Divagacions sociològiques sobre el passat i el present

Quan jo era petita va començar a arribar a Barcelona molta gent de la resta d'Espanya, cercant una vida millor. Només cal veure fotografies de l'època per constatar que la gran majoria eren molt pobres, com ho era la meva família aleshores. Van anar a parar a barris suburbials, rellogats, o a barris de barraques. A Montjuïc, el cas que tinc més proper, hi va arribar a haver més de cent mil persones que vivien en diferents barris de barraques, encara que no totes les barraques eren iguals. Passar pel mig d'alguns d'aquells indrets, sense clavegueram, amb gent sorollosa i diferent feia angúnia. Com sol passar, entre la gran majoria de persones normals que només volien prosperar hi havia també marginació, petits delinqüents... Alguna pel·lícula de cinema negre va recollir el panorama. 


Al meu barri, la gent deia que tot havia canviat que el barri ja no era com abans. Pels carrers hi corrien bandes de xicots una mica esventats que de vegades es ficaven amb les noies o es barallaven entre ells. Cal dir que la majoria parlaven castellà, cosa que no es podia dir ja que sempre et sortien els bons de sempre manifestant que hi havia molt bona gent d'aquella, també, obvietat fàcilment constatable. Ara, reconvertits en persones serioses i madures, els antics gambirots  recorden aquell temps amb nostàlgia i es recorden a ells mateixos com uns xicots entremaliats però responsables, que anaven a buscar fustes per fer fogueres per Sant Joan i que respectaven les velletes. El tema va fer que alguns veïns tradicionals quan van prosperar, marxessin d'aquell barri decadent i ordinari, entre les barraques de Montjuïc i el Paral·lel, i que els diumenges s'havia convertit ja en un feu de la xarnegada. Però avui, ai, recordem els anys cinquanta com la segona gran època del Paral·lel, amb els seus cinemes de barri i les seves revistes de patacada on es portava els parents a veure cuixa quan venien a ciutat.

En el temps de la meva mare, molts anys enrere, al mateix barri, corrien pel carrer nois esventats com ara el meu oncle, alguns eren immigrants, també, de Múrcia, l'Aragó, València. O de zones pobres catalanes, que n'hi havia unes quantes. La majoria encara parlava català, és clar que no era el català fabrià sinó el català xava, molt mal vist per la gent culta i fina. Els xicots aquells en feien de tots colors. Una vegada, saltant d'emoció al cinema de barri van trencar les cadires, es barallaven a cops de pedra amb bandes rivals, ja que els temps eren, encara que no ho sembli, molt més violents i per Sant Joan alguna noia havia patit cremades greus a causa de bromes dels gambirots, amb una mena de cosa perillosa que en deien correcames. En aquesta època, i en la meva, passar per davant d'una obra en construcció, si eres joveneta, comportava entomar tota mena de disbarats que t'amollaven els paletes de l'època, algunes de gracioses i altres d'allò més grolleres. També era molt més habitual que no pas ara que t'arrambessin i toquessin en aglomeracions diverses. El meu avi, català de soca-rel, ja explicava que de jove, amb els amics, quan hi havia processons i desfilades anaven a tocar culs. 

Repassar alguna revista antiga com El Caso o d'altres diaris mostra com tot sovint es mataven dones per part de les parelles, crims passionals, en deien alesores, ja des de molt abans de la guerra, i es cometien assassinats repugnants per robar miserables botins. Una gran majoria de gent, però, era normal i corrent, treballava i patia i va entomar la guerra i la postguerra amb coratge remarcable. Els temps van canviar, la gent va prosperar i el barri es va buidar de gent jove i criatures. La transició va portar molta eufòria i alegria però també una forta depressió post-part.  Recordo els anys vuitanta com els pitjors, la veritat. Van ser els anys de l'augment de la droga, s'anava pels carrers amb por, doncs els robatoris eren freqüents. La gent que treballava a entitats de crèdits era atracada un dia sí i un altre també, conec persones que van tenir problemes d'angoixa seriosos per aquest motiu. 


Feia por sortir de nit, no només al barri sinó a tot arreu, van fer fins i tot una pel·lícula que es deia Miedo a salir de noche. Es robava molt a les botigues, a tota la ciutat, i fins als poblets. Hi va haver una gran alarma amb els atracaments a joieries, amb morts en algunes ocasions. Hi havia qui ho barrejava tot i recordava, de forma errònia, que en els temps d'en Franco allò no passava. Els temps d'en Franco que es recordaven eren, de fet, els seixanta, quan vam començar a bufar cullera a causa de la millora econòmica generalitzada. Encara no hi havia immigració estrangera o n'hi havia poca. Un problema, es deia, era el fet que els delinqüents entraven per una porta i sortien per una altra, problema que sembla que encara belluga. La polícia i l'autoritat estaven mal vistes, com els militars. La culpa de tot la tenia el capitalisme. 


