MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 

A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.

EL SEGLE XX TORNAT A VISITAR, SIMONE VEIL I LA SEVA ÈPOCA

 

No es pot evitar anar al cinema, en algunes ocasions, amb determinats prejudicis. I també té un pes, en la tria, la curiositat. Oliver Dahan, el director d’aquesta pel·lícula, va tenir molt d’èxit amb la que va fer sobre Piaf, molt lloada i que a mi em va decebre i no em va fer el pes. Sobre aquesta biografia de Simone Veil havia llegit en algun lloc que era ben feta, tot i que llarga i avorrida, però sabia que l’havia de veure. He de dir que a mi m’ha agradat força i que les dues hores i mitja de durada m’han passat volant.

No és perfecta ni ho pot ser, hi ha molt de material en la vida d’un personatge tan intens, situat en una època complexa, amb una vida llarga, compromesa i que reflecteix les virtuts i defectes d’aquesta Europa tan contradictòria segons com. Una Europa sobrevalorada, probablement, però fora de la qual les coses son molt pitjors. El director no segueix cap ordre convencional, més aviat opta per un desordre afortunat, en molts moments, però al qual li falta una mica d’estructura, sobretot si pensem en les persones que coneixen poc la trajectòria de Veil o que potser han oblidat els trasbalsos i les horribles tragèdies del segle XX.

Les moltes pinzellades que ens la mostren lluitant a fons per un munt de causes diverses emocionen en molts moments però potser no ens acaben d’explicar el valor i les característiques d’un d’aquells personatges que fan història.  I això que tractant-se d’una dona encara té tot plegat molt més mèrit. Simone, Jacob de nom de soltera, va néixer en una família jueva feliç, benestant, amb una mare que havia renunciat a una possible carrera professional per dedicar-se al marit i als fills però que no volia que a les seves filles els passés el mateix.

Malauradament va arribar la guerra, el nazisme, el col·laboracionisme, un tema que fins fa pocs anys resultava molt incòmode als francesos, encara recordo que una pel·lícula tan tèbia sobre la qüestió com Lacombe Lucien va provocar polèmica en el seu moment. Simone Veil va sobreviure a la tragèdia però va perdre els seus pares i un germà i malgrat que la pel·lícula mostra tot just el que cal per situar-nos en aquell horror, no ens l’estalvia. Les guardianes dels camps, els policies, eren francesos. França gosa mostrar-nos la seva cara feixista més inquietant, insults antisemites, masclistes, reticències sobre la manera de fer d’una dona que volia veure el que passava i no tan sols que li expliquessin.

Un mon encara molt proper al present, amb aspectes com el tema d’Algèria, la guerra a l’antiga Iugoslàvia o l’arribada de l’epidèmica del VIH, que ens recorden com han anat les coses. Veil reflexiona en algun moment sobre el poc que ha pogut aconseguir i, encara, amb moltes dificultats. El seu marit, home del seu temps, no ho va passar gaire bé, tot i que va acabar resultant un secundari feliç i conformat, un bon suport per a una dona d'aquesta volada. Els prejudicis contra les dones esclatarien a fons durant el debat sobre l’avortament. I, el pitjor, dretes i esquerres mostren sovint sectarismes i una tendència inquietant a retornar quan es pot a posicions conservadores.

Malgrat les males experiències Veil confiava en la democràcia, en una França sovint sobrevalorada per nosaltres, i, sobretot, volia creure en una Europa democràtica, unida, oberta a un futur que fes impossible o, al menys, molt difícil, la tragèdia col·lectiva, la guerra, el racisme... La pel·lícula no s’inventa res i encara es queda curta, podria ser molt més dura amb la política convencional i la inoperància davant d’allò que no afecta de forma directa.

El personatge de Veil l’interpreta Rebecca Mader, de jove, i Elsa Zylberstein, de gran, actrius esplèndides, no gaire conegudes per nosaltres. Potser per fer físicament més convincent el personatge, a l’edat madura, s’ha caigut en un excés de maquillatge cosa que produeix, en ocasions, un efecte una mica teatral. En general, però, tot el repartiment està molt bé. Hi ha fragments que s’allarguen en excés i d’altres situacions per les quals es passa una mica massa de pressa. De Veil conservem textos, llibres, filmacions, fotografies... qui vulgui aprofundir més en el personatge ho té relativament senzill i ja s’han reeditat, amb motiu de l’estrena, llibres emblemàtics com ara L’aube a Birkenau. No cal dir que el millor, si es pot, és accedir als textos en francès i, en el cas de la pel·lícula, veure-la en versió original.

Mirar una mica enrere va bé per constatar el que s'ha aconseguit, també a casa nostra, en un moment en el qual la queixa sembla obligatòria i el sentiment apocalíptic ximplet, irrefutable.

MEITATS IMPREVISIBLES

No sé el motiu exacte però aquests dies em venen al cap les eleccions franceses de 1974, ja fa quaranta anys, que va guanyar Giscard d'Estaing per un marge força relatiu. Crec que va ser a la coberta de la revista Triunfo que aleshores seguíem i llegíem com si fos la bíblia política indiscutible van escriure quelcom com ara: Giscard, president de mitja França. El govern Giscard va començar amb bon peu però es va desprestigiar per moltes bandes ben aviat.

