(Fotografia manllevada de la web sobre l'escriptor, de l'AELC. Manuel de Pedrolo, en els anys 20, amb el seu germà petit i la seva tia, que va tenir cura d'ell en morir la mare).
El record dels vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo no han desvetllat massa curiositat participativa al món blogaire, per això crec que no estarà de més ampliar-ne la referència anterior amb més informació i més records personals sobre una persona que no vaig conèixer però que pertany al meu imaginari intel·lectual i sentimental per molts motius. Així que li dedicaré algunes entrades més, no sé quantes encara, parlant d'ell i dels seus llibres, sobretot dels que he llegit, és clar.
Les poques referències als vint anys de la seva mort han tornat a remarcar sovint la seva autoria del Mecanoscrit, ja que en un món del present que es mou per èxits i audiències, el gran nombre d'edicions impressiona. El que em resulta més estrany és que persones que d'adolescents van gaudir d'allò més amb aquesta lectura no vagin a buscar posteriorment més llibres de l'autor, de tants com en té per triar, ja que aquesta era una actitud habitual fa anys entre els lectors impenitents. Llegies el llibre d'un autor, llibre que t'agradava molt, i de seguida anaves a cercar-ne més del mateix escriptor, ja fos Verne, Rodoreda, García Márquez, Tolstoi o Folch i Torras. De vegades el resultat et decebia, pel fet que molts autors tenen grans obres i obres menors o obres que no fan res més que completar la gran obra.
Pedrolo ha estat sovint titllat d'escriptor prolífic, cosa que en moltes ocasions es deia en un to de recança. Sembla que durant anys i panys es va dubtar que Shakespeare fos un sol senyor, ja que tenir tantes coses bones semblava una anormalitat literària. L'excés fa respecte i neguiteja. Podem endegar, de forma més o menys reeixida, (això ja depèn de la grapa personal) un estudi sobre Mercè Rodoreda o Jesús Moncada amb un esforç lector modest, la seva producció literària és limitada en nombre de pàgines i paraules, accessible pel que fa a la mida, ara no parlo de qualitat ni excel·lència. Una part del menyspreu que han patit personatges com Sagarra o Rusiñol prové de l'evidència d'haver fet tant, cosa que desvetlla envejoses reticències en el camp de la cultura, perquè la qualitat pot ser subjectiva però la quantitat és evident, comprovable i comparable.
Pedrolo és tantes coses, a més d'escriptor prolífic! El que em sobta més és que en un context del present en el qual es parla tant de possibles independències nostrades no se'l tingui com a figura senyera, pel que fa al seu tarannà independent i catalanista al cent per cent, avui, que es poden expressar, al menys, coses que només ell gosava dir sobre el tema, a finals dels setanta i principis dels vuitanta.
Pedrolo és tantes coses, a més d'escriptor prolífic! El que em sobta més és que en un context del present en el qual es parla tant de possibles independències nostrades no se'l tingui com a figura senyera, pel que fa al seu tarannà independent i catalanista al cent per cent, avui, que es poden expressar, al menys, coses que només ell gosava dir sobre el tema, a finals dels setanta i principis dels vuitanta.
No va voler escriure mai en castellà i algunes traduccions que té, de l'anglès, en aquesta llengua, crec que no estan firmades. No tinc res en contra dels autors catalans que fan, per exemple, periodisme en castellà, sóc molt tolerant i molt menys coherent que l'escriptor, ho admeto. El que em fa riure és que cerquin excuses etèries més enllà de la veritable: la necessitat de guanyar-se la vida el millor possible. Fins i tot Joan Fuster, que havia escrit al diari Avui, es va passar a La Vanguardia i recordo que va manifestar que a l'Avui pagaven molt poc i que ell s'havia de guanyar la vida. Pedrolo tampoc no volia anar a cap entrevista si no li permetien parlar del tema català nacional en profunditat i fent referència a l'independentisme. Una excepció notable va ser la concessió feta a Puyal per participar en l'espai Vostè pregunta. Per tot plegat Pedrolo inspira, o hauria d'inspirar, un gran respecte i una devota admiració.
El primer llibre que vaig llegir de Pedrolo, fa trenta-sis o trenta-set anys, va ser Cendra per Martina, que em va produir una profunda tristor. Explica una història des de tres punts de vista. Crec que avui Pedrolo canviaria l'argument i la innocent Martina esdevindria més rebel i superaria la situació de forma més valenta. També crec que el protagonista masculí no tindria tanta prevenció en contra de l'erotisme desfermat de la germana de Martina. Benet i Jornet a l'obra de teatre Una vella, coneguda olor, presentava el cas d'una noia innocent a qui el xicot espavilat es beneficiava, en aquell cas no pas a la força, però sí convencent-la amb subtil dialèctica de les bondats de l'amor lliure. Benet es devia penedir del final desesperançat i anys després va escriure Batalla entre olors, on els protagonistes es retroben i el jove ambiciós és un fracassat mentre que la noia innocent i bleda és una triomfadora. Benet devia tenir debilitat per la protagonista, tan maltractada en la primera història, i la va recuperar per tercera vegada a Olors, conformant una interessant trilogia sobre el barri del Raval. Sempre he pensat que la Martina pedroliana mereixia també una segona oportunitat i estic segura que en el món de la literatura imaginària l'ha tingut. De fet, com amb molts altres llibres de Pedrolo, la censura va fer que aquesta novel·la, escrita a mitjans dels cinquanta, no es pugués publicar fins més de deu anys després, cosa que pesa en l'argument i en la visió de la vida que tenen els personatges.
