen va manllevar el seu nom artístic del poeta Dylan Thomas, qui va morir molt jove i no va guanyar cap Nobel, se'l mereix. Això dels mèrits és relatiu i, en tot cas, em venen al cap un munt de noms d'homes i dones que podrien ser candidats a aconseguir-lo i que són, més  o menys, coneguts. També se m'acudeix un munt de noms d'homes i dones que escriuen bé o molt bé, cantautors que també estan molt bé, i que mai no tindran el Nobel ni els coneixerà ningú, més enllà de determinats cercles minoritaris.

Encara recordo la molta brometa que es va fer quan li van donar el Nobel a Cela, tot un personatge. Considerar que el Nobel és just i la seva concessió, equànime, ve a ser com admetre que Miss Univers és sempre la dona més maca del món. De fet, quan era petita i anava a escola, pensàvem, amb les amiguetes, que era així. La vida et fa relativitzar un munt de coses, com és natural. Al menys a veure si ara, per la tele i les ràdios, ens posen moltes cançons de Bob Dylan. Té alguns llibres publicats, la meitat dels quals són reculls de lletres de les seves cançons, ara potser revifi la sortida d'aquests volums que no crec que s'hagin venut de forma massiva en sortir al mercat. Hi ha qui opina que és millor llegir les seves lletres que no pas escoltar-lo, no és el meu cas, però em sembla una opinió assenyada. 

En català s'han traduït i cantat algunes cançons de Dylan, tampoc un excés, considerant el nombre que hi ha. La grapa de les versions és diversa, hi ha de tot. A mi una de les versions que trobo més reeixida és la que va fer Pau Riba de La noia del nord, és clar que potser és pel fet que em recorda moments viscuts, uns temps en els quals dir allò tan bonic de que els seus cabells fan rius juganers sobre els pits ens semblava d'allò més agosarat. En tot cas Riba podria ser un candidat alternatiu, té lletres pròpies molt sucoses. La seva veu i la seva manera de cantar s'adiuen força amb els temes de Bob Dylan. Però això no és Amèrica, evidentment. La noia del nord no és de protesta, sino d'amor, d'amor enyorat, un tema recurrent que sempre té el seu què.

Aquell món del futur, pacífic i compromès, que somniàvem quan, de forma ingènua, corejàvem de jovenets aquells temes tan punyents, segons els quals havíem d'escoltar el vent i els temps estaven canviant, contemplant la realitat del present, fa una mica d'angúnia. Les cançons d'aquest tipus i el Grup de Folk, van neutralitzar un cert elitisme de la Nova Cançó, que s'emmirallava en els cantants francesos i que ja començava a ranciejar. 

Donar el premi a Dylan en els anys setanta hauria estat una cosa i ara n'és una altra de ben diferent. L'any passat van lliurar el premi a una periodista russa compromesa i de total actualitat i enguany li han donat a un americà que va representar un somni i que avui ja no sé ben be què representa, malgrat que no se li pot negar la categoria professional. La veritat és que no m'agradaria formar part dels qui trien, no és fàcil triar res i sempre que un guanya n'hi ha molts que perden.

Claire Bloom, en el seu llibre de memòries que comentava fa poc, explica com quan estava casada amb Rod Steiger aquest va estar nominat a l'óscar, van anar a la cerimònia, el va guanyar un altre actor i, de sobte, els qui no havien guanyat van quedar automàticament oblidats i menystinguts i se'n van haver d'anar a sopar alguna coseta per les rodalies, sense que ningú no els digués ni adéu ni gràcies. L'actriu ironitza amb això de què si no ets el nombre u no ets ningú, vaja. Al cinema, a la literatura, en el món de l'esport. Però la fama dels guanyadors és així mateix efímera i d'aquí poc temps a Dylan el continuarant escoltant els qui ja l'escoltaven i llegint els pocs que ja el llegien. 

Una vegada acabada -i comentada- aquesta entrada llegeixo per la xarxa les reflexions divergents de dos senyors dels quals acostumo a tenir en compte l'assenyada opinió, Luri i Jaraba, gent dels meus temps, aquells en els quals escoltàvem el vent. Les linco per si us abelleix llegir-les.

Well, if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.
Well, if you go when the snowflakes storm,
when the rivers freeze and summer ends,
please see if she’s wearing a coat so warm,
to keep her from the howlin’ winds.
Please see for me if her hair hangs long,
if it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
that’s the way I remember her best.
I’m a-wonderin’ if she remembers me at all.
Many times I’ve often prayed
in the darkness of my night,
in the brightness of my day.
So if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.

***
LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD

Adaptació al català: Pau Riba

Si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà;
fa temps jo l’havia estimada…

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu,
quan el riu gela i l’estiu se’n va,
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda un record.
Jo per ella he pregat molt sovint,
tant de nit en la meva foscor,
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà
que fa temps jo l’havia estimada…

Girl from the North Country – Bob Dylan (1963)

EL MÓN LITERARI DE GRAZIA DELEDDA

Al poemari Promiscuïtat i al poema que dóna nom al llibre, Alex Susanna explica com durant anys ha tingut la biblioteca endreçada per gèneres, llengües i moviments, però que ja en la maduresa se'n fa una on tot conviu de forma promíscua, sense gaires diferències. La meva biblioteca, malgrat molts intents d'organització, sempre ha estat absolutament promíscua, en part per manca d'espai i en part per ineptitud organitzativa. De tant en tant faig un repàs i una esporgada i baixo uns quants llibres a la biblioteca on han instal·lat una caixa de fusta dedicada a l'intercanvi voluntari.