Els resultats de les eleccions escoceses no m'han sorprès tot i que pensava que el marge diferencial seria encara menor. La realitat humana, a tot arreu es plena de matisos, i de vegades s'ha de triar o caixa o faixa i això és complicat. Aquelles eleccions franceses també van comptar amb una gran participació, per cert. Les victòries polítiques que han desvetllat entusiasmes triomfalistes sovint han mostrat societats aparentment dividides. Aparentment, car la realitat compta amb una gamma immensa de sentiments, creences i desitjos.

El triomf de la República, per l'abril de 1931, mostra, en xifres, una societat dividida, cosa que es comenta ben poc. Dividida en classes socials i, encara més, en territori. En molts casos les opcions de les zones rurals i de les urbanes ha estat diferent i encara que la ruralia ja no és el que havia estat, encara els grans centres urbans mostren característiques molt diferents de les d'altres zones geogràfiques. Potser encara hem de recórrer a la narrativa per entomar la realitat dels indrets no urbans, móns que semblen moderns però que resten ancorats al passat per moltes bandes. 

Els matisos són bons de conservar, quan els partits tenen majories absolutes potser funcionen de forma més àgil i cohesionada però tenen una gran tendència a l'abús i a passar el corró per damunt del que calgui, així com, també, a enquistar-se en el poder i a mitificar personalitats que més endavant, si es fa un cert judici històric desacomplexat, sempre mostren misèries diverses. També el desitjat Mitterrand quan per fi va arribar al poder es va manifestar com una mena de Rei Sol de l'esquerra, què hi farem. 

Potser de vegades no hi ha més remei que triar entre dues opcions molt clares però és més saludable, em sembla, poder comptar amb matisos i varietat entre les opcions de tota mena. Quan es parla o s'escriu sobre com som els catalans o com són els espanyols, o els francesos, o els alemanys, o els escocesos o els de la Garrotxa, s'entra en un camp relliscós que sempre expressarà injustament parcialitats tòpiques, més aviat lligades a prejudicis i desitjos que a realitats comprovables. 

MEDITACIONS ESTIUENQUES ( i 10): POBLES

Ahir, al segon canal, van emetre, sense interrupcions, Le boucher, una pel·licula de l'any 1970 dirigida per Chabrol. He escrit sobre Chabrol en diferents ocasions, la meva opinió personal és que es tracta d'un director amb alts i baixos i amb moltes pel·lícules que no acaben de ser rodones perquè en ocasions semblen mal acabades. Però fins i tot en la més fluixeta s'hi copsen elements atractius, de fascinació morbosa pel mal quotidià. La meva preferida, considerant que tampoc no les he vistes totes, és, ara per ara, Au coeur du mensonge, potser de les menys conegudes. Un element important en moltes històries chabrolianes és el retrat que ens fa del món provincià francès, no tan diferent del món provincià universal, de la mateixa manera que també les grans ciutats tenen, al capdavall, moltes coses en comú.

El temps dóna a aquests retrats gairebé costumistes un valor afegit, els paisatges, el color esvaït, els vestits, els interiors, les botigues, els cotxes. La pel·lícula compta amb dos grans protagonistes, Stephane Audran que va estar casada amb Chabrol després d'haver-ho estat amb Trintignant, i Jean Yanne, tot un personatge, actor, director, humorista, músic i moltes coses més, que va morir l'any 2003 i que a casa nostra no és gaire recordat. No vaig veure la pel·lícula quan la van estrenar però sí que recordo haver-ne vist algun tràiler al cinema. Hores d'ara l'argument és prou conegut i es pot trobar a internet amb facilitat, una mestra eficient, desenganyada de l'amor, estableix una relació platònica amb un carnisser que coneix en un casament i que resulta que és un assassí en sèrie. L'originalitat del plantejament rau en el fet que la pel·lícula desvetlla compassió per l'assassí, sacsejat per una vida esquitxada de violència, que ha combatut a Argèlia i Indoxina i que ha vist sang i morts a dojo. A la pel·lícula en sabem tres crims, tres noies joves a les quals no han violat, per cert.

Em temo que si els crims s'haguessin afegit a una violació aquest carnisser d'aparença bonhomiosa no ens desvetllaria la mateixa pietat. Encara el sexe és avui un element espinós i que provoca angoixa, fa uns dies un psicòleg aparentment seriós manifestava a la premsa, sense vergonya, que la millor sortida per als pederastes era el suïcidi. Això de la pederàstia s'ha convertit en una mena de calaix de sastre on s'inclou des del criminal sàdic fins al desgraciat que quan érem jovenetes ens arrambava al cinema o l'autobús. Posat a demanar suïcidis podia demanar també el dels maltractadors de dones o d'infants, compartimentar la violència i etiquetar el mal en estranyes especialitzacions sempre m'ha semblat perillós. 

Fins i tot en això de l'abús en la gresca turística s'aixequen alarmes quan pel mig hi ha sexe visible. Visible, és clar, perquè allò que es fa en privat o lluny de casa no ens fa ni fred ni calor. Precisament Chabrol tracta el tema en la pel·lícula que menciono, ambientada a la Bretanya i en la qual un pobre home una mica raret i amargat es vist per tot un poble com a sospitós en el cas de l'assassinat d'una nena, en aquest cas amb abús sexual inclòs. Al final el culpable serà un altre desgraciat, un vellet aficionat a viatjar als països on la prostitució infantil és un mitjà habitual de subsistència, però el mal ha fet forat també en el fals culpable, pressionat per totes bandes i mirat amb inquietud fins i tot per la seva dona.