Mentrestant, molta gent es feia rica amb l'especulació i alguns polítics que havien estat del poble, també. Els sindicats feien soroll quan hi havia problemes a empreses grans, els tallerets i les petites empresetes familiars o les botiguetes modestes eren invisibles per al sector reivindicatiu. La natalitat va baixar molt de pressa i es van tancar escoles, a la població on treballava van desaparèixer en pocs anys tres quartes parts de places escolars, i encara sort que érem funcionaris, altrament hauríem anat al carrer, però això tampoc no ho pots comentar massa perquè molts funcionaris amb feina fixa s'empipen. Moltes fàbriques i empreses van tancar, doncs, i molta gent es va trobar a l'atur. També sé d'alguns que agafaven l'atur i tenien feines al marge i que amb el tema va fer l'agost, perquè la corrupció, ai, també funciona a nivells molt casolans i ningú creu que ell fa cap il·legalitat quan la fa, ans al contrari.


De sobte, com una rierada, va començar a arribar de forma massiva gent de països llunyans i desconeguts. Les escoles suburbials van revifar i algunes es van omplir d'immigrants, però com que eren poques i de barris humils, la cosa  no va provocar massa soroll. De moment. Els pares autòctons treien els fills de les escoles on la immigració creixia, cosa que ja havia passat abans amb les escoles amb un alt índex de xarnegos, sobretot a partir del fet que les concertades es van abaratir. La gent, en general, creu que l'escola primària té un gran pes en el futur de la gent, visió molt errada. En realitat no se cerca qualitat, ja que ningú no sap què és això, sinó prestigi, relacions, quan es tria escola. Persones que van estudiar gràcies a la pública pobra i que han prosperat ara porten fills i néts a l'Opus, al Súnion o les escoles alemanyes o angleses, d'excuses i justificacions no els en falten, vaja.

El meu barri es va omplir de criatures que jugaven al carrer, molt mal vistes per la gent de sempre, que, de fet, no era de sempre, doncs el barri no és pas massa antic, sinó filla o néta d'immigrants anteriors, catalans, murcians, andalusos. Entre la molta bona gent que arribava hi havia alguns sectors marginals, petits traficants i petits delinqüents, de vegades, als vespres, s'aplegaven en alguns punts concrets, però tot plegat va disparar grans alarmes, el barri anava a mal borràs!!! Per sort, no vam sortir massa al diari ni a la tele, només alguna vegada de tant en tant. De moment...

El fet és, segons la meva subjectiva percepció, que el meu barri està prou bé, avui, amb molta activitat i marxeta. Hi ha coses que m'agradaria que no haguessin canviat, és clar. També m'agradaria no haver canviat tant jo ni haver envellit, vaja. Però el temps passa i les coses són com són. Tanta ràbia em fa escoltar injustes i arrauxades manifestacions xenòfobes com etèries proclames multiculturals, per part de gent que viu més amunt de la Diagonal o a una torre a Sant Cugat i que es treu un sobresou fent projectes integradors. Tot plegat només fa que refermar la vella dita: que n'és d'atrevida, la ignorància!


La realitat és que cada casa és un món i cada persona un misteri i que caldria parlar de persones i no pas de col·lectius, quan algú perd la seva individualitat a favor del col·lectiu, malament, no anem bé. El col·lectiu pot ésser religiós, patriòtic, familiar, cultural, veïnal, geogràfic, professional... Estableix dogmes i demana adhesions cegues o miops. Sempre ens sembla que això de ser manipulats pel col·lectiu els passa als altres. En fi, el tema dóna per molt i m'he embrancat massa, em sembla, així que de moment deixo les coses aquí. Marie-Jeane Roland de la Platiere, una senyora que havia estat revolucionària i que va acabar espantada dels excessos provocats pel tema i ella mateixa condemanada a mort, en anar cap a la guillotina sembla que va dir: Oh, llibertat! Quants crims es cometen en el teu nom! 


Des d'un context molt menys tràgic -de moment- i parafrasejant Marie-Jeane de forma destralera, després d'escoltar les coses que s'escolten a tots nivells, sovint tornant a repetir tota mena de tòpics i disbarats, que sovint els mitjans de comunicació no fan res més que engreixar segons toca, se m'acut escriure: Seguretat! Quantes bestieses es diuen i fan en el teu nom!!! I fins i tot podria dir, també: Identitat, cultura pròpia! quants disbarats es diuen i cometen en el teu nom!!!

Amb tot plegat passa com amb la meteorologia, sempre sembla que fa més fred, més calor, més vent que no pas abans, en una època estranya i ideal en la qual les coses eren com havien de ser i la gent, també. De fet, la tele hi ajuda, és habitual escoltar comentaris com ara: l'hivern més fred des dels seixanta, l'estiu més sec des dels vuitanta, fa deu anys que no plovia tant o tant poc... Però tot ha passat i tornarà a passar. Deu, vint, trenta, cinquanta anys, no són res. Tot ha passat i passarà i si no passa aquí passarà allà.