Fa un mes va morir Jean Ferrat. Ferrat (nascut Tenenbaum) va restar sempre una mica a l'ombra en aquell grup de grans cantants com Brel o Brassens, en els quals es va inspirar la Nova Cançó. Fill d'un emigrant d'origen rus, jueu, no practicant, va haver de patir la deportació del seu pare en el temps de la França ocupada. Ell, la seva mare i els seus germans es van salvar gràcies a l'ajuda del partit comunista, cosa que sempre els va agrair, encara que mai no va tenir carnet de militant i el qual també va ser capaç de criticar més endavant, quan va caldre.
En aquella França lliure en la qual ens volíem emmirallar va partir, ai, censures i silencis. Brel i Brassens, malgrat la seva qualitat musical, eren molt més còmodes per al sistema. Ferrat, amb la seva història familiar, era també una mena de recordatori dels pecats nacionals, que van restar durant força temps amagats amb cura. Les seves lletres eren també molt més compromeses i polítiques que no pas les de la resta. Va musicar sovint poemes de Louis Aragon.
Es va mig retirar a un poble de l'Ardèche, Antraigues-sur-Volane, on va ser un veí més i va col·laborar sovint amb el batlle comunista. A mitjans dels seixanta, participar en les llistes electorals del seu poblet va ser una bona excusa per bandejar-lo de la televisió, mitjà en el qual va actuar molt poc. El 2003, però, li van fer una llarga entrevista que va tenir molta audiència i amb motiu de la seva mort han sovintejat els homenatges i les informacions en premsa (francesa) sobre el cantant i la seva vida. Seriós i discret en la seva vida privada, el cantant s'havia casat el 1960 amb una actriu i cantant poc coneguda a casa nostra i no tan valorada com caldria, Christine Sèvres, que va morir de càncer als cinquanta anys. Més endavant es va tornar a casar amb Colette, que l'ha acompanyat fins ara. Christine tenia una filla petita d'un primer matrimoni, Véronique, que Ferrat va considerar sempre com a filla seva.
El comentari de l'Olga Xirinacs m'ha evocat temps llunyans i a ella li dedico aquesta versió de la cançó On ne voit le temps passer, de la qual parla. La primera versió d'aquesta cançó la vaig sentir per la Guillermina Motta i està inclosa en un d'aquells discos que li van sortir rodons. Després, poc després, va arribar la pel·lícula La vielle dame indigne a casa nostra, i la vam poder veure en una d'aquelles emblemàtiques sales d'art i assaig. La història de la pel·lícula era semblant a la de moltes iaies d'aleshores que s'alliberaven, en morir el marit, de prejudicis, i aprofitaven els darrers anys de la vida de forma poc convencional. De fet, la història prové d'una obra de Bertold Brecht. Quants records!!!!
5 comentaris:
Vaja, una marginació semblant a la de l'Ovidi. Fins que no va morir no se li van tornar a editar els discs i a fer-li homenatges...
Sí, però a Alcoi hi ha qui encara no el vol homenatjar, a l'Ardèche, Galderich, són més 'unitaris', és clar que França és molt diferent, en molts sentits, no tots positius, tampoc.
Crec que el cas de l'Ovidi encara és molt pitjor, van ser també els de casa 'progres' els qui el van marginar. Recordo una vegada que va explicar com, en la filmació d'una pel·lícula on sortien actors castellans, l'equip de tv3 anava boig per entrevistar els famosos que hi sortien i ni a ell ni a la Montserrat Salvador, que hi participaven, no els van donar ni el bon dia... País!!!!
Benvolguda Júlia, gràcies pel regal de les dues cançons de Jean Ferrat.
Des que la conec, no he deixat de tocar i cantar, com a lema, la seva cançó "No veus el temps passar", de la pel·lícula "La vella dama indigna". La lletra no pot ser més ben trobada. La èl·lícula diuen que és una de les cent millors de la història del cinema.
Olga, amplio el post i incloc la cançó, al final n'he trobat una versió. Em costaria molt fer una llista de les cent millors pel·lícules, en tot cas, el moment vital també compta, com en la literatura o la música. Va ser, evidentment, una pel·lícula que em va agradar moltíssim, m'agradaria tornar-la a veure.
Publica un comentari a l'entrada