Els infants, víctimes innocents de tantes coses, desvetllen els nostres sentimens pregons i això ho saben els mitjans de comunicació que juguen amb el tema sense vergonya. Els infants passen gana, els infants no poden anar de colònies, els infants són maltractats, els infants moren a les guerres. Moltes xifres de morts en les diferents tragèdies del món fan apartats segons l'edat. La mort violenta de gent vella, en moltes ocasions, ha trigat en ser descoberta perquè, al capdavall, els vells ja s'han de morir. Aquestes coses han canviat molt amb els segles, abans els infants eren personetes sense gaire valor específic, ara són un bé escàs, preuat i un element susceptible de xantatge emocional quan toca. El pitjor és que en això no som objectius ni imparcials i tampoc les informacions que ens amollen contribueixen a donar una imatge seriosa de l'estat de la qüestió, per desgràcia. Hi ha infants estimats i infants sobreprotegits, infants maltractats i infants oblidats, infants abusius i cruels i manipuladors i infants dominats per altres infants. A l'escola un bon observador pot adonar-se que les relacions de poder que es troben en una aula de primària no són molt diferents de les que es poden trobar en un poble, en un barri, en una empresa, en un país. Però això fa una mica de por i sempre s'intenta buscar explicacions a allò que no en té.

Aquest carnisser francès és una víctima de la violència consentida, la mort en determinats contextos de guerra o d'estats policials és horrible tot i que el món l'assumeix o l'amaga, però la mort absurda en un mitjà civilitzats sembla més condemnable i més horrorosa. En un cas i en l'altre és igualment gratuïta. El tema dels disbarats colonials perpetrats per l'estat francès és tractat de puntetes a la pel·lícula però es troba en el rerefons de la bogeria encoberta d'aquest pobre home. Tampoc els fets delictius semblen iguals en un mitjà rural que en una gran ciutat. Els pobles, en teoria, han canviat molt, però en molts d'ells es conserven dèries antigues, divisions, reticències i antipaties que de vegades tenen arrels en enfrontaments ancestrals, sense que ni els afectats se n'adonin. La suposada vida idíl·lica i tranquil·la del medi rural -per dir-ne d'alguna manera- és i ha estat sempre un miratge. En una novel·la de Rendell, autora que també Chabrol va portar al cinema, afrancesant-ne el context, una noia reflexiona sobre la vida al poble on viu, agradable pel fet que coneixes a tothom i et sents segura i acompanyada en aquell context, un context però, del qual vols fugir de seguida que puguis i per això cal una eina imprescindible per als joves d'avui que viuen en aquestes societats, el cotxe. La mestra de la pel·lícula té un evocador dos cavalls que es desplaça per fosques carreteres com un personatge més de la història. La pel·lícula mostra un món decadent el qual, en certa manera, ha quedat ja obsolet, com remarca un policia convencional quan s'adona del mal funcionament de les línies telefòniques. Però en molts aspectes, més enllà de la tecnologia i la millora de les carreteres, no hem canviat tant com voldríem creure. Tot plegat és una mica com les riades imprevistes, que retornen de tant en tant per moltes canalitzacions que s'inventin els experts.

VÍCTOR HUGO, ACTUAL I FASCINANT

Ahir, com correspon a un dia de Nadal tradicional i convencional, vam sortir al vespre, a veure la versió en cinema del musical dels  Miserables. La llarga història de Jean Valjean l'hem contemplat moltes vegades  en cinema i televisió. La bona novel·la de gruix del XIX exerceix una fascinació duradora i els seus herois formen part del nostre imaginari col·lectiu tot i que també els herois de ficció s'adapten als nous temps, es transformen i acollim noves històries amb vocació de perdurabilitat.

Fa uns dies, berenant amb una amiga també escriptora, a Laie, comentàvem que el pobre Valjean i les seves nombroses desgràcies acumulades fan una mica d'angúnia, hores d'ara. No crec que sigui aquest el millor llibre del polifacètic, excessiu, prolífic i polièdric Víctor Hugo  però, vaja, tot són gustos. Tampoc crec que aquestes versions modernes, musicals o no, contribueixin a acostar més públic jove a les obres originals, llargues i feixugues.

De fet, segons la meva opinió, el millor d'aquesta odissea plena d'entrebancs, morts injustes, revolucions perdudes i aburgesaments inevitables, és allò que de jove considerava palla: l'ambient, les circumstàncies, els usos i costums d'una època i d'un país, la moral vigent, el retrat dels humils i dels desafavorits, el pes de la religió, la bondat, els problemes morals entre allò que és ètic i allò que és legal, l'abús del poder i moltes coses més. Coses molt difícils de reflectir en el cinema, la veritat.

Hugo va viure molts anys per l'època i va ser molts homes, també. La seva ideologia va evolucionar i la seva figura és cabdal en aquest segle XIX amb tans trasbalsos i canvis, sobretot en el context francès. Fa gairebé un mes copiava en aquest blog un poema seu, del llibre sobre l'art de ser avi, dedicat als seus néts, els quals va haver d'acollir en morir un dels seus fills. Fa anys vaig llegir una biografia força interessant sobre l'escriptor però va ser a través d'un préstec bibliotecari d'un temps en el qual hi havia molt poques biblioteques a l'abast. Fins aleshores en sabia poca cosa. 

