Meditacions de divendres sant

La Setmana Santa i moltes de les seves celebracions locals i universals desvetllen passions diverses, valgui la redundància. He estat a Sevilla uns dies, i constato que no és el mateix parlar des de la distància que immergida en la vivència d'uns actes diversos, molt antics, que apleguen gent diferent, de moltes generacions i fins i tot d'ideologia personal diversa, en la conservació d'unes tradicions de seguiment multitudinari que, com tantes altres, als no-iniciats ens poden semblar molt estranyes. En tot cas, a mi, que no sóc gens futbolera, no em semblen pas més estranyes que les generades per Sant Barça, molt més modernes.

Avui mateix llegia un article de Pérez Reverte sobre l'excés religiós sevillà i les mancances en d'altres temes culturals, en aquesta gran i bonica ciutat, mentre que el tema de les cofradies i les processons rep suport, diners i entusiasmes. Ningú no és perfecte i Pérez Reverte va mostrar fa un temps una incomprensió estranya pel fet català. Tot costa molt d'entendre mirat des de fora. També ens costa d'entendre que tot costi tant d'entendre quan no afecta de forma directa.

En una entrevista a una escriptora, fa temps, recordo que va manifestar que es considerava culturalment catòlica. Cosa que no implicava ni tan sols que fos creient, entenent aquesta paraula en el seu sentit més habitual. Ens agradi o no, som el que som, fins i tot si ens hi posem en contra. Els intents arrauxats d'arrencar la religió de la vida quotidiana, propiciats per polítics diversos en èpoques diverses, no ho han aconseguit i mireu que s'hi han esmerçat esforços! La secularització, com la reducció en la natalitat, ve més aviat de la mà del benestar social, que s'obté de forma lenta i fràgil. Les societats que han estatalitzat sistemes ateus o laics també acaben establint celebracions, mites, sants, culte per la personalitat i per les relíquies, dogmes i parafernàlies diverses. La doctrina cristiana parla d'amor i resurrecció, però així que el poder la va fagocitar la va convertir en pervers poder. Com va passar amb el comunisme. Penitència i sacrifici ens fan angúnia però això era el que es demanava als militants clandestins de grups amb idees fraternals. Sacrifici es demana als esportistes, per exemple, i penitència als amants d'esdevenir prims i esvelts fins a la mort. Els dogmes laics demanen, d'alguna manera, el mateix que demanen els religiosos, limitar la teva capacitat de gaudir de la vida rere un objectiu imprecís i difícil d'abastar. Pel que fa a les relíquies, avui hi ha un gran comerç de relíquies i estampes sobre cantants i actors, més valorades si van morir joves i en plenitud de facultats.

  

En l'església oficial, formada per persones, hi ha de tot, com a tot arreu. Bona gent, gent normal, gent estranya, gent guillada... Encara aixeca polseguera tot el que es relaciona amb el sexe, encara un gran tabú en moltes de les seves manifestacions, per això segons quins temes ressusciten dimonis anticlericals indiscriminats. A mi no m'escandalitza pas més tot això que comprovar com, per exemple, unes idees socialitzants poden desembocar en estats policials i repressors i practicar la tortura. O com la comunitat ben peixada de la qual formem part contempla amb una gran inoperància com s'exploten i torturen infants a tants llocs del món, de forma més o menys impune i moltes vegades a mans de la seva mateixa gent. La natura humana és com és. No s'ha estudiat massa el tema, ja que espanta una mica, però molts arrauxats carnissers camuflats entre les files anarquistes durant la guerra es van esmunyir després entre els falangistes de nova creació a la postguerra, fins i tot es van convertir i professar. 

Els casos de maldat i guilladura són, afortunadament, minoritaris. També ho són els de bona gent del tot, incapaços de matar una mosca ni de fer mal a ningú en cap circumstància, amb ganes d'ajudar qui sigui, pensi com pensi. La majoria, però, som gent mediocre, covarda, susceptible d'acceptar consignes si ens les venen de forma adient i de no veure les petites corrupcions que cada dia ens acullen. La societat democràtica hauria de tenir mitjans per frenar el mal vingui d'on vingui, però no sempre és així, encara que hem millorat força. La tendència a l'ocultació no és monopoli catòlic, ni de bon tros. Tots els estats i poders han practicat el tema. Tarradellas va sentenciar els seus arxius a un llarg estat letàrgic, per exemple. 

La Setmana Santa, en el fons, és una defensa més contra la por a la mort, inevitable, i al dolor. A més, totes les seves celebracions, en molts indrets, van lligades a sentiments personals i familiars. En el fons tot té relació.Si fem allò que feien els nostres avantpassats ens sembla que hi quelcom que no mor. És una vana il·lusió, és clar, al llarg dels segles tot acaba canviant i morint, encara que alguna cosa inexplicable en resti o vulguem creure que en resta.

Vaig ser molt rebel contra processons i misses en la meva joventut. L'època del Concili Vaticà II va acabar a casa nostra amb moltes manifestacions d'aquest tipus, algunes de les quals han revifat amb força, però allò, ai, va ser més breu que la primavera de Praga.  També et rebel·les contra la família, en certa època vital. Més endavant acabes per entendre que demanaves als parents una perfecció i coherència impossibles, ja que eren humans, com tu mateixa, i restaven immergits en el seu context cultural i social, amb les seves dèries i dogmes propis, producte de molts condicionants. Els acabes per estimar -si no és que realment, eren uns impresentables- de forma incondicional i retrospectiva  i els perdones els defectes perquè saps que tu en tens, i potser de més grossos. Amb la religió  i amb la terra que t'ha tocat per casualitat acaba passant una mica com amb la família. De fet, no podem triar res, per això no entenc que et culpin per no sentir-te, per exemple, catalana... És que em van deixar escollir si volia ser xinesa o sueca???

La visceralitat anticlerical, com qualsevol visceralitat, acaba posant al mateix sac el missatge cristià, el poder vaticanista, el Papa, Teresa de Calcuta, l'Opus Dei i el capellà de poble sacrificat, o la pobra monja que de jove no sabia on es ficava. El mateix amb temes laics, com el comunisme o l'anarquisme. Crec que en l'evangeli fins i tot Jesús ha de dir, sobre els fariseus: feu el que diuen i no feu el que fan. La mateixa democràcia, de la qual tant esperàvem en temps pretèrits, ens ha donat molts disgustos. Clamarem potser per la seva destrucció? Una cosa són les idees, sempre recuperables si són bones i positives, i una altra la seva encarnació social.

Deia la meva mare que quan comences a entendre el món i la gent ja ets massa vella. Malauradament, és així, i l'experiència d'uns no serveix, ni de bon tros, per als altres. Això de que recordant la història no es repetirà és una gran bestiesa. El record és imprecís i subjectiu, manipulat i oportunista i tot, d'alguna manera, bo i dolent, es repetirà i s'està repetint, ja que els homes i les dones som com som i no pas com ens agradaria ser o com ens agradaria que ens contemplessin la resta dels mortals. I encara més, les persones han de ser jutjades de forma individual, i no pas pels pecats dels altres, ni que siguin del seu mateix col·lectiu. Aixo, que sembla admès -a nivell teòric- en temes relacionats amb prejudicis diversos, sembla que no funciona en temes més lligats a aspectes doctrinaris transcendents.