En el darrer intent de posar ordre en el caos orgiàstic de llibres diversos em vaig ensopegar amb un que havia oblidat de forma injusta, un exemplar d'Animes honrades, de Grazia Deledda. Un llibre de 1930, el devia comprar als encants de Sant Antoni i està en molt bon estat malgrat l'edat que té. Deledda és una altra premi Nobel mig oblidada, no tant com Sigrid Undset però gairebé. El fet que es confegís l'edició en aquells anys ja mostra l'interès per la modernitat que existia a la Catalunya d'aleshores, tan destralerament escapçada al cap de poc temps. La traducció la firma Maria Mariné i sento haver d'escriure que no he trobat res sobre aquesta persona. L'època també va comptar amb moltes dones traductores. 

La bibliografia actual sobre Deledda, en castellà i català, és lamentable. Hi ha alguna reedició puntual de novel·les com La mare. D'Ànimes honrades en devien córrer molts exemplars car és fàcil trobar-lo en llibreries de vell, reals i virtuals, a un preu raonable. Com en el cas d'Undset molts llibres de Deledda que es troben a les biblioteques són edicions antigues i no podem gaudir del préstec, només de la consulta. Sobre Deledda, en aquells anys, va escriure sovint al diari La Vanguardia el periodista i escriptor Ángel Guerra, qui firmava amb el pseudònim de José Betancort, una persona molt interessant, un altre escriptor illenc, que va contribuir de forma important al desenvolupament de la literatura canària. Betancort incideix en el tema del localisme, del regionalisme en la literatura, un aspecte habitual de l'època, una època amb un món rural encara amb un pes absolut en el conjunt de la societat. Betancort és un autor marcat per la mateixa fatalitat bibliotecària, exemplars antics fora de préstec i alguna reedició dels seus relats més coneguts, com La Lapa.

L'any 2006 Gregorio Morán va dedicar dos dels seus famosos articles de dissabte a Sardenya, en un dels quals fa una llarga referència a Deledda. Es plany de  com l'escriptora està força oblidada a casa nostra i com en els darrers anys tan sols ha trobat una referència al diari sobre ella, gràcies a una conferència que Dacia Maraini havia fet a Girona, sobre literatura italiana. Morán explica com en la seva visita a Sardenya va cercar la casa de l'escriptora Deledda, futur museu dedicat a l'autora, casa que en aquell moment es trobava en estat ruïnós. 

Deledda va néixer a Nuoro, a la Sardenya central, es va casar amb un funcionari i va anar a viure a Roma on va morir el 1936. Alguns comentaristes li criticaven el fet de què no escrigués sobre el mar ja que vivia en una illa. Oblidaven que el mar, per a la gent de l'interior de les illes mediterrànies era sovint llunyà i desconegut i ho va continuar sent fins a temps més recents. El meu marit va fer el servei militar a Mallorca i un company d'allà li va explicar com havia portat feia poc el seu avi, de l'interior, a veure el mar, que no havia vist mai. I això era a principis dels setanta. En general, els desplaçaments resultaven, fa anys, cars i difícils per a la gent normaleta.

Els premis sempre són objecte de crítica i em temo que aquells que es lliuren a dones, encara més, molt més en aquella època. Morán fa una crida a llegir Deledda i deixar de banda els ridículs èxits que podem trobar a les llistes actuals dels més venuts. L'escriptora va tenir força èxit en la seva època però l'èxit d'aleshores tenia poc a veure amb el que entenem per èxit en l'actualitat. Malgrat que va ser molt llegida i premiada les llumeneres intel·lectuals de l'època la van menystenir, des del liberalisme conservador de Croce a Gramsci, que ni la va citar en els seus textos sobre literatura. Però un dels autors de prestigi de l'època, D. H. Lawrence, va lloar de forma sincera la passió que es pot percebre a La mare. L'article de Morán incideix en alguns aspectes de l'obra de Deledda, com ara que és molt més agosarada en descriure les passions, que no pas la de gent d'upa literària hispànica del moment: Galdós, Clarín, Pardo Bazán. Bons escriptors però molt carrinclons a l'hora d'explicar l'amor sexual, per exemple, per damunt del qual passen de puntetes i amb estranyes simbologies etèries. A Catalunya, si fa o no fa. 

Deledda va rebre moltes influències, com ara les dels grans autors russos. Però també d'escriptors italians, és clar, com Giovanni Verga. Dec, com molts d'altres descobriments intel·lectuals, haver sabut de l'existència de Verga  i haver-lo llegit  -una mica- gràcies a les classes de Ricard Salvat, per cert. Verga ha estat un autor reeditat de tant en tant però gosaria dir que poc llegit, encara. De tota manera, el tema de les influències és molt relatiu. En tot cas potser el que cal és rellegir Deledda sense deixar de banda l'època en la qual va escriure i els paisatges que la van inspirar.

