Sant Ponç, nosaltres, i la dolçor

Avui és Sant Ponç, el de les fires d'herbes. La més coneguda és, a Barcelona, la del carrer de l'Hospital. Al Poble-sec, que és, amb Sarrià, l'indret on se'n fan d'altres des de fa més temps, enguany complim el trenta aniversari, cosa que té molt de mèrit. A més, al Poble-sec la fira dura dos dies i va acompanyada d'altres actes, com ara sardanes o espectacles infantils. 

La del carrer de l'Hospital és molt antiga i com que cadascú compta per la mida de la seva vida he de dir que la recordo de tota la vida. Ha tingut alts i baixos i sempre hi ha qui en canta les absoltes perquè hi ha menys parades, menys ambient. Espero que faci sol, avui, perquè la fira de Sant Ponç demana escalfor i llum per a passejar-hi entre la multitud i la pluja entristeix el conjunt i dificulta la tafaneria. 

Amb aquest sant hi ha una mica d'embolic, ja que, com sol passar, en van existir dos. Sembla que el d'avui és de prop de Niça i no pas de Cartago, com l'altre, però en alguns llocs donen com a sant del dia d'avui el Ponç de Cartago. S'explicava que era patró d'aquesta fira pel fet que sabia molts remeis per a guarir malalts, fets amb herbes, però també que era advocat contra els mals provocats per les cuques pel fet, força gore que havia estat martiritzat amb unes cuques que se li menjaven el cervell (demano perdó als esperits sensibles per la cruel referència a aquest desagradable turment).

En temps laics i descreguts com són els nostres també s'acostuma a fer referència a la relació d'aquestes fires amb les més antigues i paganes en honor de la deessa Flora. Al meu barri vam fer fa poc una xerrada sobre els trenta anys de la nostra fira poble-sequina, fet aquest que ha estat possible, com sol passar, mercès a l'ànim i coratge de la Kati Gomila, una poble-sequina participativa i imprescindible.

Comprar confitura i herbetes a les parades, poques però actives, del Poble-sec, no comporta que no puguis anar a fer el volt de la monyos al carrer de l'Hospital, un carrer que té per a mi ressonàncies mítiques i records a dojo. Hi passo sovint, com també pel carrer del Carme, he pogut percebre els seus canvis i la seva transformació en terra d'acollida per a forasters. Allà hi ha el meu teatre preferit de tot el món, el Romea. Recordo que fa anys, precisament per Sant Ponç, vaig anar a buscar entrades al teatre -encara no hi havia l'internet- per a un Hostal de la Glòria que feia Rosa Maria Sardà i que no em va acabar de convèncer, malgrat la interpretació dels actors, que va ser excel·lent. No sé el perquè, però sembla que hi ha avui reticències en fer que una obra acabi bé i se n'ha de fer una relectura una mica agre, com si no acabés bé del tot. Això va passar també amb una versió força infumable, dels darrers anys, sobre el Cafè de la Marina.

La vida, de fet, sempre acaba malament, però pel mig podem tenir la xamba de viure finals feliços, també, encara que mai siguin definitius ni eterns, car la vida no és una obra d'art (frase manllevada de la novel·la El riu de la vida, de Norman Mc Lean). I podem gaudir de dies feliços a nivell barceloní, com el d'aquesta fira, gairebé rural i provinciana, afortunadament per a aquesta ciutat tan poc respectuosa amb el passat. Encara els perols de fruita confitada es poden contemplar i olorar a cel obert, però no trigarem en veure-ho tot embolicat en plàstics asèptics i tetrabrics higiènics, homologats i biodegradables. 


Mirant hemeroteques i articles sobre la fira em trobo amb això que he comentat, queixes sobre si va de baixa, si hi ha menys parades... I també, queixes antigues sobre l'excés de confitures i mels en detriment de les herbes. Dels anys trenta, quaranta, cinquanta, seixanta... Tot té alts i baixos, però el fet és que la fira és manté, com tantes altres i tornarem a comprar aquests trossos dolcíssims de fruita, malgrat els dogmàtics anatemes que el món d'avui escampa a l'entorn de tot allò que sigui dolç en excés, com els finals de les obres de Sagarra que he comentat. Però, al capdavall, la dolçor és necessària, imprescindible, per això la fira de Sant Ponç, amb més o menys èxit, amb pluja o sense, té, segons la meva profètica predicció, una llarga vida per endavant.

Una de les coses que m'agrada més del carrer, aquest dia, és l'olor de les herbes i les confitures, que omplen l'aire primaveral de sentors recuperades i pregones, encara que amb els anys crec que he perdut olfacte i em sembla que la flaire no és tan profunda ni els colors tan brillants, mancances aquestes que semblen incidir en el fet que contemplem sempre el  passat amb enyorament i amb la falsa percepció que era força millor que no pas el present. Aquesta any les florides van una mica endarrerides, ep. 

Algú em comentava fa uns dies, parlant de la fira, que el nom de Ponç no és gens freqüent. Potser no, però existeix un bon escriptor amb aquest nom, i a més, repetit, el gran poeta menorquí, Ponç Pons, que avui no sé si celebra el sant per partida doble.

Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s'omplien de contes i de mites
El vent s'encelistrava al cor ple de bondat

En femení, la primera Ponça, en l'original Poncia, que em ve al cap és un personatge de ficció, la criada clarivident de la Casa de Bernarda Alba. Buscant bestieses per la xarxa m'he trobat amb la curiositat de què en alguns països llatinoamericans ser una poncia és una expressió que vol dir, més o menys, ser un pendó.