Rusiñol i els altres, d'abans i de després

Afirmo sovint, mig en broma, que tinc una passió retrospectiva per aquest personatge polifacètic i immens que va ser Santiago Rusiñol. Rusiñol resulta sovint un personatge  també incòmode, començant pel seu nom, ja que sempre li  van dir Santiago, com passava amb d'altres noms castellans que es pronunciaven, sense complexos, en castellà. Avui m'adono que molta gent que es deia Fernando, Guillermo o Antonio catalanitzen els seus noms i, encara més, els Ferrans sovint no volen ni  sentir palar dels temps pretèrits en els quals eren Nandos o Fernandus de forma quotidiana. Pel que fa al cognom, es va intentar normalitzar-lo escrivint Rossinyol, però, per fortuna, el seny va fer que es recuperés l'original utilitzat pel pintor, escriptor i moltes coses més.

No sóc, ni de bon tros, una especialista en el personatge, però em sap greu la ignorància nacional generalitzada sobre la seva vida i obra i sobre la de molts altres. Ja sé que hi ha molts treballs sobre don Santiago, a la xarxa es poden trobar imatges d'un gran nombre de quadres seus i moltes referències sobre la seva vida, pel 75 aniversari es van endegar actes diversos i darrerament hi ha alguna biografia extensa, remarcable i exhaustiva. Però encara abans d'ahir vaig haver de corregir a una persona adulta i culta sobre la seva visió injusta d'un Rusiñol benestant i desvagat que vivia de rendes.

I és que Rusiñol va ser també un gran treballador que es va guanyar molt bé la vida amb les seves activitats. Només cal veure el gruix de la seva producció pictòrica, periodística, teatral. En teatre va tenir grans èxits. Darrerament s'ha fet una actualització que crec lamentable de L'Auca del Senyor Esteve, aquests intents sovint rellisquen de forma lamentable. Rusiñol era un home del seu temps i del seu temps és la novel·la i l'obra de teatre més conegudes de l'autor, encara que en molts trets hi reconeguem dèries actuals. Cosa que també passa amb molt del seu teatre suposadament menor. La fatxenderia de la Gente bien gaudeix de bona salut i s'anirà reinventant al llarg del temps, de forma inevitable.

Per la xarxa es poden trobar moltes referències a l'autor i moltes imatges però crec que pocs textos i cap antologia seriosa. Rusiñol va ser, a més, un home que se sentia també espanyol en el més ampli sentit de la paraula. Va ser dels redescobridors de Granada, del Greco. Li agradava el flamenc i disfressar-se del que fos, com ara de gitano o de moro típic. Quan va morir, a Aranjuez, van tallar totes les flors dels jardins, la gent que treballava allà. Era conegut a tota la península i molt apreciat. Va escriure força en castellà, també. Imagino que, a més, devia ser un home atractiu físicament, brillant, carismàtic. Per Espanya, a causa del fet de ser català i a causa dels temps que corren, sovint avui també s'obliden aquests aspectes tan importants de la seva vida i obra. Jo crec que és d'aquests personatges que reben per totes bandes, i encara bo que va morir abans de la guerra.

Quan jo era petita Rusiñol i les seves anècdotes eren encara molt vives però oferien ja la imatge distorsionada i parcial d'una mena de graciós nacional. El meu avi n'explicava moltes, d'aquestes anècdotes, semblants a les del Rector de Vallfogona. Pel que fa al món acadèmic, en general se'n parlava ja amb un cert menyspreu: volia fer massa coses i no va acabar de reeixir en res, la seva etapa jardinera anava encaminada al mercantilisme més directe... I, com sol passar sovint, només eren recuperables aspectes minoritaris del personatge, ja que sovint el triomf popular s'identifica amb la manca de qualitat. Pecat del qual han patit d'altres grans com ara Josep Maria de Sagarra, un altre incòmode.

