Premiats i una mica oblidats -o poc coneguts- (6): Vicente Aleixandre

El poeta se acuerda de su vida

Perdonadme: he dormido.

Y dormir no es vivir. Paz a los hombres.

Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.

¿Vivir en ellas? Las palabras mueren.

Bellas son al sonar, mas nunca duran.

Así esta noche clara. Ayer cuando la aurora

o cuando el día cumplido estira el rayo

final, ya en tu rostro acaso.

Con tu pincel de luz cierra tus ojos.

Duerme.

La noche es larga, pero ya ha pasado.

Vicente Aleixandre (1898-1984) és encara un escriptor enigmàtic, jo diria que poc conegut a casa nostra i no tant llegit com altres. Admeto que jo també l'he llegit poc, i que em sorprèn més i més cada vegada que m'acosto de nou als seus poemes. Durant anys va ser per a mi un d'aquells personatges presentes a les antologies del batxillerat, amb un rostre una mica especial, distant i molt menys popular que Lorca, Machado, Juan Ramón Jiménez i d'altres, potser per allò dels prestatges, que deia Calders. L'any 1977 li van donar el Nobel, sembla que cal que passin més de vint anys per tal que l'escriptor d'un mateix país rebi el Nobel. El castellà hispànic ha de compartir protagonisme amb el castellà d'hispanoamèrica, tant ric i divers i que tan bona literatura ens ha proporcionat des de fa anys.

L'oblit oficial, inexplicable, en el qual han viscut l'escriptor i la seva obra s'han palesat en la lluita endegada en defensa de la seva casa madrilenya, un immoble ple d'història i literatura, i que ha propiciat la creació d'una associació a l'entorn d'aquest poeta inoblidable. L'any 2009 en va fer vint-i-cinc de la mort d'Aleixandre, les commemoracions oficials van ser gairebé inexistents més enllà de cercles literaris molt concrets. Si a Espanya en general la cosa va ser tèbia o inexistent, a Catalunya no cal ni comentar-ho. Potser tot plegat té a veure amb la manera de ser d'ell mateix i en la seva manera de viure. Aleixandre va ser un poeta de la generació del 27, amb molt bones relacions amb els escriptors d'aquella generació, com Dámaso Alonso o Lorca.


Problemes greus de salut van contribuir a recloure'l a casa seva, i casa seva va esdevenir un punt de trobada literària molt important. Va romandre a Espanya després de la guerra, va formar part d'aquell exili interior en el qual també romania gent com Espriu. Però va fer mans i mànigues per tal d'ajudar Miguel Hernández i d'altres, a la mida de les seves possibilitats. Expliquen que no es va voler exiliar, malgrat les seves idees d'esquerra, pel fet que estava molt lligat a la seva família, sobre tot a la seva germana. També per aquest amor a la família va ser discret sobre la seva condició homosexual, que no va amagar però que tampoc no va difondre. Abans de la guerra va tenir una relació amb Andres Acero, relació que es va veure truncada en haver-se d'exiliar aquest darrer.


Crec que paga la pena fer un esforç per atansar-se a la seva obra poètica, encara que també té una interessant producció en prosa. Podeu accedir a uns interessants reportatges del Canal Sur, sobre el poeta, aquí.

Unas pocas palabras


Unas pocas palabras en tu oído diría.
Poca es la fe de un hombre incierto.
Vivir mucho es oscuro, y de pronto saber no es conocerse.
Pero aún así diría. Pues mis ojos repiten lo que copian:
tu belleza, tu nombre, el son del río, el bosque,
el alma a solas.


Todo lo vio y lo tienen. Eso dicen los ojos.
A quien los ve responden. Pero nunca preguntan.
Porque si sucesivamente van tomando
de la luz el color, del oro el cieno
y de todo el sabor el pozo lúcido,
no desconocen besos, ni rumores, ni aromas;
han visto árboles grandes, murmullos silenciosos,
hogueras apagadas, ascuas, venas, ceniza,
y el mar, el mar al fondo, con sus lentas espinas,
restos de cuerpos bellos, que las playas devuelven.


Unas pocas palabras, mientras alguien callase;
las del viento en las hojas, mientras beso tus labios.
Unas claras palabras, mientras duermo en tu seno.
Suena el agua en la piedra. Mientras, quieto,
estoy muerto.