De quan érem pobres...

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-...

(Salvat Papasseit)

Ahir vaig tornar a veure l'imprescindible documental sobre les barraques a la ciutat de Barcelona de Sara Grimal i Alonso Carnicer, (a la fotografia amb Julia Aceituno, un dels testimonis més colpidors d'aquest reportatge modèlic). L'havia vist ja en d'altres ocasiones, sempre en pantalles petites, a la televisió o per internet. Veure'l sencer, en una sala més adient i en una pantalla gran em va emocionar encara molt més.

Sempre que miro fotografies o reportatges sobre el tema em vénen al cap els versos de Salvat Papasseit sobre el Nadal. Nosaltres érem pobres, en aquells anys autàrquics i austers, i, en canvi, comparats amb molta gent de les barraques érem rics i, és clar, oblidàvem els pobres. Encara que tot és relatiu i entre les mateixes barraques, com ahir mateix va comentar Oriol Granados, hi havia grans diferències. En veure el reportatge vaig tenir la percepció que els de segons quins sectors de Montjuïc van ser més afortunats que els d'altres indrets de la ciutat, tenien més espai per córrer i a més van comptar amb ajudes una mica més humanes, encara que totes aquestes ajudes acostumaven a anar lligades a sectors religiosos, com era habitual en l'època. Però el cert és que no es pot posar tota l'església en el mateix sac, com es fa de vegades, de forma injusta. 

Tampoc el fenòmen va ser el mateix durant els anys quaranta o en els seixanta. I, a més, també hi compta el tarannà de cadascú, l'entorn familiar, el caràcter, les relacions afectives, la manera de viure la problemàtica vital, que pot fabricar ressentits o fins i tot persones felices que constaten la millora experimentada després de tantes lluites que avui semblen ja una heroica epopeia (del passat?).

Al meu barri hi havia un gran sector de barraques  molt proper, el de Montjuïc, amb diferents barris que van anar prenent forma. A dins d'aquelles comunitats hi havia solidaritat i ajuda mútua, però també picaresca, explotació, egoisme, com sol passar de forma inevitable entre els grups humans de tota mena. Avui es compara la immigració d'aleshores amb l'actual, jo crec que són fenòmens molt diferents, malgrat que es puguin fer segons quins paral·lelismes, per l'època històrica i fins i tot per la situació de pobresa generalitzada d'aleshores. I també perquè avui les capes d'immigració són molt diverses, en llengua i costums. Hi ha aspectes positius, ara, a dins de la problemàtica existent, com és l'accés generalitzat a la sanitat i l'educació. Només cal repassar Els altres catalans per comprovar com l'educació era un bé molt escàs, sovint elitista. Ahir alguns sectors religiosos aprofitaven la situació per fer caritat però també avui els sectors polítics no actuen sempre de bona fe a l'entorn de la qüestió i utilitzen el tema segons convé als seus interessos electorals, sense manies. 

Ara no ens podem imaginar com podia ser viure i sobreviure amb dignitat,  sense aigua corrent ni clavegueres, per exemple. De vegades també es retreu a persones que les van passar magres que siguin les primeres en criticar els nou vinguts, però he de dir que m'avergonyeix de forma retrospectiva recordar comentaris dels veïns de la meva escala, gent molt modesta, sobre els barraquistes i les seves mancances i culpes. Era tot plegat misèria contra pobresa, expressió que manllevo del llibre sobre els fets de la Fatarella durant la Guerra Civil. Una persona benestant de classe mitjana que no ha de conviure amb els problemes pot fer volar molts coloms sobre convivència i la resta, però els problemes reals són al món real dels indrets on s'ha de conviure de veritat. No sé si m'explico.

Del documental em quedo per damunt de tot amb la bonhomia de Julia Aceituno, una de les protagonistes, que roba totes les escenes amb la seva sinceritat optimista i que explica un llarg calvari vital que s'inicia amb el final de la guerra, l'assassinat del seu pare, la destrucció de la seva llar... M'assabento, per la web del documental, que un seu germà que hi va participar és mort, ja. Ella, quan parla, només es plany del fet que gent com la seva mare no hagi pogut gaudir d'un piset digne i d'un balconet amb flors. Una dona intel·ligent i lúcida, que parla sense verí ni ressentiment, però que reclama un record pel menystingut Somorrostro. Amb tota la raó.

M'adono, amb certa angúnia, en quina colla de nou rics ens hem convertit. Ben peixats, néts i desinfectats, potser fins i tot amb les arrugues botides de susbstàncies rejovenidores, no és estrany que el nostre temps faci bullir una olla immensa de corrupteles inquietants i que quan més tenim, més desitgem. Aquests documentals haurien de ser de visió obligada per al jovent. I per als adults, també. Espero que la ciutat moderna dediqui més atenció a totes aquestes memòries. Els barraquistes que van néixer i créixer en aquells barris, com comenten alguns i com vaig fer dir a un dels protagonistes de la meva novel·la, curiosament, escrita molt abans de la realització d'aquest reportatge, no tenen poble d'origen. Els records dels pobres són fràgils, sempre ho han estat, però ja hauríem de ser-ne conscients i no permetre que l'oblit planés per damunt dels nostres paisatges fatxendes de disseny modern.