És absurd comparar novel·la i cinema, encara més quan aquest cinema és musical. La pel·lícula té les seves virtuts i els seus petits defectes però es pot veure amb plaer, amb el plaer de tornar a patir a causa de les conegudes peripècies del protagonista. El llibre potser ens resulti avui llarg i feixuc però té fragments inoblidables sobre aspectes que en una pel·lícula semblarien fora de lloc o sobrers.  Víctor Hugo és ell mateix fascinant com a personatge amb moltes cares, amant de la justícia però bon vivant, lúcid, actiu en política, compromès amb el seu temps. Les imatges de l'escriptor jove contrasten amb el seu aspecte patriarcal, de vell respectable. 

De forma injusta es fa referència sovint a les tragèdies de la seva vida, l'ofegament accidental d'una filla i el gendre, la bogeria irreversible d'una altra, la mort, abans d'envellir, dels seus altres dos fills, com si ser un geni comportés una mena de maledicció vital. Com si a les famílies normaletes no hi hagués mai aquesta mena de tragèdies, accidents imprevistos i lamentables, malalties inexplicables, morts prematures, guilladures diverses.

Moltes de les opinions de l'escriptors sobre la justícia social, la pena de mort, la violència del poder legal o la guerra, són ben actuals. O potser és que moltes dels capteniments actuals, encara a gran part del món, són absolutament primitius i salvatges i que fa falta ben poca cosa per tal que la barbàrie revifi, fins i tot enmig de la cultura.

Bêtise de la guerre

Ouvrière sans yeux, Pénélope imbécile, 

Berceuse du chaos où le néant oscille, 

Guerre, ô guerre occupée au choc des escadrons, 

Toute pleine du bruit furieux des clairons, 

Ô buveuse de sang, qui, farouche, flétrie, 

Hideuse, entraîne l'homme en cette ivrognerie, 

Nuée où le destin se déforme, où Dieu fuit, 

Où flotte une clarté plus noire que la nuit, 

Folle immense, de vent et de foudres armée, 

A quoi sers-tu, géante, à quoi sers-tu, fumée, 

Si tes écroulements reconstruisent le mal, 

Si pour le bestial tu chasses l'animal, 

Si tu ne sais, dans l'ombre où ton hasard se vautre, 

Défaire un empereur que pour en faire un autre ?

XIMPLERIA DE LA GUERRA

Treballadora cega, Penèlope cretina,
oh tu, bressol del caos on el no res capcina,
guerra que t'enderies pel xoc dels batallons
i amb els clarins que t'omplen de mil sorolls fellons,
bevedora de sang que, masegada i fera,
l'home arrossegues en la teva borratxera,
núvol que el destí esguerra, en què Déu ha fugit
i hi flota una claror més negra que la nit,
boja descomunal, de vent i llamps armada,
¿de què serveixes tu, geganta, fumarada,
si els teus esfondraments només refan el mal,
si l'animal empaites a cops de bestial,
si, en l'ombra on s'arrepapa el teu atzar, sols goses
treure un emperador perquè un altre n'hi poses?

          (Traducció Tomàs Martí)

GAL·LICISMES POC EXEMPLARS

Quan determinada esquerra demagògica i simplista insisteix, sense matisos, en allò de què han de pagar els qui més calerons tenen, oblida una realitat que pot semblar desagradable però que és evident: els qui més tenen també tenen molts recursos a l'abast per no pagar com sigui i una excessiva pressió sobre les seves fortunes el que fa és que guillin sense manies a les antípodes. De fet, tot són paraules, quan aquells que dieun això manen tampoc no és que s'hi possin a fons, per si un cas.

És fàcil fer volar coloms sobre el tema, així com parlar de les llistes de defraudadors. Això de les llistes serveix de poca cosa, les delacions, en general, fan més mal que bé al teixit social. A la veïna França ha fet molt de soroll aquests dies el tema Depardieu. El senyor Depardieu que les fot sense engaltar, que té esperit provocador, i que ja temps enrere va ser mirat de cua d'ull per manifestar opinions poc canòniques sobre el patriotisme francès, se n'ha anat a viure a Bèlgica per tal de pagar menys impostos. Cal dir que durant la seva vida porta pagant a dojo durant anys i panys.

Depardieu, d'origen molt humil, que s'ha hagut de guanyar les garrofes des de molt jovenet, se n'ha atipat i s'han ficat molt amb ell des d'humils ciutadans anònims fins els ministres,  li han dit de tot menys guapo, que tampoc és que ho sigui gaire, i polítics i periodistes han incidit en la seva vida personal i en el seu aspecte. Depardieu ha estat durant anys un mite nacional, ha fet en cinema i televisió tots els papers emblemàtics del cinema francès, ha donat vida a grans personatges de la història i la literatura gavatxa. Té moltes condecoracions patriòtiques, com ara la Legió d'Honor. No és l'únic que s'ha autoexiliat per tal de pagar menys, segur que n'hi ha centenars, milers, però com que no són mites autòctons, tenen un passi.

