Sospitosos, delators, culpables i innocents

Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tots (Montesquieu)




Encara que de petita m'ensenyaven que no havies de tenir por de la veritat i que la veritat sempre ressorgeix d'entre la bromera del dubte, la veritat és que sovint, des de la meva més tendra infantesa, he tingut una mena de por a ser considerada culpable sent innocent. La història n'és plena, de víctimes innocents indefenses i de culpables diversos que han acabat d'allò més bé la seva llarga vida.

Una pràctica que avui, espero, ha desaparegut de les escoles (encara que els meus fills, en una moderníssima escola cepequera la van patir en alguna ocasió) era allò de sospitar de tothom i proclamar coses com ara:

-Ningú no se'n va a casa fins que surti qui ho ha fet.

El culpable poques vegades confessava, és clar. Per altra banda, aquesta pràctica estimula la delació i el xivatasso, cosa que a més de ser considerada lletja pot provocar revenges posteriors molt desagradables.

A les escoles, com a tot arreu, són habituals els robatoris. De vegades al cole de la meva infantesa es regiraven les carteres de l'alumnat, a la recerca dels possibles botins. Gairebé mai no sortien les coses robades però jo passava una estona molt dolenta, sempre pensava que algú podia haver amagat el producte del seu pecat contra el setè manament a la meva bossa i que, aleshores, ningú no creuria en la meva innocència.

Durant el franquisme, de joveneta, vivia amb l'ai el cor. Explicaven detencions propiciades pel fet que havien trobat la teva adreça en l'agenda d'algú compromés amb l'oposició clandestina. Com que de jove tens amics i amigues de tota mena, la cosa m'havia arribat a preocupar de veritat en més d'una ocasió. Els règims dictatorials han fet d'aquesta por a ser culpables tot un sistema, quan més sanguinaris, més repressió indiscriminada i més temor a tot, és una manera de tenir controlada la gent i d'educar en la traïció, motivada per l'afany de supervivència. També les religions estimulen i han estimulat aquesta por a la culpabilitat, hi ha alguna cosa més perversa que el pecat original? Avui les culpes diverses passen pel camp mèdic, per l'educatiu: no ho hem fet bé amb la nena, hem estat sobreprotectors, estem massa grassos, mengem massa, no faig esport, no sóc constant en posar-me la crema nutritiva... Quantes més pors absurdes i diverses, més fàcils de controlar serem. Els interrogatoris nazis i estalinistes jugaven amb el fet de no dir-te de què t'acusaven, en moltes ocasions.

Cada vegada que algú menciona Roquetas de Mar, destí habitual dels viatges de l'Imserso, em ve una mena de calfred, doncs recordo com si fos ara tot allò del Cas Almeria, uns pobres nois confosos amb militants d'ETA, torturats i amb els cadàvers cremats i mutilats, a causa d'una mena d'estranya competència entre cossos policials i al desig de fer mèrits. És injust i lamentable que et maltractin a causa d'alguna cosa de la qual ets responsable però que t'apallissin i torturin sense que sàpigues perquè ho fan i sense res a declarar resulta ja terrible, horripilant, kafkià (és el que li passa al protagonista del Procés, de fet). Aquest cas és paradigmàtic de les mancances de la democràcia en la qual ens crèiem viure, no es van condemnar els culpables, llevat d'un d'ells, i encara de forma feble, l'advocat de les famílies va rebre moltes amenaces fins al punt d'haver de viure amagat en una cova, les associacions de víctimes del terrorisme no van acceptar aquestes famílies, que no van rebre suport de gairebé ningú, cosa que no hauria passat si, efectivament, els assassinats haguessin estat militats d'ETA, i tot plegat es va oblidar, malgrat ser un fet tan repugnant, cantat per Carlos Cano en una cançó esgarrifosa i esdevingut ja després del franquisme. I és que els innocents de veritat quan reben, reben per totes bandes, cosa molt habitual en les guerres diverses. Els socialistes van utilitzar el cas per atacar UCD però quan van governar, fins i tot amb majoria absoluta, se'n van oblidar de forma molt oportuna. Per cert, com en molts dels casos de caceres de bruixes, d'heretges, de capellans o de comunistes, la detenció es va realitzar a causa de la delació d'un veí de la localitat, que sospitava. 

Avui, al menys en el nostre entorn social, sembla que coses així no poden passar. Però passen, sense arribar, de moment, a aquests extrems tràgics, com s'ha vist en aquest afer dels bombers que van voler anar a fer escalada a França en lloc de quedar-se per les rodalies. Més enllà de les necessàries, potser, comprovacions policials, hi ha també la responsabilitat dels mitjans de comunicació que difonen imatges, sospites, informacions, abans que el tema es resolgui. Recentment, el cas més repugnant va ser el del pobre noi acusat d'abusar de la filleta de la seva parella. Tenim encara molt present el cas del pobre magribí acusat i empresonat durant anys per una suposada violació. O el cas de la pederàstia al Raval, de fa anys, lamentable. Fa poc escoltava el senyor Punset parlar de la ment i de la limitada importància que s'ha de donar als testimonis, sempre subjectius, trasbalsats, amb prejudicis molt humans. La memòria ens traeix i també la percepció. 

Quan algú ha estat posat sota sospita i la cosa ha passat per la tele, la ràdio, les revistes i els diaris sempre quedarà alguna ombra de sospita al seu entorn. Tants mitjans de prevenció que es posen per tot arreu per tal de diluir les culpes i en aquests casos poques vegades es demanen responsabilitats serioses a aquells que han escampant la brutícia abans de comprovar si ho era o si es tractava, tan sols, d'una brama molt poc sòlida. No entenc que es parli de culpabilitat quan no hi ha hagut un judici seriós ni han acabat les investigacions. En aquests casos, per cert, no es tracta tothom igual, hi ha qui aconsegueix que no parlin d'ell, ni que sigui culpable, o que en parlin molt poc i hi ha persones que no tenen cap mena de defensa davant de l'abús de l'autoritat i dels seus servidors mediàtics. Per no parlar dels prejudicis vigents: si ets moro, es molt possible que siguis maltractador, si ets espanyol i home, a França, i vas amb una colla de xicots, és molt possible que siguis terrorista, els companys sentimentals de las mares solteres amb filles petites és possible que n'abusin, si ets gai i et dediques a l'ensenyament, o ets capellà, pots ser un candidat a acusacions de pederàstia, si ets pobre és possible que robis... segur que ens venen molts més exemples al cap. Tendim a les fàcils generalitzacions indiscriminades i això és un perill per a tots i totes, car sempre formarem part d'algun dels grups de risc vigents.