Els personatges populars de la nostra generació ens van acompanyant al llarg del temps i hi establim una estranya relació. Els coneixem, però ells, generalment, no ens coneixen. Ha mort Miquel Cors, que tenia si fa no fa la meva edat i, d'alguna manera, t'adones que hi ha paisatges humans que es van perdent molt de pressa. Crec que va ser una gran sort la recuperació que en va fer fa poc temps el teatre, amb la versió en català de l'obra de Bergman. Marta Angelat és també una gran veu i una gran actriu de la meva generació. Com Maife Gil i d'altres pertanyen a grans tradicions familiars d'actors i em sembla que no han acabat de tenir, encara, el paper de la seva vida, malgrat ser excel·lents i més que excel·lents. El doblatge ha permès a molts actors subsistir de forma còmoda. Era el cas, potser, de Cors, quan no feia televisió, teatre o cinema.
El vam conèixer primer com a cantant i després en les moltes iniciatives diverses del teatre de la transició i dels principis de la democràcia. Després va venir Poble Nou i el seu Antònio (que ja es pronuncia Antoniu i que, per tant, no cal escriure amb u final, em sembla) i va tornar a desaparèixer de la primera fila mentre ens atipàvem fins l'excés de telesèries que acabaran per morir d'èxit i de mediocritat, com el bícing.
Jo vull recordar Cors també com a la veu d'aquells enyorats primers dibuixos en català, dels temps en els quals els meus fills eren petits. Es tractava d'unes historietes molt innocents i encisadores, amb uns cadells que es deien Tip i Tap i que tenien un oncle volador, Fido. Els emetien a principis dels vuitanta en aquells magnífics programes infantils de la segona cadena, els dissabtes pel matí. Cors feia totes les veus dels personatges. A casa compràvem els llibrets en paper i en explicar aquelles històries als meus fills intentàvem fer, de forma una mica destralera, una imitació de les veus. Aquells dibuixos eren, crec, belgues, ja una mica antics, però van ser els pioners a la televisió (encara no teníem tv3), com ho va ser ràdio 4, (no recordeu aquell divertit Jovenívol?), i és una llàstima que haguem perdut tantes coses bones al llarg del temps.
Malauradament no vaig poder anar a veure aquesta Saraband casolana, crec que el seu to d'elegia devia ser tota una mena d'estranya premonició. Diuen que als seixanta encara som joves... Però, vaja, ja portem una motxilla una mica atapeïda a aquesta edat i molts records lligats al teatre, a la ràdio, al cinema i a la televisió de la nostra vida. Quan un dels seus protagonistes se'n va, també s'esmicola un bocinet de la nostra pròpia existència. Encara més si era un nostre contemporani i el seu adéu ens converteix en supervivents, com ironitzava Joan Oliver en un poema.
No he trobat la versió catalana, què hi farem.
15 comentaris:
No me'n recordava, del Tip i el Tap! Van ser uns clàssics breus. Com l'Antònio, ara que ho dius.
Júlia, em fa l'efecte que et ve de gust una abraçada, per mi que no quedi. Encara podem fer-nos companyia!
Tanta vida compartida i tant pocs records ara que s'ha mort. Per què?
Doncs molta gent 'jove' els recorda, encara, SM. Van ser un clàssic i 'els primers en català'.
Gràcies, Allau, igualment, la veritat que veure anar desfilant la gent fa una mica de respecte. I això que res hi ha de més cert que la mort ni res més incert com el seu instant, que diuen.
Potser perquè Cors, Pere, va ser una mica 'erràtic' en la seva manera de fer i a més, segons expliquen, amb un caràcter una mica particular. Apareixia i desapareixia i llevat del temps de Poble Nou no va ser massa conegut. M'hauria haver-hi coincidit de jove, diu una amiga del barri que l'havia conegut que tenia molt de ganxo amb les senyores guapes. Vaja, en va tenir tres que se sàpiga i unes altres més ignorades. NO sé si es veritat, m'han dit que la primera dona era una mestra. Hi ha molts famosos que es van estrenar oficialment amb una mestra (?). Però ja veus, després se'n van amb actrius i cantants, he, he.
Pel que fa al doblatge, ens sonen les veus però no és una activitat que doni a conèixer els 'dobladors. En el cas de Tip i Tap es va fer molta propaganda dels dibuixos, per això de ser els primers en català.
Quantes persones que ens deixem tot fent camí, ara el record és la seva presencia.
Doncs sí, però el record dura poc, uns anys i després... com si no haguessis viscut.
Bella recordança, Júlia.
no els recordo aquests dibuixos, ni a ell com a cantant tampoc, ni de Pobler Nou que no hop vaig veure. L'ùnic que em sona d¡ell es que havia estat casat amb la Silvia Munt i que feia doblatge. NO ÉS MOLT, PERÒ ÉS EL QUE HI HA.
Gràcies, Xiruquero.
Francesc, em sorprens, he, he. Doncs al principi d'això de la Munt va ser el Tip i Tap. Amb la Munt van voler muntar companyia de teatre però no van tenir sort, van triar Ondina que potser no era obra adient. Aquella cançó del fill de vídua que cantaven els Tres Tambors amb el Gabriel Jaraba després la va cantar ell en un muntatge dedicat a Joan Oliver.
Per cert, és una tafaneria però en una ocasió, per Nadal, vam veure sortir d'un restaurant la Munt amb el Madaula i el Munné amb la Sabaté i vaig deduir que ja no 'estava' amb el senyor Cors. A mi és que les tafaneries nostrades m'encanten. I això que en general tots ells són gent discreta.
corason, corason. Jo també vaig veure un dia el Madaula amb la Munt i vaig pensar el mateix.
Francesc, és que sóc del club de fans del Madaula, he, he.
Publica un comentari a l'entrada