A casa nostra hem sabut de forma discreta, de tant en tant, que determinats futbolistes, periodistes de culte, actors, pintors, cantants d'òpera i d'altres feien si fa no fa. Calerons per Andorra i més lluny, si calia. Ningú, de moment, no s'ha ficat amb ells. Si ens pregunten quins famosos han estat sacsejats pels mitjans de comunicació amb aquest motiu o amb d'altres que fan referència a estafar el fisc, la majoria recordaríem tan sols Lola Flores o Isabel Pantoja, més recentment. Sobre insinuacions no comprovades, pel que fa a polítics, ens han mencionat fa poc el pare d'un i el fill d'un altre, en un context d'electoralisme destraler i amb documentació d'origen dubtós. Julio Iglesias també sabem on viu, per exemple, però de moment no ha desvetllat les ires patriòtiques. Les poques denúncies sovint són tan oportunistes i barroeres que generen desconfiança i fins i tot l'efecte contrari al buscat pels atacants.

Els banquers ricatxos i llunyans del nostre món mediàtic i personal provoquen repelús i sovint són objecte de penjaments però els famosos entranyables, nostrats, es troben en una altra galàxia. Ens sembla normal que un esportista d'elit, un pintor de fama, un entrenador de culte, un cantant de protesta, un escriptor filosòfic o un actor indignat cobrin molt i molt per sobre del salari mínim. I si parlen català, Déu els do glòria. És així i així està muntat el món. Depardieu, a més, ha tingut el coratge de parlar públicament sobre la qüestió. Com que tenim tendència, aquí i allà, a santificar determinats personatges públics i a bescantar-los sense manies quan toca, ha rebut de valent per part de la societat benpensant, hipòcrita en el fons, en la qual tant de frau a tots els nivells es produeix. 

Els rics més rics és difícil que paguin més i crec que se'ls ha de tractar amb certa mà esquerra per tal que no deixin de pagar alguna cosa, al menys. La pressió recaptatòria s'exerceix i s'exercirà sempre sobre les sofertes classes mitjanes i mitjanetes, fàcils de controlar i plomar, sobre les empreses petites, damunt d'aquells que no tenen manera d'amagar res ni molt menys de comprar-se una caseta amb piscina i jardí a Bèlgica o a Miami. Ni tan sols a Andorra. Pel que fa als famosos, em sorprèn la indulgència i badoqueria amb la qual ens en mirem alguns, que guanyen pela llarga i fan el progre, i la mania que convergeix en d'altres que no ens són simpàtics, quan el seu capteniment no respon a les nostres dèries, tot i que aquestes opinions populars sobre els ídols són com la borsa, pugen i baixen. 

El món no és com hauria de ser i tots aquells que prediquen com hauria de ser crec que no se'n surten gens a l'hora d'explicar com es poden aconseguir la pau mundial, la justícia social i la benaurança planetària. Trencar ous és fàcil, fins i tot trencar-los damunt del cap de qui sigui, però fer les truites a l'abast i el gust de tothom i menjar-nos-les en germanívola companyonia resulta molt més difícil. Una utopia, encara.

Aquí, en francès...

En el post anterior lloava la magnífica pel·lícula del professor Lazhar però he de dir que hi ha una escena breu que no em va agradar o que, al menys, em va sorprendre. És quan l'alumne d'origen musulmà se li dirigeix, m'imagino que en àrab, i el professor el corregeix: aquí, en francès, li diu. 

A casa nostra aquestes actituds van ser malauradament freqüents en d'altres èpoques i sempre les he rebutjat, fins i tot quan els dogmàtics de la immersió gairebé ens prohibien dir a escola quelcom que no fos en català, als nens i nenes que arribaven de països llatins. 

Quan feia les pràctiques de magisteri em trobava una mestra a l'autobús, catalana, que em parlava en català fins arribar a escola. Tan sols passar la llinda, com si li haguessin canviat el xip no se li escapava ni un mot en aquesta llengua. Vaig saber després que hi havia una llei que ho prohibia, encara vigent, tot i que ni tan sols les monges de quan jo era petita la seguien de forma dogmàtica, la veritat. És clar que allò era l'Escuela Aneja, poca broma. 

El francès ha estat una llengua de vocació centralista a partir de la Revolució. Se'n va fer bandera ideològica i la resta van ser patuès, com és sabut. L'alfabetització republicana va comportar aquesta mena de coses que a Espanya es van copiar malament i de forma ineficaç i destralera. Encara més, sovint des de visions que en podem dir de dretes. I no precisament de les dretes civilitzades.

Hi ha qui es pren les metodologies didàctiques com un dogma inalterable. He conegut mestres d'aquest tipus. Quan una doctrina pedagògica esdevé dogma de fe, anem malament. Encara més quan oblida la realitat del contacte humà o de l'escalfor afectiva inherent a la vida quotidiana.

Estic llegint La extraña derrota, de Marc Bloch. Bloch va ser un home admirable per molts motius, d'un gran patriotisme francòfon i d'una dedicació al seu país que li va costar la vida, en mans de la terrible Gestapo. De tota manera, amb tot el respecte i admiració que li tinc, avui, des de la perspectiva del present, aquestes dedicacions absolutes em sobten una mica, com també això de deixar la dona i els sis fills per tal d'anar a servir la pàtria de forma voluntària. Eren altres temps, de més fe en les causes. 

Probablement Bloch també era partidari de la unificació lingüística feta al seu país. Era, a més, jueu, aspecte que comenta en el llibre, manifestant que no creu en races ni en aquesta mena d'etiquetes, que són un accident vital més, però que tan sols es manifesta com a jueu davant d'un antisemita. En un context menys dramàtic jo, que sóc molt poc patriota i no deixaria mai de mai la meva família per tal d'anar a combatre els enemics de la Catalunya oprimida, sovint penso això mateix quan escolto manifestacions anticatalanistes viscerals pels estranys móns que ens envolten.