No em puc ni imaginar com es consideraria avui Rusiñol d'haver-se quedat a París. Els seus quadres ocuparien llocs preeminents als millors museus i sovint se'n parlaria a tot arreu. La carrera picassiana es va solidificar mercès a l'emigració del pintor, però, segons convé, es trasforma en català, andalús o gavatxo. Som un país estrany, valorem poc, molt poc, les coses de casa. No és cap consol, però això passa a tot Espanya, també. Patim des de fa temps d'una mena de complex d'inferioritat que el llarg franquisme, amb la seva mediocritat cultural oficial (ja que les iniciatives al marge de l'oficialitat van ser extraordinàries), va contribuir a fer més evident. Pel que fa a l'escola, si és l'any Gaudí es parla de Gaudí, però si l'any següent és l'any de la defensa de les balenes, es parla de les balenes. No hi ha projectes globals pel que fa a l'educació artística. Estic en contra de les especialitzacions a l'escola primària, crec que el que s'ha de fer és preparar mestres integrals, com els d'abans, però em sobta que actualment hi hagi als primers nivells especialistes de música i educació física i no n'hi hagi de plàstica i educació artística, quan tenim una gran tradició de pintors, a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol.

El 75 aniversari de Rusiñol, el 2006, va passar sense pena ni glòria, com el centenari de Verdaguer. Gaudí avui és una marca de moda i en alça i va tenir molt més èxit. I potser així serà fins que tinguem un empatx de trencadís i de souvenirs gaudinians per a turistes diversos. A més, per acabar-ho d'embolicar, quan hi ha una tendència estètica, s'obliden i menystenen les anteriors. L'època del realisme, per exemple, va ser molt brillant a Catalunya i les sales d'art animaven el trist panorama cultural. Avui els pobres pintors realistes els tenim per una bírria passada de moda, encara que ens embadaleixi de forma inevitable contemplar la seva producció exposada a Montserrat o al MNAC. Tenim tota una sèrie de suposats secundaris de luxe absolutament oblidats. El mateix pel que fa a personatges del món literari. Sap algú, avui, més enllà dels experts, qui era Feliu Elies?

Ahir vaig assistir a una magnífica xerrada a l'Escola de Dona, de Lurdes Cirlot, sobre tres pintors contemporanis, ja traspassats: Guinovart, Hernández-Pijuan i Ràfols-Casamada. Hi vaig anar amb una certa prevenció,  no sóc massa amant d'aquest art contemporani, tan divers i que, ho admeto, sovint em sembla una gran presa de pèl. Però he de dir que vaig passar una estona magnífica i que, al menys, em vaig mirar d'una altra manera el panorama, gràcies a la conferenciant, que em va semblar una persona planera, molt intel·ligent i brillant i molt allunyada de certs discursos pedants sobre el tema. Al final, en el debat, va sorgir la qüestió de l'educació artística i de la poca valoració de les coses nostres, fent referència al ressò que aquests tres pintors tenen fora de Catalunya i d'Espanya, i fins i tot a dins, en comparació amb d'altres de molta menys volada estrangers. L'any passat, a la mateixa escola, vaig assistir a una gran xerrada de Perico Pastor, que va ironitzar sobre el fet d'haver estat consagrat gràcies a haver emigrat als Estats Units i haver-se donat a conèixer en aquell país. 

Precisament recordo que a principi dels noranta, al Tecla Sala de L'Hospitalet van fer una exposició d'Hernández-Pijuan. Per sort, en aquella època hi havia una mestra afeccionada a l'art contemporani i va portar els alumnes de l'antiga segona etapa a l'exposició, fins i tot van parlar amb el pintor i la sortida va tenir un gran èxit. Ara bé, llevat d'aquell fet puntual, en els cursos següents ja no es va parlar més del pìntor. Això sí, quan va tocar fer any Miró o any Picasso o any Dalí els treballs manuals reflectien la tendència obligada. Crec que a l'escola es cau en aquests paranys sovint, ara toca això, ara toca allò... Però no hi ha una idea clara del que s'ha de conèixer o saber, ni que sigui per poder explicar de forma raonada i coherent perquè no ens acaba de fer el pes.

Vaja, crec que, en general, i admetent que hi ha excepcions en el tema central del meu plany, crec que ens ho hauríem de fer mirar.