Els llibres, com el cinema, tenen també un valor documental, ens mostren els paisatges humans, urbans i rurals, de l'època en què es van escriure i nosaltres mateixos llegim un text diferent cada vegada que els retrobem, ja que també hem canviat.
Els llibres, com el cinema, tenen també un valor documental, ens mostren els paisatges humans, urbans i rurals, de l'època en què es van escriure i nosaltres mateixos llegim un text diferent cada vegada que els retrobem, ja que també hem canviat.
Això és la ciutat,
aquest banc on s'asseu una vella cansada,
aquest arbre que es menja una xarxa de fils,
aquest pati on remenen els gossos,
una plaça on badalla un toll d'aigua,
la barraca on dormen els manobres
aquest tumor que ens rebenta i segrega,
aquest nus que us escanya,
un dolor que s'aprima en la pell
i en silenci i per sempre t'estima...
Res d'essencial no és escrit a les guies
ja ho veieu.
MANUEL DE PEDROLO, Simplement sobre la terra, (1950), llibre que va rebre l'any 1954 el Premi Joan Maragall a Mèxic.
11 comentaris:
Júlia,
Com sempre, has escrit un article lúcid i sensible. Jo també trobo estrany que Pedrolo no faci de figura històrica ja que, com molt bé dius, va ser un home fidel a Catalunya i al català.
Ara bé: Jo no puc dir que m'interessi com a novel·lista. Sempre em va semblar tirant a marranot i no era prou bo com per poder-se prendre tantes llicències pornogràfiques, llicències que, en aquells temps de repressio, servien per augmentar el seu èxit. Jo no l'ignoraria però estic molt d'acord amb la manera que l'Obiols va emprar per parlar de l'escriptor, en una carta a Rodoreda: Té una inqüestionable fusta de novel·lista però és graponer...
Salutacions!
Glòria, té llibres amb les llicències que expliques, però amb tanta producció també en té de ben diferents, crec que encara falta una aproximació seriosa al conjunt de la seva narrativa. Cal dir que en català hi havia una manca de 'normalitat' en el camp dels gèneres, àdhuc del eròtic-pornogràfic, i que ell va intentar fer de tot, amb més o menys grapa, evidentment. Més enllà d'alguns títols concrets i dels 'Quaderns d'en Marc', no tinc aquesta percepció de 'marranot integral', he, he. De tota manera em caldrà una relectura actual, he tingut algun disgust recent en rellegir, per exemple, Porcel, que 'recordava' molt millor en alguns llibres. El temps és un bon crític, penso que té coses molt interessants, de tota manera.
De fet penso continuar escrivint uns quants posts més sobre ell.
Ahir, o avui de matinada no m'havia entretingut a veure el vídeo, ara sí.
Glòria, em sap greu però no em puc estalviar de dir que estic en absolut desacord en dir que és graponer... no sé pas si l'has llegit prou o prou acurdament. Pedrolo té molts registres, l'eròtic també, però és molt més que això. Molt més. Integra gairebé sempre en les històries tots els aspectes que per a ell eren importants: polític, social, amorós i també eròtic.
Carme, hi ha molts Pedrolos i amb tant com va escriure segons amb què t'ensopegues pot donar una imatge com la que diu la Glòria, encara que jo crec que té coses molt diverses, precisament crec que 'ho va tocar tot. Té textos molt bons, textos dolents i una gran majoria de textos molt respectables que cal rellegir, a més, la seva obra ofereix una panoràmica immensa de l'època i de les seves -i nostres- dèries, esperances i tragèdies. També de les nostres mediocritats.
Moltes novel·les d'avui molt valorades, pel meu gust -m'estalvio mencionar res- no arriben ni a la sola de la sabata de les 'mitjanes' de Pedrolo, pel meu gust subjectiu, ep.
No ens hauria d'estranyar que el seriós i tossut catalanisme i independentisme de Pedrolo no sigui suficientment reivindicat, que els homes i dones d'una peça son incòmodes en general, i particularment per als rebenta-camises que, a la primera de canvi, s'obliden del que calgui per a assolir una poltrona.
Més enllà de la literatura -oblido fàcilment la ficció que de jove vaig llegir- la figura d'en Pedrolo és remarcable i aquest teu "post", Júlia, més que oportú.
Estaré pendent dels següents.
Hola, Xiruquero,
Dos són els pecats pedrolians greus, l'un, ser crític amb tothom i mantenir les conviccions i, l'altre, treballar massa.
júlia, continuo avui la lectura dels 'pedrolos' i aquest últim comentari m'ha deixat trastocada. No és una virtut treballar massa??????
Marta, és una virtut, evidentment, està escrit amb ironia. Ara bé, m'he adonat també que treballa massa i bé acostuma ser mal vist pel fet que es posa en evidència els mediocres i els ganduls. Per això s'acostuma a castigar l'excel·lència d'alguna manera.
Veuràs en un comentari de Guillem-Jordi Graells que reprodueixo al proper post que comenta això mateix amb paraules una mica diferents.
sí, ja començo a tenir experiències en veure i escoltar desqualificacions injustes. M'alegro del que dius i continuo llegint.
Marta, de jove et creus molt el que t'expliquen professors i suposats 'experts', amb els anys ens anem tornant més escèptics i crítics.
Publica un comentari a l'entrada