Sexe i poder

De vegades fins i tot m'agradaria que algun escàndol amorós fes trontollar el món de la cultureta i de la política catalana. Aquí som molt discrets o, al menys, en tenim fama, però tot plegat resulta fins i tot una mica avorridot. Si se saben coses se saben de forma casual, doncs sempre hi ha algú que coneix algú que coneix algú que coneix al cosí d'un o altre polític, escriptor, pintor, cantant, actor o metge mediàtic. 


Fins i tot quan es parla o s'escriu, per exemple, sobre l'amor fou de Companys per la seva segona esposa, abans de ser esposa, la qual també tenia una història complicada i tèrbola, es comenta tot plegat amb un gran secretisme, que hores d'ara encara no acabo d'entendre. El mateix pel que fa als afers passionals dels nostres joves intel·lectuals exiliats a aquell casalot de Roissy, l'indret on Pauline Réage va situar la seva història eròtico-masoquista, éxit perpinyanesc en la seva versió en cinema, del cinema agosarat de la nostra joventut, tan sols visible, és clar, més enllà dels Pirineus.

Mentrestant, però, corren pel món un munt de brames sobre escriptors, polítics o empresaris que han agafat cobriments de cor a causa d'un excés de viagra, quan eren en companyia d'alguna dama no anònima i d'altres rondalles per a adults encuriosits.  

Els castellans van tenir, fa anys, el tema del senyor Boyer, avui malauradament amb greus problemes de salut, amb la senyora Preysler, tot un crack de la premsa rosa, del consum moderat de bombons  i de les operacions d'estètica però, és clar, tan fina, tan elegant. 

Jo, fa molts anys, de primer no m'ho creia, això de la Preysler i el Boyer, però va resultar que era cert. Fins i tot moltes teles i ràdios van sucar-hi pa, explicant allò de les tècniques filipines amoroses com el carrete i que al senyor economista de culte la dona li havia posat la maleta al passadís, un clàssic. El tema va fer córrer d'altres brames que no eren certes, com ara un afer amorós entre el Felip Gonsàlez i una néta de Franco, afer mai demostrat i que crec que era una mena de llegenda urbana, tot i que no conec ningú d'aquest món de l'alta política i tot és opinió subjectiva. 


De coses rares n'he escoltat moltes i també d'atribucions d'homosexualitat a tota mena de gent, quan la cosa era molt més mal vista que no pas ara. El fet de no admetre aquesta condició, que encara passa en determinats sectors, no fa res més que motivar més xerrameca mentre que quan ja se sap sovint no passa res de res, en una època en la qual estem, com qui diu, curats d'espants. També havia sentit a dir, per exemple, coses com ara que la Bàrbara Rey era un home, això abans la dama no demostrés amb la seva fillada que d'home, a banda de la veu rogallosa, no en tenia res.

Al capdavall, amb qui més s'han ficat en temes amorosos, en aquests darrers anys, és amb el rei, que ja de jove tenia fama de convidar al seu iot, bribón, un nom que ja sembla predestinat a la picardia, actrius sexis de l'època com ara Victoria Vera o la mateixa Bàrbara Rey que en alguna ocasió va amenaçar amb dir-ho tot sense, pero, complir les nostres expectatives d'accés als coneixements reservats. 


De vegades, com en tot, hi ha més pa que formatge però és cert que fa anys unes revistes franceses van publicar alguna cosa sobre un amor més sòlid i constant, adulterí, del monarca, i aviat van fer moixoni sense que la cosa s'escampés pels nostres verals més enlla del boca-orella. 

Els anglesos també eren molt discrets amb els reis, prínceps i polítics fins que ho van deixar de ser. En canvi, els francesos sempre han tingut fama de fer-ne més aviat, bandera, dels afers sexuals d'alta volada. La cosa ja ve de lluny, Lluís XIV i Lluís XV van ser el novamàs, comparats amb els peninsulars de l'època, que eren molt més moderats, descomptant, però, a Felip IV. Curiosament el pobre Lluís XVI, que era molt menys agosarat i que només gaudia fent bricolatge va acabar, com és sabut, molt malament.

Aviso, en aquest post no entro en cap tema polític ni moral, sinó tan sols en la pura i dura tafaneria de perruqueria. A França van tenir un president que va morir durant una felació, segons es diu, cosa que, de tota manera, mai no s'ha comprovat amb certesa. El lloc de l'acció tant se situa al propi despatx com en un bordell i el deus ex machina va ser una dama molt singular, Marguerite Steinheil. 

Aquesta dama, de casa bona, es va casar amb un pintor remarcable, va tenir molts amics de categoria i després de l'afer amb el president Faure va estar embolicada en el negre esdeveniment dels assassinats de la seva madrastra i el seu marit. Les proves la incriminaven i tot plegat va ser força escandalós però se'n va sortir molt bé que no hi ha res com comptar amb  bons padrins, bons amants i bons coneguts, quan les coses van mal dades. Encara va tenir temps d'anar a viure a Londres i casar-se amb un noble. Va morir de vella, l'any 1954 i per a més tafaneria retrospectiva podeu contemplar-la en el seu casament anglès, gràcies als arxius de la casa Pathé. Tot un exemple de supervivència i habilitat política en el sentit més tèrbol de la paraula.