Cenere va ser un intent de portar al cinema mut una obra de Deledda. Avui és tota una curiositat aquesta pel·lícula, interpretada per Eleonora Duse, la qual tenia la intenció de fer alguna cosa en el cinema, tot i que els resultats aconseguits la van decebre i va pensar que ja era massa gran per iniciar aventures d'aquest tipus.

SIGRID UNDSET (1882-1949), PREMI NOBEL DE LITERATURA 1928

De tant en tant he escrit de forma crítica sobre els premis literaris i sobre les novel·les històriques. Les meves valoracions negatives no volen pas dir que no hi hagi premis donats de forma justa i novel·les històriques que tenen profunditat i qualitat. Precisament l'autora de qui parlaré a continuació va tenir un premi gros i va escriure novel·la històrica, tot i que no pas sempre ni de forma exclusiva.

El 20 de maig de 1882, fa més de cent anys, va néixer a Dinamarca Sigrid Undset, un dels pocs premis Nobel femenins de literatura. La família  es va traslladar aviat a Noruega, on Sigrid va viure la major part de la seva vida. En aquests guardons de tant prestigi, en els quals se sol barrejar també molta política, hi ha, ai, molt poques dones, com en els premis més propers, i en l'actualitat l'oblit ja no té cap mena d'explicació coherent, la veritat.

He recordat Undset gràcies a la seva evocació en el facebook, que algú ha fet en recordar la seva data de naixement, tal dia com avui de l'any 1882. Undset és encara poc coneguda entre nosaltres i no té res traduït al català, de moment. En castellà es poden trobar més coses tot i que a les biblioteques públiques hi ha quatre llibres i encara, molts d'ells, exclosos de préstec. Per sort, l'any 2007 l'editorial Encuentro va publicar una de les seves obres cabdals, Cristina, hija de Lavrans, una novel·la que la mateixa editorial ja havia publicat abans, en tres volums. 

Sigrid Undset va tenir una vida apassionada, dramàtica i complexa. Va néixer en una família culta, el seu pare era un arqueòleg molt reconegut, noruec. La mare era danesa. La mort prematura del pare va fer que Sigrid no pogués anar a la universitat i es va posar a treballar de mecanògrafa als setze anys, mentre estudiava com podia. Al cap d'uns anys va aconseguir publicar els seus primers llibres, va poder dedicar-se a escriure i va rebre una beca gràcies a la qual va poder anar a Roma a ampliar estudis. Allà es va relacionar amb cercles artístics i literaris i va conèixer un pintor, més gran que ella, casat. Es van enamorar i quan el pintor va aconseguir el divorci, es van casar. 

Però les coses no eren fàcils en aquella època, ni tan sols per a les noruegues. Sobre Sigrid queia el pes de la casa i la cura dels fills que van tenir en comú, a la família també s'hi van incorporar els fills del matrimoni anterior del seu marit. Cinc infants, entre els quals dos de discapacitats. El matrimoni es va acabar trencant i l'escriptora va haver de tirar endavant la família. Afortunadament, gràcies a la seva feina d'escriptora gaudia d'èxit i reconeixement. L'any 1924 va convertir-se al catolicisme, cosa que al seu país, més aviat luterà, no va agradar gaire. Fins i tot va professar com a monja laica en una orde. Les crítiques es van fer extensives, com sol passar, a la seva obra literària. L'any 1928 va rebre el Premi Nobel, l'import del qual va repartir en benefici de diferents causes humanitàries i a favor de la democràcia.

Enemiga del nazisme, que havia condemnat sovint de forma virulenta en els seus escrits, l'any 1940, durant l'ocupació, es va exiliar als Estats Units. A causa de la guerra va perdre un dels seus fills. En acabar la guerra va retornar a Noruega, però ja estava molt cansada i no va tornar a escriure. Va morir l'any 1949, el 19 de juny, als seixanta-set anys. 

Algunes obres d'Undset es van editar a Espanya, fins i tot en edicions de butxaca, durant els anys cinquanta. És probable que el fet de la seva conversió fos molt del gust de la ideologia dominant. De fet, en algunes referències se l'ha etiquetat com escriptora catòlica. Té una biografia de Santa Caterina de Siena, interessant, molt divulgada. Les edicions dels seus llibres es van fer de forma erràtica i fragmentada, una mica oportunista. Crec que la seva conversió religiosa i la seva militància catòlica han resultat incòmodes per a certs progres, cosa que ha propiciat el seu relatiu oblit entre les culturetes que senyoregen els mandarinatges literaris.

