Es va inaugurar una rosereda, més endavant, al Parc Cervantes, indret una mica allunyat de les meves rutes urbanes habituals. És un parc bonic, però, pel meu gust, amb poques ombres i on les flors es troben excessivament escampades. Però, vaja, les roses són roses, siguin on siguin. Diuen que la rosa és la reina de les flors, com el lleó era el rei de la selva, només que el lleó no hi viu pas, a la selva i que actualment les tendències monàrquiques semblen decadents i obsoletes. Les roses cultivades han estat objecte de manipulacions diverses, hi ha concursos i competicions sobre el tema i els expertes els posen noms bonics i evocadors i també noms de personatges als quals han dedicat una varietat determinada. Sempre ens quedaran les boscanes i les de bardissa, per a record dels humils origens de tanta exuberància competitiva.
Quan a Montjuïc hi havia la rosaleda moltes noies joves es deien Rosa, Maria Rosa o Rosa Maria. Les Maries Roses s'enfadaven si algú els deia Rosa Maria i a l'inrevés. Un nom tan bonic avui ni tan sols agrada a les senyores ja maduretes que el porten, cosa que m'estranya. El nom no fa la cosa, que ja ho diu Julieta enamorada, aixó. Rosa és un nom preciós, breu i contundent, i profetizo que qualsevol dia es tornarà a posar de moda i veurem moltes Rosetes de nova generació a les llars d'infants.
La rosa té molta literatura i mitologia al darrera. Bellesa, vida breu, espines perilloses... Mentre s'ha intensificat el seu color, que es pot reflectir en fotografies i postals, no s'ha potenciat l'augment de la seva aroma, no sé si això es pot fer. Vaig ser al Parc Cervantes fa un parell de dies i esperava que en entrar em sobtés l'excés aromàtic, però no va ser així, ni de bon tros, i per copsar la delicada flaire de les flors m'hi havia d'acostar i ficar el nas gairebé entre els pètals tendres, amb perill de fiblada d'abella. Potser he perdut olfacte, ho admeto, com es perd vista al llarg del temps. Si tinc l'olfacte cansat com em passa amb la vista crec que pagaria la pena l'invent d'alguna mena d'ulleres -nasseres? nariueres?- que ajudessin a recuperar emocions sensorials que minven. És clar que aleshores també les males olors o pudors se'ns farien més evident. I és que si l'aroma d'una rosa fresca és tan admirable, l'olor de les flors marcides, fins i tot en l'inici de la seva decadència, és trist i angunieja.
Inspirada pel tema he fet un breu recull poètic rosàfil una mica apressat. Podia haver trobat molts més exemples. Un dia o altre tothom parla o escriu, o pinta, o canta, sobre les roses i la seva simbologia. Són una metafora recurrent, una mica tòpica ja, de la brevetat vital, de l'alegria que passa, de la bellesa de l'instant irrecuperable... Hi ha moltes més flors, totes boniques i, pel que fa a l'aroma, la humil farigola florida, al mateix parc, vencia la subtilitat dels efluvis florals de la reina del jardí. Però, ai, la rosa és la rosa. I, pel que fa a roses, la meva preferida és la rosa-rosa, i també m'agrada el color de rosa, on l'amor s'hi posa i que sembla que, a certa edat, s'ha de bandejar del fons d'armari o fer-ne ús amb una gran moderació. Encara que, pel que fa a modes, com pel que fa a gairebé qualsevol cosa, tot són gustos.
Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!
Un altre abril. Màrius Torres
El que anomenem rosa exhalaría el mateix grat perfum si d'una altra forma s'anomenés.
Romeu i Julieta. Shakespeare
¡No le toques ya más,
que así es la rosa!
Poema. Juan Ramón Jiménez
Per fer duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara es desclosa
mai més pot florir.
La rosa. Joana Raspall
A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.
Jacint Verdaguer: La fira de les roses
31 comentaris:
La rosa és la imatge viva dels mandales, de les rosasses. Rosa mística...
A mi algun cop m'ha passat pel cap que, si algun dia tinc una nena, li diria de nom Rosa, com la meva àvia, la iaia Rosita.
No m'agrada això dels creuaments de les flors per tenir roses de cada color o multicolors, perquè penso que es perd l'escència d'aquesta flor tan maca. I crec que és un dels motius perquè van perdent l'olor, tanta ciència. És estrany que es preocupin de fer-ne de tants colors com sigui possible i oblidin com n'és, d'important, l'olor en el cas concret d'aquesta flor... Una llàstima...
I la rosa del Petit Príncep? "Bien sûr, ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu'elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c'est elle que j'ai arrosée. Puisque c'est elle que j'ai mise sous globe. Puisque c'est elle que j'ai abritée par le paravent. Puisque c'est elle dont j'ai tué les chenilles (sauf les deux ou trois pour les papillons). Puisque c'est elle que j'ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même quelquefois se taire. Puisque c'est ma rose. "
L'altre dia vaig visitar el concurs d'obtentors al Jardí Cervantes, i feia goig veure les moltes varietats, unes més fixades en la forma, color... d'altres en la fragància (no ho sabia, però hi ha "premis a la millor fragància")... un homenatge als sentits! La humanitat es distingeix precisament per manipular la natura, des dels primers aliments fermentat (pa, vi, cervesa...) estem manipulant, creuant... potser no sempre en la bona direcció, però no tot es fa com al nostre país, fora aquestes coses es cuiden més, en el cas de les flors també!
I, Júlia, la "rosaleda" durant la meva infància va ser el jardí de casa dels poblesequins, i ara fa llàstima (excepte quan se celebra el Grec), aquest tema també donaria per molt...
