Manuel de Pedrolo: Fonaments fràgils i cinema resistent (4)

(Fotografia manllevada de la web de l'AELC, Pedrolo l'any 1948, passeja per Barcelona amb la seva muller, Josefina, jove, enamorat i esperançat malgrat l'època. Quanta gent de la meva edat no té una fotografia semblant dels seus pares?)

Possiblement, d'haver viscut en el temps present, Pedrolo hauria estat, potser, un bon guionista de televisió. Si hagués continuat, com és d'esperar, amb les seves idees, possiblement, també, només hauria treballat pels canals catalans i en català i potser fins i tot els seus arguments no haurien estat massa ben rebuts pels manaies dels mitjans. La seva relació amb el cinema va ser breu i decebedora. Sobre la suposada adaptació de Joc brut, no cal ni parlar-ne. M'enterro en els fonaments va ser un cas molt diferent, va donar molts disgustos a Josep Maria Forn, com ell mateix explica i es va poder veure quan ja la història havia perdut la força inicial, en una pel·lícula que es va dir La respuesta i que no va trobar el to adient, malgrat els esforços de l'equip que en va tenir cura. Forn és un gran director que també té coses diverses, per a mi la seva obra mestra, rodona del tot, és La piel quemada, que vam recuperar fa poc temps i que no ha perdut cap dels seus mèrits, més aviat ha guanyat amb el temps i la considero un clàssic.  El Mecanoscrit tampoc va reeixir en la sèrie de televisió i veure'm quina lectura en fa Bigas Luna. Per cert, crec que fa uns dies van emetre La respuesta/M'enterro en els fonaments per televisió, a una hora desavinent i sense fer-ne massa propaganda...

M’enterro en els fonaments me l’estimo molt perquè només m’ha donat disgustos.
Josep Maria Forn,

En l'entrevista que linko en el nom del director, aquest  explica la seva estimació per una pel·lícula de vida tan problemàtica:


Hi ha cap dels vostres films que considereu especial, però potser poc conegut?

Sí, "M’enterro en els fonaments", me l’estimo molt perquè només m’ha donat disgustos. Es va rodar amb el títol de La respuesta i va ser 24 vegades prohibida per la censura franquista perquè era la història d’un assassinat polític. Jo volia reflectir la revolta estudiantil a Barcelona, que era molt forta i que tenia connexions evidents amb el Maig francès. Hi havia tants punts en comú, que hi vaig acabar posant imatges del mateix Maig francès perquè, mentre rodava, es produïa la reivindicació esmentada suara. Llavors, fins que no es mor Franco, no es podia parlar de res i, un cop mort, l’argument ja no interessava ningú. Per una banda, allò que la feia críptica i que va provocar-ne la censura i que m’amenacessin de tancar-me a la presó, després de la mort del Dictador, semblava excessivament ingenu. I per l’altra, l’actualitat política estava dominada per un partit, i et deien: «Compte!, aquesta pel·lícula ha estat feta pel Partido.» A tot això, cal afegir-hi que hi va haver una persona que s’hi va interessar i que hi ha una publicació de 30 pàgines en què es diu que el meu protagonista és un antiheroi. Però el fet essencial és que la pel·lícula era sobre una novel·la, "M’enterro en els fonaments" de Manuel de Pedrolo. El personatge n’és conscient i «s’enterra en els fonaments» perquè sap que, després dels seus actes, s’enfonsarà. En recomano la lectura.

Manuel de Pedrolo amb el Temps obert from Fundació Pedrolo on Vimeo.