Al seu país gaudeix avui d'un gran reconeixement. Les conversions religioses van ser freqüents en aquelles èpoques convulses que va viure Europa, fins i tot entre intel·lectuals de prestigi. De fet, quan les tragèdies col·lectives són tan irracionals és comprensible que se cerqui un refugi segur i que doni un cert sentit a allò que sembla no tenir-ne cap. Després de la guerra civil espanyola també hi va haver una mena de rebrot espiritual, fins i tot entre intel·lectuals i gent que no era gens franquista. Però avui sembla que parlar i escriure sobre aquests sentiments no toca.

Hi ha molts temes en els llibres d'Undset, cal tenir en compte la seva evolució vital, en llegir-los. Els problemes de les dones, la maternitat, la divergència entre l'amor humà, carnal, i l'amor diví són uns grans referents en la seva obra literària, que cal recuperar sense complexos, en l'actualitat. Això si la trobem, és clar, cosa que no resulta gens fàcil. Entre tanta palla com es publica en el gènere de la novel·la històrica, la saga cabdal de l'escriptora, aquesta genial Cristina, filla de Lavrans, la història d'una dona medieval, a  Noruega, ens pot passar injustament desapercebuda.

Premiats i una mica oblidats -o poc coneguts- (6): Vicente Aleixandre

El poeta se acuerda de su vida

Perdonadme: he dormido.

Y dormir no es vivir. Paz a los hombres.

Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.

¿Vivir en ellas? Las palabras mueren.

Bellas son al sonar, mas nunca duran.

Así esta noche clara. Ayer cuando la aurora

o cuando el día cumplido estira el rayo

final, ya en tu rostro acaso.

Con tu pincel de luz cierra tus ojos.

Duerme.

La noche es larga, pero ya ha pasado.

Vicente Aleixandre (1898-1984) és encara un escriptor enigmàtic, jo diria que poc conegut a casa nostra i no tant llegit com altres. Admeto que jo també l'he llegit poc, i que em sorprèn més i més cada vegada que m'acosto de nou als seus poemes. Durant anys va ser per a mi un d'aquells personatges presentes a les antologies del batxillerat, amb un rostre una mica especial, distant i molt menys popular que Lorca, Machado, Juan Ramón Jiménez i d'altres, potser per allò dels prestatges, que deia Calders. L'any 1977 li van donar el Nobel, sembla que cal que passin més de vint anys per tal que l'escriptor d'un mateix país rebi el Nobel. El castellà hispànic ha de compartir protagonisme amb el castellà d'hispanoamèrica, tant ric i divers i que tan bona literatura ens ha proporcionat des de fa anys.

L'oblit oficial, inexplicable, en el qual han viscut l'escriptor i la seva obra s'han palesat en la lluita endegada en defensa de la seva casa madrilenya, un immoble ple d'història i literatura, i que ha propiciat la creació d'una associació a l'entorn d'aquest poeta inoblidable. L'any 2009 en va fer vint-i-cinc de la mort d'Aleixandre, les commemoracions oficials van ser gairebé inexistents més enllà de cercles literaris molt concrets. Si a Espanya en general la cosa va ser tèbia o inexistent, a Catalunya no cal ni comentar-ho. Potser tot plegat té a veure amb la manera de ser d'ell mateix i en la seva manera de viure. Aleixandre va ser un poeta de la generació del 27, amb molt bones relacions amb els escriptors d'aquella generació, com Dámaso Alonso o Lorca.


Problemes greus de salut van contribuir a recloure'l a casa seva, i casa seva va esdevenir un punt de trobada literària molt important. Va romandre a Espanya després de la guerra, va formar part d'aquell exili interior en el qual també romania gent com Espriu. Però va fer mans i mànigues per tal d'ajudar Miguel Hernández i d'altres, a la mida de les seves possibilitats. Expliquen que no es va voler exiliar, malgrat les seves idees d'esquerra, pel fet que estava molt lligat a la seva família, sobre tot a la seva germana. També per aquest amor a la família va ser discret sobre la seva condició homosexual, que no va amagar però que tampoc no va difondre. Abans de la guerra va tenir una relació amb Andres Acero, relació que es va veure truncada en haver-se d'exiliar aquest darrer.


Crec que paga la pena fer un esforç per atansar-se a la seva obra poètica, encara que també té una interessant producció en prosa. Podeu accedir a uns interessants reportatges del Canal Sur, sobre el poeta, aquí.

Unas pocas palabras


Unas pocas palabras en tu oído diría.
Poca es la fe de un hombre incierto.
Vivir mucho es oscuro, y de pronto saber no es conocerse.
Pero aún así diría. Pues mis ojos repiten lo que copian:
tu belleza, tu nombre, el son del río, el bosque,
el alma a solas.


Todo lo vio y lo tienen. Eso dicen los ojos.
A quien los ve responden. Pero nunca preguntan.
Porque si sucesivamente van tomando
de la luz el color, del oro el cieno
y de todo el sabor el pozo lúcido,
no desconocen besos, ni rumores, ni aromas;
han visto árboles grandes, murmullos silenciosos,
hogueras apagadas, ascuas, venas, ceniza,
y el mar, el mar al fondo, con sus lentas espinas,
restos de cuerpos bellos, que las playas devuelven.


