Paper de diari reciclat

Va ser molt interessant, pel meu gust, el 30 minuts d'ahir sobre els problemes del periodisme actual. M'hauria agradat, ser periodista, de jove, però els temps i les circumstàncies no em van permetre triar massa. En el meu temps el periodisme era una carrera no universitària, de fet; dos anys d'especialitat que es feien, normalment, quan ja es tenia un bagatge cultural, una altra carrera, una certa edat. Fins i tot quan algú jove s'anava a matricular li aconsellaven estudiar abans alguna altra cosa. Crec recordar, però, que més enllà dels consells no feia falta cap altre requisit per a matricular-s'hi. Potser el batxillerat. Cada vegada es posen més filtres per tal d'accedir a totes les professions, el corporativisme i la titolitis manen.

Com que fa uns dies vaig referir-me de forma una mica barroera al periodisme professional i als blogs, potser em cal reconèixer també les moltes dificultats per les que avui passa la professió periodística. Els diaris han canviat i canviaran o potser, fins i tot, desapareixeran. Encara que, com van manifestar algunes ments lúcides al programa, hi ha molt de camp per córrer en l'àmbit periodístic, sobretot, per aquestes carreteres secundàries que reivindica Bru Rovira, en un crit al retorn a uns principis ètics molt menys motivats pel guany immediat. Pel que fa als joves, hi ha una gran cantitat de contractes-escombraries en el sector, en aquest i en molts d'altres, i una gran i sovint desagradable competitivitat. 

Com que els nivells d'exigència han baixat tant, m'he trobat amb periodistes joves que escriuen d'allò més malament i amb faltes d'ortografia, cosa que en d'altres temps els hauria privat de superar el batxillerat. No sé com estan les universitats actualment ni amb quin professorat s'ensopeguen, suposo que hi deu haver de tot. Potser, com en molts altres camps, els millors no són sempre, ni de bon tros, els qui es dediquen a l'ensenyament. Aquest seria un altre tema. M'imagino que, al menys, molts deuen ser periodistes, no com amb els mestres, que es troben amb un gran nombre de professorat a les escoles universitàries que no són mestres, ni ho han estat, ni tenen cap mena d'experiència en les aules de base. Aspecte educatiu aquest que no sembla que preocupi, ja que no veig pas que se'n parli, ni tan sols que el sector educatiu reivindiqui el seu paper en la docència superior.

Un dels problemes del periodisme convencional sembla que és la davallada en els preus i intensitat de la publicitat. La publicitat ha estat durant anys un mitjà on s'han mogut molts diners. Per la publicitat i els seus beneficis ens hem venut moltes dignitats. A TV3 el primer que es va fer en castellà van ser... anuncis. Quan hi va haver el tràgic atemptat de Madrid, aviat farà sis anys, es van aturar tots els programes. Tan sols no es van aturar ... ni els anuncis ni el futbol. Les televisions ens ofeguen amb publicitat, a TV3 la cosa és, actualment, escandalosa, tractant-se d'una tele pública. Alguns canals han reaccionat, TV1 l'ha suprimit, llevat de la que es fa a sí mateixa, i s'intenta oferir alguna peli sense talls, en alguns indrets minoritaris. La ràdio, el mateix. Catalunya ràdio també ha arribat a un excés publicitari escandalós. Parlo dels nostres mitjans perquè són els que més escolto i miro, és clar. 

La publicitat ha evolucionat i d'aquells anuncis de rentadores i rellotges Duward hem passat a una aclaparadora presència de temes mèdics, higiènics, cosmètics: aigües miraculoses, iogurts per evitar el restrenyiment, papers de water extraordinaris, bolquers de mides diverses, compreses excel·lents, productes destinats a controlar el colesterol o el mal de cap, aspectes que em sembla que no haurien de pertànyer a l'àmbit de la publicitat massiva, i, un dels darrers, que ha agafat una gran empenta, les compreses especialitzades  en senyores grans amb pèrdues d'orina, que mostren iaies ben pentinades i, això sí, primes i escardalenques, ballant com unes esperitades... per exemple. 


Sobre la publicitat es fan moltes teories etèries, reivindicant la seva funció, però la majoria d'anuncis, si bé estèticament són remarcables i, diuen, conformaran el conjunt d'art dels segles propers, ja que, com els quadres dels grans pintors, s'han pogut fer de forma mercenària i ben pagada, pel que fa als continguts morals, amb alguna excepció, són absolutament ridículs i lamentables.

Un tema seriós és que per funcionar fan falta diners. Ara bé, tot té una mida, i sovint els diaris potser no han tingut prou cura en cercar col·laboracions que motivessin a comprar-los per llegir aquella persona en concret, aquell reportatge. Moltes intervencions en els articles d'opinió no van més enllà de l'anècdota, de la gracieta. S'han deixat perdre firmes imprescindibles. Vaja, no insistiré en el tema perquè tampoc no el conec en profunditat, només a nivell d'usuària i a través les opinions de persones que conec, poques, relacionades amb els mitjans d'informació. Estem molt lluny de poder comptar, com als Estats Units, amb fundacions privades que tinguin cura de subvencionar la qualitat. És clar que veient el què ha passat amb algunes fundacions, potser la qüestió és de control i de prioritats. El fet és que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans, ni el periodisme ni en molts altres àmbits. La xarxa ha canviat la nostra cultura molt de pressa i amb tanta profunditat com ho va fer l'aparició de l'automòbil i la seva producció massiva. Sobre el futur es pot especular molt però la història mostra que mai no l'encertem.

Fem una pausa, per anar a publicitat

(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes

de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.

Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda

I el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera

I una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,

Els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.

La violència arrossega els infants i les cases

I dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva

I un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora

I tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet

I els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures

I s’apaga el cinema i el teatre i el ball

Fins i tot aleshores les pauses dels anuncis

Entonen un rosari de greus frivolitats

I obren el seu mercat de productes inútils

Sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,

Sempre roman obert, proper i acolorit,

Al racó de la llar on ploren infortunis

I apedacem amb cura un mitjó foradat.