Per sort per a la ciutat i per a mi, que el tinc relativament a prop, fa temps que funciona a ple rendiment la Sala Teatre del Raval, l'antic teatret parroquial de la Parròquia del Carme. Hi vaig estar fa pocs anys, veient un sorprenent i magnífic Marat-Sade fet per afeccionats en estat de gràcia, però aleshores encara estava una mica atrotinada. Ara l'han arreglat molt bé i tenen una programació diversa, també amb espectacles infantils.
Hi vaig anar ahir al vespre, a veure el muntatge de Dotze homes sense pietat, de Reginald Rose. Els qui som una mica grans recordem molt bé aquesta obra, pel cinema i també per un magnífic muntatge televisiu que van fer a Estudio 1, en uns temps en els quals per la tele ens feien bon teatre, amb una sabata i una espardenya. La versió televisiva hispànica s'ha editat en dvd i es pot trobar en biblioteques públiques. Crec que és d'aquelles obres rodones, que sempre conservaran la seva màgia, i que, si es representen de forma correcta, sempre tindran èxit, com ara, per exemple El temps i els Conway o El cafè de la Marina.
De tota manera em vaig adonar, pels comentaris del públic, que molt de jovent no la coneixia. La sala era ben plena, han allargat les representacions durant tot el mes de maig, fet que vol dir alguna cosa. Les interpretacions són excel·lents, els actors, d'edats diverses, no són d'aquests tan coneguts que la gent va a veure perquè surten sovint a la tele, però tots ells tenen un currículum remarcable i estan magnífics en el seu paper. I tens el goig de poder gaudir d'una obra que no sigui un monòleg o un diàleg, cosa que en els darrers anys, per qüestions econòmiques, ha proliferat de forma aclaparadora.
Molt de la seva època, avui sobta una mica un jurat americà format tot ell per homes blancs (per cert, la directora de l'obra és una dona, Empar López). Però allò que no ha canviat és el tarannà humà, tan fàcil de ser manipulat, tan barroer, tan poc analític i expeditiu en ocasions, fins i tot quan les conseqüències de les nostres actuacions poden ser greus, molt greus. Ni tampoc han canviat els prejudicis envers els marginats, els immigrants, els pobres, els diferents.
Dimarts, 4 de maig, nova presentació de 'L'inici del capvespre' a Sant Boi.
Dimarts, 4 de maig, nova presentació de 'L'inici del capvespre' a Sant Boi.
8 comentaris:
Si una cosa m'encanta del teatre barceloní, són les (poques?) sales de "petit format", que se'n diu, per a peces i actors oficialment "no mediàtics".
Vaig conèixer aquesta sala deu fer cosa d'un any; em va encantar el lloc i, encara més, la feina dels actots que vaig veure (perdó, no en recordo el nom de l'obra; la memòria i jo...)
Aquesta obra en versió cinematogràfica l'he vista bastantes vegades. És com llegir Shakespeare: no te'n canses. Els clàssics sempre donen.
Vaig escoltar una entrevista que li feien a la directora i a uns quants actors a la ràdio i em va semblar molt interessant :) no tot han de ser muntatges espectaculars.
Es curiós com l'altre dia en una botiga multimèdia vaig veure la pel·lícula a molt bon preu i me la vaig comprar... i ara tu em proposes el teatre. Gràcies una vegada més!
A mi també, Ferran. Malauradament s'han perdut moltes sales però algunes han tingut sort i es van recuperant. Fa anys les parròquies, escoles, centres educatius i centres culturals tenien tots el seu teatret d'estil 'convencional', a la italiana, que, per a mi, continua sent el millor.
Doncs sí, Teresa, en això es nota un clàssic.
Clídice, és un bon muntatge i em sembla que el boca-orella està funcionant, ahir era ple.
Galderich, a mi també em passen aquestes estranyes casualitats de tant en tant amb teatre o cinema, em ve alguna cosa al cap i me la trobo o la fan per la tele o me'n parlen...
Publica un comentari a l'entrada