Unas pocas palabras, mientras alguien callase;
las del viento en las hojas, mientras beso tus labios.
Unas claras palabras, mientras duermo en tu seno.
Suena el agua en la piedra. Mientras, quieto,
estoy muerto.

Premiats i -encara- recordats (5): Juan Ramón Jiménez (i Zenobia Camprubí)

LA NOCHE


El dormir es como un puente
que va del hoy al mañana.
Por debajo, como un sueño,
pasa el agua, pasa el alma.

Juan Ramón Jiménez no ha estat mai un premi Nobel massa controvertit. L'elecció d'aquest autor mostra força el rerefons polític i diplomàtic per on es mouen els qui atorguen aquest premi. Espanya, els anys cinquanta, és un país, ai, oblidat per la història. Els clamors heroics de la guerra civil s'han apagat, el desastre a nivell mundial, tan gruixut i generalitzat, ha fet abaltir el record de les proclames antigues, les esperances en què el final de la guerra mundial acabaria també amb la dictadura franquista resten definitivament malmeses, el comunisme fa por. No és estrany que hi hagi un sentiment general de mala consciència. La generació jove de la guerra civil va oferir un planter magnífic d'artistes i escriptors, però la guerra ho va malmetre tot, uns van morir, d'altres es van exiliar, d'altres es van quedar, de grat o per força. No sabrem mai com hauria evolucionat aquella magnífica generació republicana, d'idees diverses, de no haver patit la guerra. Ni tan sols podem saber la realitat íntima de molts sacrificis, el mateix Garcia Lorca tenia amics falangistes, van intentar salvar-lo, però no van poder, com és prou sabut. Les morts dels intel·lectuals també serveixen  a les causes que toquen i s'instrumentalitzen com cal.  Hi podia haver hagut molts candidats espanyols, al Nobel. Però els de l'interior eren massa franquistes i els de l'exterior, potser, massa comunistes. En aquest context, Juan Ramón Jiménez és el més adient, exiliat des del primer moment, no vol tornar, però tampoc és una persona excessivament bel·ligerant ni compromesa, el seu món poètic és intimista, molt personal. Evidentment, sentia simpatia per la República, però va marxar ben aviat, per no tornar més. Els seus poemes es podien  llegir amb certa tranquil·litat intel·lectual, a la malmesa pell de brau de la postguerra tardana, que ja començava a bandejar el racionament i la misèria excessiva.

La vida de Juan Ramón Jiménez és prou coneguda, com també ho és la seva producció literària, però jo en vaig saber poca cosa fins que no vaig tenir nou o deu anys. En aquella època va arribar a l'escola de les monges del Sortidor una mestra molt jove, molt diferent de la resta. Era de parla castellana i es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla (escric el nom sencer per si un cas algú, per casualitat i pels miracles del google en sap alguna cosa). Jo crec que no devia tenir ni divuit anys, en aquell temps la carrera de mestra era breu, batxillerat elemental i tres anys més en unes escoles Normals una mica lamentables, separades per sexes. De tota manera, fins aleshores havíem tingut monges que, en molts casos, no crec que tinguessin ni tan sols el batxillerat, a moltes acadèmies es llogaven els títols i no es demanava massa per poder donar classes a criatures petites. Per això potser vam tenir la impressió que aquella noia, jove i bonica, en sabia un niu.


Crec que és l'any de la meva vida infantil en el qual vaig anar més a gust a l'escola. Li trobàvem totes les gràcies, entre les quals, que s'assemblava, potser molt de passada, a Romy Schneider, actriu que era aleshores també molt joveneta. En aquelles classes inoblidables ens explicava pel·lícules, anècdotes diverses sobre els seus estudis, ens llegia poemes i narracions, ens ensenyava àlbums que havia fet quan estudiava (en recordo un molt complet sobre art egipci) i va ser ella qui ens va parlar de Juan Ramón Jiménez, que feia un parell d'anys que havia rebut el Nobel, i que va morir per la primavera d'aquell mateix curs, i fins i tot de la seva esposa, Zenobia Camprubí, morta el 1956, tres dies després de la concessió del Nobel al seu marit, i que havia traduït a un altre gran poeta, Tagore, també premi Nobel ( de l'any 1913!), aleshores encara poc conegut a casa nostra. 

Recordo que ens feia llegir Platero y yo, llibre que durant anys es va presentar, de forma errònia, com un llibre infantil, quan no ho és, ni de bon tros. Recordo també que li sabia greu que no entenguéssim les moltes metàfores del llibre. De vegades mostrava, com no podia ser altrament, coneixements assolits en els seus estudis que avui farien riure, com ara en una ocasió en la qual, en preguntar-li nosaltres sobre els maçons, ens va dir que eren una mena de secta estranya que feia pactes amb el dimoni. Aquell curs, en aquella època, va ser com una mena d'oasi estrany, després del qual vaig aterrar de nou en el desert de l'ensenyament gris de l'època. Més endavant la veia per l'escola, hi va ser durant uns anys més, explicaven que les monges li tenien mania, no sé si la cosa era certa o es tractava d'una brama sense fonament. Jo era tímida fins a extrems malaltissos aleshores i no gosava dir-li res, més aviat m'amagava quan la veia, i vaig viure com un desterrament l'inici dels meus estudis de comerç, encara que els fes a la mateixa escola. Més endavant em van dir, no sé si era veritat, que s'havia casat amb un japonès. Recordo també que ens va explicar, més o menys, d'on venien els nens, a causa d'haver-se adonat de com cercàvem desesperadament en el diccionari paraules relacionades amb el tema. Va ser una explicació etèria, plena de floretes i símbols, ens va dir que la resta ens l'explicarien les nostres mares, però la meva mare es va violentar quan li vaig preguntar i em va engegar a dida, més o menys.

