Somerset Maugham, èxit, riquesa i problemes emocionals

La gent no busca raons per fer el que fa, cerca excuses.

Només una persona mediocre es troba sempre en el seu millor moment.

La gent et demana crítiques però vol afalacs.

La majoria de persones abandona els seus vicis, tan sols, quan els provoquen molèsties.

                    W. Somerset Maugham

Cercant ahir informacions sobre l'entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat, que ja són ganes de patir de forma retrospectiva, em vaig ensopegar amb una efemèride imprevista. El 25 de gener de 1874 va néixer William Somerset Maugham, un autor que ha estat dels més ben pagats de la història, de llarga i complicada vida. Fill d'una família benestant i culta, va perdre aviat els seus pares. El pare, que treballava a París, va fer que William nasqués a l'ambaixa britànica, per que el noi no es veiés embolicat en afers bèl·lics futurs, ja que els infants nascuts a França, segons les lleis d'aleshores, eren francesos. De fet, el continent, i en concret França i els països alemanys portaven anys de lluites i se'n preveien de noves, així que el pare de la criatura va fer ben fet. 

L'escriptor va perdre aviat la seva mare, tuberculosa, a qui estimava profundament, i també el pare, una mica més endavant. Va anar a petar a Anglaterra, a mans d'un oncle gairebé sàdic, fred i temible,  vicari anglicà, a l'estil del pare de La cinta blanca, però britànic, vaja. Aquest el va internar en un col·legi horrible on li feien bromes cruels a causa del seu anglès dolent, la seva baixa estatura i la seva quequesa. Avui portarien l'oncle i aquells profes i alumnes a la presó però l'època era diferent, com és ben sabut. William tenia ja de molt jove vocació literària encara que pressionat per les circumstàncies va estudiar medicina. Abans, i amb molts esforços, havia aconseguit que l'oncle el deixés fer un viatge a Alemanya, on, se suposa, va tenir la seva primera experiència homosexual amb un home més gran.

Somerset Maugham va tenir èxit aviat, va poder deixar la medicina, independitzar-se i viatjar. Va escriure molt de teatre i, més endavant, guions per al cinema. Durant la primera guerra mundial va col·laborar a França amb la Creu Roja, amb un grup de famosos escriptors. En aquesta època va conèixer el seu gran amor, Haxton, la relació amb el qual duraria fins la mort d'aquest, l'any 1944. L'escriptor, bisexual, va tenir també una relació amb una dona casada, cosa que va comportar el divorci d'aquesta i el seu casament amb l'escriptor, amb qui va tenir una filla. El matrimoni va ser complex i tempestuós,  ja que ell continuava amb la seva relació amb Haxton, i es va acabar l'any 1928. Somerset Maugham també va ser fitxat pels serveis secrets britànics. Totes les seves experiències es van anar reflectint en la seva literatura. La influència de Haxton va ser molt important per a ell, Haxton era extrovertit, culte, de fàcil comunicació amb la gent, a l'inrevés de Maugham, que tenia moltes dificultats i una gran timidesa. Durant la Segona Guerra Mundial, Maugham va romandre als Estats Units,

Després de morir Haxton va tenir, fins a la mort, una relació amb un altre jove, Searle, un noi dels suburbis londinencs, molt diferent de l'anterior i que potser no va arribar a estimar tant, però que va resultar un fidel company. Maugham, en la seva vellesa, potser a causa de la decadència mental inevitable que provoquen els anys o al fet que, havent estat tan reprimit de jove devia pensar que ja tant li feia, va protagonitzar alguns escàndols sonats i diverses excentricitats que van provocar molts comentaris. Envejat pels seus èxits i la seva riquesa, la crítica sovint es va ficar molt amb ell. Fins i tot ell mateix, insegur pel que feia a la vàlua literària del que escrivia, es definia en ocasions com el millor dels escriptors de segona fila. Va adoptar Searle per a poder-li deixar l'herència, cosa que va sentar molt malament a la filla i el gendre, de tot plegat se'n va parlar força a l'època de la seva mort, el 1965. Els diaris hispànics i de part de l'estranger explicaven que ho havia deixat tot al seu secretari. Els amants i les amants dels famosos que no resultaven convenients a la moral vigent sovint eren definits com a secretaris i secretàries. Va escriure molt teatre d'èxit i un gran nombre d'obres seves s'han adaptat, també amb gran èxit, al cinema.

Somerset Maugham va venir a Espanya en diferents ocasions. Va formar part del jurat d'un premi literari que es va concedir a l'aleshores molt jove González Ledesma, per una novel·la que després no es va publicar a causa de la censura. Va manifestar que la Rambla era el passeig més bonic del món. No sé si ara diria el mateix, potser sí, la Rambla sempre serà la Rambla, malgrat tot. Maugham va ser molt llegit a casa nostra, en versions econòmiques, aquells llibres animaven el panorama, eren novel·les bones, una mica fortes, com deia la gent. A Maugham se'l va acusar de tractar bé als dolents en la seva literatura, ara això sembla una bestiesa però aleshores estava molt mal vist. 

Ell mateix admetia les seves dificultats de relació, o la gent que estimava no el corresponia o bé, si l'estimaven massa, acabava per sentir-se aclaparat. La seva educació sentimental i la seva orfanesa probablement havien marcat per sempre el seu tarannà. Les seves obres més conegudes a casa nostra van ser El filo de la navaja, encara més perquè té una magnífica versió en cinema protagonitzada per Tyrone Power i Anne Baxter, i El velo pintado, amb Greta Garbo patint d'allò més. Fa poc temps es va filmar una nova versió d'aquesta segona, una versió força digna, encara que van canviar el final una mica, ja que en l'original el marit no perdona, ni de bon tros, la dona adúltera. 

També a casa nostra Maugham va patir la destral de la crítica elitista. A les primeres versions de l'Enciclopèdia Catalana se'n parla molt poquet. Se'l va batejar per part dels lletraferits progres com a superficial i de poca categoria. Fins i tot van passar uns quants anys en els quals es feia difícil trobar les seves novel·les. El panorama ha canviat i s'han fet algunes reedicions força reeixides, avui se'l torna a valorar, com a molts altres de la seva generació. Maugham va crear un premi per a escriptors de menys de trenta-cinc anys, amb el seu nom, a finals dels quaranta, gràcies al qual es van descobrir molts autors avui remarcables. Ha influenciat molts autors posteriors, uns ho reconeixen i uns altres no, de  cap manera, només faltaria. Gran viatger i observador, en la seva narració curta va recollir històries reals de coneguts, cosa que, com és natural, va desvetllar també moltes indignacions. Em resulta, vist en perspectiva, un senyor interessantíssim, amb una vida apassionant i, malgrat el seu caràcter, apassionada.