31.3.10

La primavera ha arribat i no sé com ha estat







Com que tothom parla de la primavera i està fent un temps primaveral del tot, cosa que vol dir molt variable, a més del meu imaginari sentimental relacionat amb les setmanes santes d'altres temps em vénen al cap músiques primaverals diverses. I lletres de cançons antigues. Una frase musical que es va fer famosa durant molt de temps i que sovint la gent repetia sense saber-ne l'origen era aquella de la primavera ha venido no sé como ha sido. Ara jo diria que la frase estrella sobre la primavera, d'aquests darrers temps és la d'uns grans magatzems: Ja és primavera al Corte Inglés. 

La primera frase que esmento, encara que amb alguna variació a causa de les llicències de la  transmissió  oral, correspon al valset de Violetas imperiales, pel·lícula que ja havia interpret Raquel Meller i que durant la meva infantesa es va refregir amb força dignitat, en una coproducció hispano-francesa protagonitzada per la parella de moda Luis Mariano-Carmen Sevilla, tots dos joves i guapos. Jo crec que Carmen Sevilla ha estat una actriu que, en un altre context, hauria fet moltes més coses i millors. De jove era molt bonica i elegant i a La venganza va mostrar les seves possibilitats dramàtiques, cantava i ballava raonablement bé. Veure-la ara fent el que fa angunieja, encara que ella mateixa, com tants d'altres, gaudeix d'autoparodiar-se i caricaturitzar-se, ja que potser s'estima més això que no pas passar a l'oblit injust en el qual romanen molts actors i actrius d'aquells temps.

Violetas imperiales és una història de ventafocs i amors interclassistes on surten Napoleó III, Eugenia de Montijo, Merimé, París i Sevilla. Luis Mariano (1914-1970)  es deia, en realitat, Mariano Eusebio González García y va ser un gran cantant, amb una història molt lligada a la seva època. Tota la seva família es va exiliar a França a causa de la guerra civil i personalment crec que es pot considerar francès, com ell mateix es considerava, encara que sovint es mostrava orgullós de la seva espanyolitat i del seu origen basc. Allà, a França, va tenir els seus grans èxits, viure i morir. De tota manera, va venir a Espanya a fer algunes pel·lícules i també en els temps exitosos de la televisió en blanc i negre va tornar a reaparèixer per fer alguna opereta filmada per al mitjà. Possiblement homosexual, va ser sempre molt discret amb la seva vida privada, molt generós amb la gent, molt estimat.   S'havia dit que un dels seus amors havia estat un altre gran oblidat a casa nostra, el gran músic Francis López, també d'origen basc. Es va remorejar que es volia fer frare, de fet, de tant en tant anava a descansar a algun monestir. En tot cas va generar un gran respecte i els mitjans de comunicació i la gent del carrer van saber respectar també la seva discreció. La seva tomba, a Arcangues, sempre té flors fresques. El seu lloc oficial és aquí. Té una fundació, va ser un bon artista plàstic i va aconseguir el seu somni, tenir una granja pròpia que encara es pot visitar.

He cercat dades sobre ell a la xarxa que mostren les subtils manipulacions que ens sacsegen. Viquipèdia, en català, el nacionalitza com a basc, i oblida la seva participació en pel·lícules de postguerra considerades espanyolades, que afrancesa del tot. Wikipedia, en castellà, el titlla de  cantante español, encara que admet que gairebé sempre va treballar a França. Wikipédia, en francès, és més objectiva, explica que va néixer al país basc espanyol i que va treballar i viure gairebé sempre a França, encara que viatgés molt. 

L'esclat de la música moderna, yeyé, i els canvis en els gustos van provocar una davallada en el seu èxit artístic, encara que al cap del temps, com sol passar, es va tornar a revaloritzar l'opereta, genere en el qual excel·lia. Malauradament una malaltia, probablement una hepatitis mal curada, el va fer deixar els escenaris pel maig de 1970 i va morir pel juny d'aquell mateix any, ara farà quaranta anys. Segur que a França fan alguna celebració, aquí Luis Mariano continuarà enfonsat en el tòpic injust i en la ignorància del nostre passat sentimental. Al País Basc avui se'l valora força però allà se'l van rifar molt a causa de la seva homosexualitat, cal recordar que aquelles terres han estat molt homòfobes fins fa quatre dies. El 1984 es va fer una pel·lícula avui una mica oblidada, La muerte de Mikel, que aprofundia en aquest tema, aleshores espinós.


Aquests dies he vist per Sevilla un grup de francesos turistes, amb unes enganxines corresponents al creuer que feien i que es deia La bella de Cadiz, nom de l'opereta que li va donar el primer gran èxit, amb música de López, per cert. De jovenet, quan vivia a Espanya, havia estat solista a l'Orfeó Donostiarra.

La popularitat de les cançons de Mariano durant la meva infantesa va ser immensa. Pels celoberts les veïnes cantaven sense complexos, aleshores, coses com ara allò de Ay, ay, ay, el botijero ya está aquí, que em sembla que correspon a El sueño de Andalucía, una altra història on va fer parella amb la Sevilla. Fins i tot d'aquella tan famosa que fa cerca de aquí me la encontré, su caballo al trote la alcancé, i que explica un romàntic enamorament, en corria una versió verda per la meva escola que feia: cerca de aquí me la encontré con las bragas rotas y sin sostén... Que jo recordi, és el primer text d'aquestes característiques que vaig escoltar i he de dir que, en aquella època, em va semblar una agosarada barbaritat, un pecat mortal. 