Juan Ramón Jiménez i la seva esposa sempre han anat lligats, per a mi, amb aquell curs de 1958, que també va ser l'època del retorn del cuplé a través de Sara Montiel, i amb la senyoreta Maria Ángeles, vaja. Més endavant vaig saber més coses sobre aquell senyor seriós i atractiu, sobre les seves dèries i depressions i sobre el valor immens de Zenobia Camprubí, una dona que, com tantes dones intel·ligents de l'època, va acceptar un paper d'esposa convencional que li anava molt estret però que no li devia desplaure del tot encara que segur que el caràcter del seu marit més d'una vegada la devia treure de polleguera. Com Anna Murià i tantes altres, Zenobia va ser el suport econòmic important de la casa, encara que no van tenir fills, cosa que devia ajudar encara més al poeta a viure en el seu món de nen mimat. Expliquen una anècdota molt gràfica, el poeta al llit, deprimit, i Zenobia cantant-li la canya, explicant-li que al món hi havia massa tragèdies, fam i desgràcies perquè ell, un privilegiat, es deixés enfonsar d'aquella manera, i exigint-li que es llevés i fes bullir l'olla. Malgrat que el poeta l'estimava tant van haver d'anar-se'n dels Estats Units, on ella hauria pogut tractar millor el seu càncer, cap a Puerto Rico, perquè Juan Ramón no suportava sentir-se tan estranger.

A mi, en aquella època, em semblaven una parella ideal. Avui ja m'ho miro d'una altra manera. Hem canviat molt i sobta veure com tantes dones intel·ligents van restar a l'ombra d'homes molt menys brillants que no pas elles, àdhuc, fins i tot, ganduls. Juan Ramón va ser un gran poeta, ningú no en dubta. Una cosa no treu l'altra. Avui s'intenta reivindicar la seva postura personal davant de la guerra civil, s'ha editat un llibre que no havia sortit, sobre el tema, i sovint s'explica el vergonyós saqueig al qual es va sotmetre la seva  biblioteca per part dels falangistes, com a mostra del seu compromís personal en contra del franquisme. En el manteniment d'aquest compromís una mica tebi jo crec que també hi té molt a veure la seva esposa. En tot cas, a finals dels cinquanta, amb el Nobel i tot, era ja una figura assumida per la cultura oficial, que excusava el seu exili explicant que donava classes a l'estranger. Les antologies incloïen molts poemes d'ell i Platero y yo es va vendre com rosquilles.


Davant la seva figura, elegant, i en llegir les seves dedicatòries literàries, a las minorías, siempre, (encara que reconec que hi ha poetes i artistes en general que es creuen populars i són molt més minoritaris, elitistes i mediocres) no puc per menys de recordar aquella cançó de Iupanqui, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente, por un pedazo de pan...

Premiats i oblidats (1): Echegaray, el primer Nobel literari espanyol i el seu temps

La història d’Albert Camus m’ha fet pensar en els premis, i, en concret, en els premis Nobel de literatura. El Nobel és el premi gros, ningú no en dubta, cosa que no vol dir que els premiats ho mereixin més o menys que uns altres, com passa amb els óscars, el premi d’honor de les lletres catalanes i tota la resta. Durant anys, el Nobel de literatura es concedia a personatges força coneguts en el món occidental. Més endavant es van començar a promocionar desconeguts més minoritaris, de cultures diverses. Tot plegat amarat, com sol passar, amb unes dosis importants de política i d’oportunisme.

No crec en la puresa dels premis. Evidentment, sóc humana i m’agrada rebre’n, no faré escarafalls. Tots nedem entre contradiccions i tothom té dret a les seves petites vanitats. Veig difícil que em lliurin el Nobel, en tot cas, crec que no el refusaria, ep. Com que no sóc entesa en física, química o medicina, no puc valorar si els Nobel han estat justos en d’altres camps. En tot cas, pel que fa als de  literatura i 'pau', ja es pot veure que la cosa provoca moltes erisipeles emocionals.

Encara no tenim el desitjat Nobel literari català. Potser millor així. No vull ni pensar com aniria, els oblits que hi hauria i les enveges que es desvetllarien en el nostre petit món. La promoció que dóna el Nobel és, també, efímera. Sobre el que podria representar pel català, només cal recordar el poc que ha representat per al provençal la concessió feta a Mistral, fa molts anys.

