Jaume Cabré i l'agonia dels sons literaris catalans

M'estranya haver llegit (de moment) poca cosa al món dels blogs sobre la concessió del Premi d'Honor a Jaume Cabré. Una de les coses més inquietants i preocupants del panorama literari català és la manca de polèmica i safareig que provoquen els fets del present. En anys del passat, no tan llunyans, el Premi d'Honor i el Sant Jordi eren objecte de controvèrsies i opinions enceses en cercles minoritaris, però no tant. La mateixa existència del Premi d'Honor, hores d'ara, em sembla una mica pintoresca, potser sempre ho ha estat. La gent una mica grandeta recordarà els encesos debats sobre si s'havia de donar a Josep Pla o no i fa poc recordàvem Carner, que també va protagonitzar un afer estrany, típic del context de la cultureta.

Han donat el Premi d'Honor a poques dones. En el passat potser era normal, donades les circumstàncies. En el present ja em sembla més discutible però constato que fins i tot en una situació aparentment normalitzada, i en camps com el de la literatura o el de l'ensenyament, on hi ha moltes senyores i senyoretes, la presència de la dona, en els llocs importants i en els mitjans de comunicació, sempre és més modesta que la dels senyors. Jaume Cabré és un gran escriptor, res a dir. Ha fet una carrera literària sòlida i prestigiosa. No ha estat mediàtic, sinó discret, constant i seriós. En això és pot comparar amb Moncada i també en la seva exigència en escriure. Però, ai, em passa amb alguns dels seus llibres com comentava que em passava amb Jesús Moncada, que no m'acaben d'enganxar. 

L'any 84 Jaume Cabré va publicar dos llibres, pel meu gust els millors d'ell, La teranyina i, sobretot,  Fra Junoy, l'agonia dels sons. Van ser premiats amb el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana i recordo haver llegit en alguna revista que havien fet que el prestigi perdut retornés a aquells premis emblemàtics. Feia alguns anys que les concessions d'ambdós guardons navegaven per un mar una mica tèrbol, la veritat. I, a més, se'n parlava, s'opinava i es criticava. Vivíem una mica el desengany de després de l'arribada de la democràcia, la constatació del fet que no tot millorava. 

La primera televisió nostrada dedicava al principi un espai remarcable a aquells premis i al d'Honor. Ara tot es ventila amb quatre comentaris i em temo que la gran majoria de gent, sobretot jove, ni s'ha assabentat de la concessió. Es parla molt més del Planeta, fins i tot, a la nostra, que no pas del Sant Jordi, per exemple. De tota manera, i a més a més, com en temps pretèrits, de vegades tens la sensació que tot plegat és mou dins d'un cercle força impermeable, avui els qui tallen el bacallà són els periodistes i els grans grups editorials, cosa fàcilment comprovable. 

Les veus del Pamano, que ha tingut tant d'èxit de vendes i del qual s'ha fet sèrie televisiva no em va acabar de convèncer. No pas per la forma, sinó pel fons. La guerra civil és encara un tema que desvetlla moltes reticències i és fàcil caure en estranys tòpics i en llegendes diverses a l'entorn de l'època. De tota manera, crec que en el llibre s'hi percep un seriós esforç per a superar aquests condicionants narratius. Sobre la sèrie de televisió, no estava malament però li faltava grapa i treball d'ambientació, defecte generalitzat des de fa molt de temps, massa tergal i poca misèria perceptible. Crec que ens fa falta mirar molta BBC, la veritat.

No sé si el Premi d'Honor, avui, es limita a l'honor literari o gramatical o es tenen en compte d'altres aspectes humans i socials del personatge. Si Jesús Moncada fos viu probablement també hauria acabat per rebre'l. En tot cas, em sembla molt bé que li hagin atorgat a Cabré, la veritat. És un dels grans. Pel que fa al títol del post, trio agonia en homenatge al meu llibre preferit de Cabré i en el sentit unamunià de lluita per la subsistència. Protagonista i antagonista, aquests personatges inevitables en qualsevol narració, també beuen de la mateixa font.