12 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... les versions verdes, o alternatives, de les cançons! Tenen una tradició tant llarga que s'escola fins els principis dels temps!

Els cantants per generació només em sonen i no formen part del meu imaginari. El que si recordo és la gent cantant i xiulant pels carrers, costum que la ràdio se'n va emportar i que els Ipods ha fulminat!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, el meu avi en cantava una amb la música de Bohemios que feia: ta tia és una pu... ta tia és una puríssima concepció...

Em sap greu no haver-ne pres nota de forma acurada.

La música moderna va acabar amb tota aquesta tradició de cantants, encara més a casa nostra que som d'usar i llençar, només cal veure què va passar amb la Nova Cançó. I què va fer la Nova Cançó amb els anteriors. Espinàs, jovenet, cantava: 'oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa...'.

A França mantenen més els mites.

La gent cantava a moltes feines, al camp, a casa, mentre rentava o s'afaitava. Ara, com em va dir una velleta, tot ho fan les màquines.

De tota manera, encara, quan hi ha una gresca, surten vells temes i tothom s'ho passa bé entonant a cor tota mena de coses xarones.

Allau ha dit...

En Luis Mariano era mig parent nostre per la banda paterna; però com que tenia fama de marieta, el meu pare mirava de parlar-ne el menys possible. Que ja se sap que els bascos són tots molt homes ;p

Júlia ha dit...

Caram, Allau, ja veus! Doncs sí, li van fer una mica la punyeta per aquest motiu, ara tot ha canviat molt i crec que té un monument a Irún.

Els bascos han estat molt homòfobs, si recordes la peli que menciono tractava d'aquesta qüestió. Imagino que ara també hauran canviat. Vaja, no ho sé, em sembla que no són massa dúctils.

Fa anys vaig llegir una novel·la, crec que era un premi Nadal, on parlava de com donaven el millor tall a l'home de la casa, coses així.

La veritat és que a França i fins i tot a l'Espanya més típica i tòpica l'adoraven i es passava per alt el tema, sempre es va fer respectar molt i no es van ficar amb ell, fins i tot ara se'n parla amb discreció de tot plegat. A França, ja que aquí ja ni se'n parla.

Anònim ha dit...

Benvolguda Júlia:

En primer lloc disculpes per no haver contestat abans. He estat uns dies a Asturies recollint un premi de Novel·la que he guanyat. A la tornada he vist el teu missatge. Entre abril i maig trec un poemari en català i entre la promoció d'un llibre i de l'altre em serà impossible, pensa que he de viatjar al Principat unes quantes vegades; en concret aquesta setmana que dius no hi seré a Barcelona. Ho sento molt perquè estic segura que el llibre s'ho mereix i m'agrada col·laborar amb els companys, però em serà del tot impossible.
Moltes gràcies per haver pensat en mi i molta sort.

Una abraçada

Queta
http://quetagarcia.blogspot.com
http://santboicultura.blogspot.com

Júlia ha dit...

Ep, Queta, no et preocupis, ja hem quedat que l'editor ho farà. Si saps de gent de Sant Boi interessada, serà el 4 de maig. Mercès i sort en la promoció del poemari.

Helena Olivé ha dit...

Això de l'homofòbia, que va de bracet amb la discriminació a la dona, no ens queda pas tan lluny... si penso en els comentaris d'algun dels meus parents, bufff, fan posar (encara) la pell de gallina!
Pel que fa al costum de donar el millor tall a l'home, jo ho he vist tot sovint aquí, a casa de més d'un amic i de més d'un tiet...no cal anar gaire lluny ni gaire enreere.
Hem avançat molt, però no les dones i els homosexuals no hem conquerit encara la igualtat de debò. Molta gent no fa o no diu certes coses per por de quedar malament, més que per convenciment.

Júlia ha dit...

Tens raó Helena, però també cal mirar el molt que s'ha avançat en aquests temes. De tota manera, i és una opinió personal, crec que hi ha indrets que han estat molt més tolerants que no pas d'altres en la qüestió de l'homosexualitat. Per molts motius complexos d'analitzar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'havia empassat totes les seves pelis, per cert que també deien d'ell que estava boig per Carmen Sevilla. La veritat es que pel que hi havia en aquells temps cantava prou bé, i jo diria que més que homosexual es que era molt amanerat.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que aquest tema està força admès actualment, allò de la Sevilla era una d'aquelles històries que sempre corren a l'entorn de les parelles 'de cine', encara més en aquells temps en què no es parlava del tema ni de bon tros.

A França és encara un ídol, cantava de tot i molt bé, els seus discos es continuen venent.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ara hi he caigut Júlia. "La primavera ha venido y no se como ha sido" sabes....que ya no habrá primavera... era....etc.
Has traduït el títol al català i a mi em sonava i no acabava de caure-hi.

Júlia ha dit...

Ai, Francesc, que els reflexos et minven, he, he. Era una versió 'catalana'.