A la gent normaleta de vegades ens agrada constatar el molt vici ocult que existeix en les altes esferes de la societat, tot i que avui ja res no és tan alt ni llunyà com abans. La gent gran del meu temps jove considerava que els pitjors vicis es donaven en els dos extrems de la societat, a dalt de tot i a baix de tot, o sigui, en la realesa i l'aristocràcia o  la gran burgesia i en les barraques de Vallmitjana i els cataus del Barri Xino. La veritat és que les capes intermitges també tenen els seus pecats, més o menys ocults, pero existeix una tendència tradicional entre la petita burgesia, la menestralia i l'obrerisme qualificat vers el victorianisme sociològic i allò del pecat amagat és mig perdonat. L'ocultació oficial de certes coses ha fert que fets com ara les morts de Mayerling encara facin vessar molta tinta i es prestin a un gran nombre d'interpretacions novel·lesques, fins i tot esotèriques.

El tema dona per molt, Alfons XII i Alfons XIII, els Kennedy, Clinton, Caterina la Gran, Profumo, Felip d'Edimburg. De tota manera en aquestes altes capes també hi ha hagut gent molt seriosa pel que fa aquests temes, amant de la família i de les normes convencionals de comportament. Moltes vegades han estat aquests personatges més monògams i una mica ensopits els menys apreciats per la posteritat.

Pel que fa a la França pecadora, el president actual a qui, com a molts homes baixets, sembla que li agrada portar al costat dames de bandera, expliquen les revistes que va prendre la dona a un bon amic, al casament del qual havia anat no sé si fins i tot a fer de padrí. La dona era l'anterior a l'actual, evidentment, aquesta Cecile que té arrels musicals hispàniques. 

La seva rival en les anteriors eleccions, Segolène, la socialista, havia tingut quatre fills, per la qual cosa, a més de la condició de mare soltera, segur que té descomptes i compta amb un gran nombre d'ajudes públiques, amb un senyor que ara serà candidat, Hollande, i qui també segons expliquen va prendre la dona a un amic, amb la família del qual sortien plegats de càmping. Això de prendre és relatiu, és clar, i podríem dir que tots dos s'hi devien posar bé, aquestes coses passen fins i tot al meu barri, parelles que surten juntes i tot plegat acaba com acaba. 


Jo crec que en el fons a Sarkozy li deuen agradar les senyores rodonetes i més casolanes, maternals però autoritàries, com la Merkel, de qui diuen que va haver d'avisar-lo per tal que no la grapegés afectuosament amb insistència gavatxa, que ja se sap que en aquell país són molt petonejadors. Però, és clar, llueix molt més portar al costat una model de categoria que no pas una matrona madura i ferma.

Avui ja no cal guardar tant les aparences, en el món occidental, pel que fa a la moral. Però guardar les aparences pel que fa al prestigi personal i sexual encara té un pes i en això compta molt, encara, per als senyors, lluir d'esposa de bon veure, si pot ser, però, que també sigui políticament discreta i es limiti al seu paper de pitxer formós. Pocs homes públics en assolir fama, categoria o diners continuen amb la primera dona, normalment la canvien per una de més jove, només cal observar l'entorn i meditar sobre la qüestió. Amb diners i poder tot és molt més fàcil, evidentment. Fins i tot pots passar una pensió sucosa a l'ex-dona i col·locar els fills del matrimoni que sigui en un bon endoll, fet que contribueix a la pau social i a esmicolar possibles revenges de la part abandonada.

Les senyores espavilades i de bon veure, amb una bona intel·ligència pràctica, saben de les febleses masculines i de la vanitat que rumbegen molts senyors i se n'aprofiten. Un crack del tema és aquest senyor  DSK, a qui va ser tan fàcil, segons la meva opinió, parar una trampa americana pel fet que ja en coneixien les febleses eròtiques i fins i tot sembla que el van avisar, que anés amb compte, que allò no era la França desacomplexada sinó un altre món.

Tot plegat no tindria cap mena d'importància si no fos que sovint els polítics enamorats es paguen les despeses amb calerons públics o reciclats, és clar. Pel que fa als mortals humils que tan sols esbrinem aquests móns escandalosos que avui ja gairebé ni escandalitzen, a la perruqueria de la cantonada mentre esperem per a reciclar-nos, com deien les veïnes, 'para ser mujer pública y no ganar nada, vale más ser mujer honrada'. 

La cosa francesa promet, car ja hi ha hagut alguna tensió provocada per l'actual companya d'Hollande, que és una periodista molt influent, senyora de rompe y rasga, i la primera dama actual, l'admirada i desitjada Carla Bruni. Uf, quantes coses que no sabem, ni sabrem!

Jean Ferrat, un esperit lliure

Fa un mes va morir Jean Ferrat.  Ferrat (nascut Tenenbaum) va restar sempre una mica a l'ombra en aquell grup de grans cantants com Brel o Brassens, en els quals es va inspirar la Nova Cançó. Fill d'un emigrant d'origen rus, jueu, no practicant, va haver de patir la deportació del seu pare en el temps de la França ocupada. Ell, la seva mare i els seus germans es van salvar gràcies a l'ajuda del partit comunista, cosa que sempre els va agrair, encara que mai no va tenir carnet de militant i el qual també va ser capaç de criticar més endavant, quan va caldre. 