En general, amb aquesta mena de complex d’inferioritat hispànic que gastem, sempre hem considerat que  els premis Nobel espanyols de literatura no el mereixien. De fet, en sabem molt poc, avui, dels primers Nobels hispànics literaris. Així que m’ha agafat la dèria d’iniciar una sèrie sobre aquests autors, per recuperar-los o atiar-ne el record, i, sobretot, perquè representen també una part dels nostres temps i del passat, mostren un fresc històric, que cal considerar en profunditat i des de moltes vessants.

Avui tenen més ressò les olimpíades o els mundials de futbol que no pas els Nobel, què hi farem. Els autors premiats de vegades són poc coneguts, responen a estranys pactes que comporten premiar dones, gent de països llunyans, d’idees determinades. Sembla que cada vegada es vol sorprendre més amb el nomenament de persones que no ens sonen o que sonen molt poc. De vegades sorgeix l’iniciat qui, per casualitat, havia llegit alguna cosa del premiat o la premiada, abans de la concessió. La literatura, en el fons, sovint és allò que menys pesa, en la tria i, en tot cas, qui pot saber, avui, tot el que es publica i el ressò que té? En el cas de Camus i algú altre el premi comportava també un reconeixement a la difusió, projecció i influència de l’obra i del mateix personatge, era una mica un premi d’honor, però avui no sempre és així. Més aviat sembla que hagi de ser tot el contrari.

Com és ben sabut els premis es concedeixen gràcies a l’inventor de la dinamita. En principi, el rei de Suècia volia que fossin només per als autòctons, però va canviar d’opinió en adonar-se de la projecció que donava al país la internacionalització del tema. Se’n donen de física, química, medicina, pau i literatura. No se sap per què no se’n donen de matemàtiques. També podríem qüestionar per què no se’n donen de música o de qualsevol altra disciplina. El de la pau es concedeix a Noruega. La història dels Nobel és complexa però avui s’admeten ja com uns premis de gran prestigi. Els premis Nobel espanyols de literatura no han estat ni millors ni pitjors que molts d’altres i més enllà de la simpatia o antipatia que ens provoquin els autors premiats m’he proposat fer un passeig per aquelles èpoques i aquells senyors que no han estat pas tan lamentables com ens volen fer creure. Així que començaré avui una breu sèrie monogràfica i intermitent sobre el tema. Per què? Perquè sí. Vaja, avui que ningú no parla d’Echegaray, per exemple, pot ser un bon moment per a parlar-ne una mica des de l’indret més pregon de la panxa del bou. No m’agrada que tot s’oblidi tant i tant de pressa.

Per cert, fins i tot quan jo estudiava el batxillerat, es criticava aquella concessió per part del professorat de literatura i vaig haver de créixer molt i cercar pel meu compte per saber qui era, en realitat, aquell autor amb barbeta que tant de menyspreu semblava provocar en gairebé tothom, fins i tot en gent de tendències diverses.

(1) Don José de Echegaray

El senyor Echegaray (1832-1916) és el primer premi Nobel de literatura espanyol (1904). Va ser un home molt intel•ligent i polifacètic, polític, enginyer, número u de la seva promoció, matemàtic, físic i dramaturg. Mentre el valor de la seva escriptura s’ha qüestionat, s'admet que va ser el millor matemàtic hispànic del segle XIX (és clar que pràcticament els matemàtics eren inexistents, en aquells temps i al nostre país) i que, de fet, es pot començar a parlar una mica de matemàtica espanyola a partir d’Echegaray. En aquella època, de tants canvis polítics, Echegaray va ser un home d’idees liberals i republicanes, encara que també va formar part de governs monàrquics. Va esdevenir Ministre d’Hisenda en dues ocasions, la segona durant la Restauració, formant part de l’ala esquerrana de Sagasta. Va tenir molts altres càrrecs importants al llarg de la vida. Finalment es va retirar de tots ells per poder dedicar-se més a la literatura, però també va continuar treballant en temes matemàtics i científics i als vuitanta-tres anys deia que no es podia morir, ja que tenia projectada una enciclopèdia de física matemàtica que li demanava un esforç d’uns vint-i-cinc anys més.

Les seves idees literàries les recull aquest sonet:


Escojo una pasión, tomo una idea,
un problema, un carácter... y lo infundo,
cual densa dinamita, en lo profundo
de un personaje que mi mente crea.


La trama, al personaje le rodea
de unos cuantos muñecos que en el mundo
o se revuelcan en el cieno inmundo
o se calientan a la luz febea.


La mecha enciendo. El fuego se prepara,
el cartucho revienta sin remedio,
y el astro principal es quien lo paga.


Aunque a veces también en este asedio
que al arte pongo y que al instinto halaga,
¡me coge la explosión de medio a medio!