Només dir que a la fragilitat de les roses, de l'hi escau els colors pàl-lids. El rosa també és el meu preferit, amb algun groc quasi imperceptible, que també déu n'hi do.
Oh, i tant, Teresa, també en el catolicisme és un gran símbol marià.
Nur, m'alegraré que li posis aquest nom tan bonic.
No creguis, penso que també tenen en compte la fragància, de fet ja fa segles que ha estat una de les flors més 'manipulades'.
Cert, Esther, una altra rosa literària i famosa.
Tens raó, Esther, de fet gràcies a la manipulació tafanera hem aconseguit molts aliments actuals. Em confirmes el que he suposat abans sobre fragàncies i olors.
Ai, la 'rosaleda' dels poble-sequins, com l'enyoro...
A mi també m'ho sembla, Lola, encara que les roses vermelles tenen els seus seguidors...
La rosa mes coneguda de la nostra literatura no l'has posada, tot i també ser de Verdaguer...
Ah, a la tomba de Rilke hi ha escolpit aquest petit poema (el recordo en castellà):
Rosa, contradicción pura,
placer de no ser sueño de nadie
debajo de tantos párpados.
La punxada d'una rosa, l'hi va precipitar una infecció generalitzada, que el va matar. Ja tenia no sé quina tipus de malaltia sanguínia, però es pot dir que va morir de fragilitat. Com tothom, ara que ho penso dues vegades.
Puigmalet, la de Jericó?
Em deixes intrigada, per si un cas:
A UN PAPALLÓ
Tu que vas per lo verger
voltant la flor del roser,
de totes la més hermosa,
cerca la Rosa divina,
que la d'aquest món, si és rosa,
no és sense espina.
Cerca la Rosa del cel
d'on l'arcàngel trau la mel;
per qui vers Ella camina,
si per la via terrosa
a cada pas hi ha una espina,
no és sense rosa.
Jacint Verdaguer
Lola, crec que tenia leucèmia, i que l'epitafi el va triar ell. NO sé alemany però vaig a fer-me la xula
Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.
Més Rilke-roses
Por Rainer Maria Rilke
Traducción: Miguel Frontán
Una sola rosa es todas las rosas
y es ésta; el irremplazable,
el perfecto, el dócil vocablo
que encuadra el texto de las cosas.
Cómo decir alguna vez sin ella
lo que fueron nuestras esperanzas,
y las tiernas intermitencias
en nuestro continuo viaje.
I de cultura popular, 'eres como la rosa de Alejandria, colorada de noche, blanca de día'.
Ep, ara hi caic, Rosa d'Abril, morena de la serra...
El culte marià és tot ell roses, començant pel rosari.
Més Rilke
Rosa, regnant, per als de temps enrera,
fóres un calzer de caire senzill.
Mes ets Per a nosaltres la flor plena,
sense nombre, l'objecte inexhaurible.
En ta riquesa ets com roba sobre roba
entorn d'un cos fet solament de llum;
mes ta fulla isolada és a l'ensems la defugida
i la negació de tot vestit.
Des de segles ençà ton perfum crida
vers nosaltres els seus més dolços noms;
i és de sobte com glòria dins l'aire.
No obstant, no sabem com anomenar-lo,
suposam... I s'hi mescla la memòria
que hem demanat de memorables hores.
(Trad. Guillem Nadal)
Júlia, ara m'has deixat K.O.
Rose, oh reiner...
Com sona l'alemany, eh? Impacta. M'agrada molt.
A mi em recorda les declinacions de quan estudiàvem llatí al batxillerat: rosa, rosae, rosa...
M'apuntaria a això de les "nasseres"!
m'agraden molt les roses i la olor que fan, deu ser l'ùnica declinació que recordo del llatí, i aquesta cançó de Becaud és una delicia.
Ah, i les roses de la vida d'aquest:
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
« Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle ! »
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serais sous la terre, et, fantôme sans os,
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos ;
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
Pierre de Ronsard, Sonnets pour Hélène, 1587
i Sagarra, entre d'altres, també menciona el tema:
Si ve l'abril tremolant
i el ventet que no reposa,
i el perfum de Dijous Sant,
noia, no cullis la rosa:
passa cantant.
(Cançó de passar cantant)
...i sobre sant Jordi, encara que sigui de forma retrospectiva, més roses, és clar!
UNA ROSA
Sant Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!
Maria Antònia Salvà (1869-1958)
SANT JORDI GLORIÓS
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
L'alemany. Lola, deu ser una llengua molt poètica, m'encanta, encara que no n'entengui un borrall, com quan escolto lieders de Schubert, tenen uns poetes immensos. Em temo que ja no l'aprendre, vaja, no se sap mai...
Ah, xiruquero, el llatí, com m'agradava, l'hauria de repassar, això de la rosa-rosae era el primer que apreníem amb onze o dotze anyets... És clar que pràcticament fèiem immersió, sursum corda.
Ah, sí, Francesc, Becaud era -i serà, de forma inevitable, si no és que hi ha un més enllà i tot allò de la resurrecció de la carn és literal- un dels meus amors impossibles. Tan fi i elegant... tan senyor francès...
Mmm, a què es devia referir, aquí, la Leveroni????
Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
ROSA LEVERONI
...i el gran Salvat, sempre amb 'la rosa als llavis'
PERQUÈ HAS VINGUT
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
T'està quedant una magnífica recopilació santjordiana, Júlia.
I sí, em referia al Virolai de Verdaguer :)
Publica un comentari a l'entrada