En aquella França lliure en la qual ens volíem emmirallar va partir, ai, censures i silencis. Brel i Brassens, malgrat la seva qualitat musical, eren molt més còmodes per al sistema. Ferrat, amb la seva història familiar, era també una mena  de recordatori dels pecats nacionals, que van restar durant força temps amagats amb cura. Les seves lletres eren també molt més compromeses i polítiques que no pas les de la resta. Va musicar sovint poemes de Louis Aragon. 

Es va mig retirar a un poble de l'Ardèche, Antraigues-sur-Volane, on va ser un veí més i va col·laborar sovint amb el batlle comunista. A mitjans dels seixanta, participar en les llistes electorals del seu poblet va ser una bona excusa per bandejar-lo de la televisió, mitjà en el qual va actuar molt poc. El 2003, però, li van fer una llarga entrevista que va tenir molta audiència i amb motiu de la seva mort han sovintejat els homenatges i les informacions en premsa (francesa) sobre el cantant i la seva vida. Seriós i discret en la seva vida privada, el cantant s'havia casat el 1960 amb una actriu i cantant poc coneguda a casa nostra i no tan valorada com caldria, Christine Sèvres, que va morir de càncer als cinquanta anys. Més endavant es va tornar a casar amb Colette, que l'ha acompanyat fins ara. Christine tenia una filla petita d'un primer matrimoni, Véronique, que Ferrat va considerar sempre com a filla seva.

El comentari de l'Olga Xirinacs m'ha evocat temps llunyans i a ella li dedico aquesta versió de la cançó On ne voit le temps passer, de la qual parla. La primera versió d'aquesta cançó la vaig sentir per la Guillermina Motta i està inclosa en un d'aquells discos que li van sortir rodons. Després, poc després, va arribar la pel·lícula La vielle dame indigne a casa nostra, i la vam poder veure en una d'aquelles emblemàtiques sales d'art i assaig. La història de la pel·lícula era semblant a la de moltes iaies d'aleshores que s'alliberaven, en morir el marit, de prejudicis, i aprofitaven els darrers anys de la vida de forma poc convencional. De fet, la història prové d'una obra de Bertold Brecht. Quants records!!!!

Existeixen encara els complicats Països Catalans?

Vaig a veure si tinc temps de fer un post ràpid des del Cafè Nou de Bellver, després de prendre'm un cafetó de categoria de bon matí. Sóc a aquesta Cerdanya on les casetes i apartaments amb teulada de pissarra han crescut com bolets durant les darreres dècades, recordo que la primera vegada que hi vaig venir era Pasqua i vaig escoltar les caramelles locals cantar allò de meitat de França, meitat d'Espanya, no hi altra terra com la Cerdanya...

La relació amb França sempre m'ha semblat una mica estranya, l'admiració que ens desvetllava el seu sistema demòcràtic en èpoques passades i la mitologia que el mateix estat francès ha tingut una gran habilitat en fomentar i mantenir convertien el país proper en un indret a imitar. Exiliats, intel·lectuals, pel·lícules polítiques i sexualment agosarades, i Les feuilles mortes o Brel com a banda musical d'una realitat que tenia una gran part de somni, han fet que sovint es passés de puntetes sobre l'espinós tema de la situació del català a la Cataunya Nord. Sempre vam pensar que ens hauria anat millor esdevenir francesos que no pas espanyols, ara bé, d'haver passat tal cosa seríem ara, en general, molt més francesos que no pas catalans, em sembla. La relacio basca amb les seves províncies franceses tampoc no l'acabo d'entendre.

He vist fa poc l'entrevista que a l'espai Savis van fer a Teresa Rebull. I també vaig veure Le Bihan, entrevistat per Cuní, amb motiu del concert de la Bressola. En entrar en el tema  de la situació del català a França tots dos fugien d'estudi, Le Bihan, fins i tot, una mica nerviós en preguntar-li si se sentia francès i català o només català o... En canvi, la insistència de tots dos en la situació del català a casa nostra, i la incidència en el fet que calia demanar drets i espai era molt contundent. En resum, reivindicar aquí, deixar-ho com està allà. Els nens de la Bressola van dir que el que veien en català era... tv3.

Fa uns mesos vaig ser a Vilafranca de Conflent, vaig veure uns escrits en català macarrònic que no tenien res a envejar a aquell valencià secessionista que es van inventar els nostres parents el sud. Però en aquest cas ningú o gairebé ningú piula. Fins i tot en l'entrevista al mateix programa Savis, feta a Ainaud de Lasarte, per qui tinc una passió incondicional, aquest admetia que la idea de Països Catalans era inviable i que la llengua no ho era tot. Durant anys vam pensar que la llengua era també la cultura, això, al menys, ens venien els experts, volem volem volem, volem independència, volem volem volem Països Catalans, entonàvem amb fe incondicional. Ara sóc mot poc creient i disciplinada,  però quan era més jove i creient vaig dur la meva filla a una escola catalana on això del Països Catalans era matèria curricular (!).

Bé, el bo és enemic del millor i la política, la ciència d'allò que és possible. Ara bé, em neguiteja que de l'estimat país del Nord, que porta menys segles unificat que no pas Espanya (això sí, ho ha fet amb molta més eficàcia), em vinguin a insistir sobre allò que ens cal reinvindicar mentre la reivindicació del nord ha esdevingut minsa i pactista en molts aspectes. O inexistent.