Amb aquestes premisses inspirades ja podem pensar que els drames sorgien abrandats i excessius, molt del gust de l’època i molt poc del gust dels qui vindrien després. Si recordeu els inicis de Jo March, l’heroïna d’Alcott, són aquesta mena de coses les que escriu, fins que fa el salt al realisme social, aconsellada per l’avorrit professor alemany que aconseguirà conquerir-la. Drames romàntics abrandats, fills il•legítims, venjances i heroïcitats medievalitzants, adulteris tràgics, coses que, més endavant, amb l’empatx conseqüent que les modes provoquen, serien a bastament parodiades i ridiculitzades. Evidentment, la generació del 98 no el podia ni veure, Clarín i Pardo Bazán es van empipar molt amb la qüestió del premi, que molta gent pensava que mereixia Galdós, contra qui es va muntar, fins i tot, un sopar de protesta per part dels echegarayeros i els anti-galdosians. Per no parlar de la generació del 27! El mateix Echegaray, que jo crec que s’ho passava d’allò més bé escrivint el que escrivia, era conscient del fet que els temps canviaven i fins i tot mantenia una distància prudencial amb la seva obra. 


Però cal dir que personatges com ara Pirandello, Bernard Shaw, i d’altres autors estrangers el van lloar i valorar molt positivament. Les seves obres triomfaven a París, Londes, Estocolm, Berlín. Encara la gent era romàntica i somniadora i el realisme estava a les beceroles. Tot és relatiu, vet-ho aquí. Echegaray tenia un gran prestigi com a persona d’interessos múltiples, molt del seu temps, culta i preparada. El teatre popular català va traduir o imitar Echegaray sense manies, fins que i Pitarra i d’altres el van parodiar, també sense manies. Però...no riuríem també força amb una paròdia intel•ligent –o no- de Bernarda Alba o de la Mare Coratge ???? 


El fet és que aquella colla de moderníssims del noranta-vuit no sabien ni els interessava massa la trajectòria polifacètica i d’un gruix intel•lectual i científic impressionant d’Echegaray. Si a tot arreu existeixen enveges i competitivitat, com comentava en parlar de Sartre i Camus, a Espanya en general -i a Catalunya en particular- el cainisme ha estat impressionant. Amb aquells primers Nobels literaris es premiava una trajectòria humana i professional molt diversa i molts altres Nobels són encara, avui, menys coneguts que Echegaray. O és que potser recorda algú, a casa nostra, Sully Prudhomme o Theodor Mommsem? El fet és que obres com El gran galeoto s’havien estrenat, a Europa, amb un gran èxit de crítica i de públic, encara que ens pugui semblar estrany i que el dogmatisme posterior hagi obviat i oblidat aquells èxits antics, multitudinaris. Ser popular, de vegades, és un gran pecat creatiu.


La literatura va donar a Echegaray, a través del teatre, més diners i reconeixement que no pas la matemàtica, l’enginyeria, la política. Malgrat els seus coneixements i càrrecs durant anys va haver d'esmerçar moltes hores donant classes per poder fer bullir l'olla familiar. Segur que també s’ho va passar molt bé escrivint els seus delirants drames romàntics, encara que ell mateix fos conscient de les limitacions que comportaven. Però les modes han fet que Echegaray ens arribés amb una imatge deformada a través dels despietats insults que la progressia d’aleshores, com l’estrafolari –però brillant i imaginatiu- Valle Inclán li va dedicar, dient-li el viejo idiota. Se’l va titllar de retrògrad, molt injustament, quan havia estat de les poques persones que defensaven la necessitat d’un desenvolupament científic i matemàtic a Espanya i les seves idees no van ser pas retrògrades, si les situem en el context d'aquell segle tan complicat . També se'l va titllar d’incult, quan era un home que coneixia bé els autors clàssics i moderns, des que era molt jovenet.


Els qui som una mica grandets recordem encara aquells cobejats bitllets de 1000 pessetes amb el rostre d’Echegaray, que no va ser homenatjat monetàriament a causa de la seva literatura, sinó de la seva firma del decret sobre el privilegi d’emissió de moneda per part del Banco de España, que es va firmar el 1874. En 1974, en celebrar-se el centenari, es van imprimir aquests bitllets i uns de 100 amb el rostre de Manuel de Falla. Cap als anys vuitanta en van sortir uns de més petits i modernets, en aquell cas els de mil pessetes portaven la imatge... de Galdós! Cert que un cert teatre fora d'època que es feia durant el franquisme, fins i tot per ràdio, va recuperar obres d'Echegaray ja molt passades de rosca, cosa que potser ens el va fer identificar amb aquells anys de color gris a Madrís i a Barcelonís.


Quan va morir, amb més de vuitanta anys, el 1916, ja era, per als nous autors, una mena de mòmia literària, però el cert és que la gent de la seva bona època va gaudir d'allò més amb aquell teatre, va omplir els locals, va aplaudir-los a cor què vols, i va patir, plorar i excitar-se amb els seus drames, els quals en moltes ocasions es van traduir i adaptar al català que aleshores es parlava. També es va riure molt amb les paròdies sobre els seus drames. En tot cas, acostar-se a aquest autor i moltíssimes coses més amb respecte, situar-lo en el context de l'època i conèixer la seva trajectòria matemàtica, em sembla una necessitat moral. Echegaray, com és sabut, va compartir premi amb Frederic Mistral... però aquesta és una altra història que explicaré al proper post. Frederic Mistral és el més semblant a un Nobel català que, fins ara, hem aconseguit.