30.6.10

Manuel de Pedrolo: Teatre i experimentació narrativa (5)




Pedrolo ha estat també un autor de teatre original, molt del seu temps. Ell mateix dubtava de la validesa del seu propi teatre i en justificava la temàtica pel fet que, en aquella època, les coses s'havien de dir de forma simbòlica. De les seves obres se'n van estrenar la meitat. La més coneguda i representada va ser Homes i no. Fa un parell d'anys el grup La Quadra Màgica va endegar un muntatge inspirat en textos d'aquesta obra, que, en realitat va ser una original i una mica estripada recreació, molt interessant i que encara funciona.


El fet és que, a banda de la nostra situació política que feia desenvolupar l'enginy per tal de dir el que no es podia dir de forma que s'entengués, el teatre de Pedrolo i algunes de les seves novel·les de fons existencialista, i plenes de símbols, que ell va titllar de teatre abstracte, reflectien també la influència del que es feia pel món, per un món, fins i tot, en el qual ja es podia dir el que calia però que cercava noves formes de dir-ho. Algunes obres de Pedrolo han estat traduïdes i representades a l'estranger. En el fons no es troben lluny del cinema de l'època, aquell cinema que no enteníem del tot i que comentàvem amb pretensions intel·lectuals adients a la joventut. Si més enllà de les nostres febles fronteres encara es valoren, i molt, Pinter, Ionesco, Becket... per què aquí hem d'admetre amb un somriure de suficiència que el teatre de Pedrolo està superat? En el fons, no comprovem cada dia, com aquesta gent empresonada i estranya, que quan sortim d'una presó ens en trobem una altra?






Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel.lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.


Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992


L'obra teatral de Manuel de Pedrolo no és gaire nombrosa, usa tècniques de l'absurd per burlar el rigor de la censura franquista "per què us penseu que vaig escollir aquesta forma teatral tan abstracte, si no per poder passar les defenses amb que es protegeix el sistema?. Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix. Se’m plantejava aquest dilema: o no dir res (i tenir les obres al calaix equival a no dir res) o emprar un llenguatge que, sense dir-ho tot, insinués prou coses, perquè l’espectador o el lector atent pogués capir què em proposava. No acceptava l’etiqueta de l’absurd," Jo més aviat en diria teatre abstracte ".



Anàlisi de l’obra dramàtica de Manuel de Pedrolo”de Ramon X. Rosselló Ivars. (1997)


Totes les bèsties de càrrega és una novel·la propera també a aquest teatre simbòlic. Reflecteix un món angoixant, és llarga i feixuga. A la universitat dels setanta es recomanava i molts crítics d'aleshores afirmaven que era la millor de l'escriptor. Com que jo sóc de tendència molt més realista, admeto que aquest teatre i aquesta literatura no acaben de connectar amb el meu tarannà i que em costem d'entomar. Però això no vol dir que els tregui mèrit, també em costa llegir Proust o Saramago, per mencionar dos autors molt diferents.


La veritat és que en el nostre present hi ha una mena de represa d'aquesta mena de textos estranys que reflecteixen situacions angoixants, incomunicació, limitacions humanes, el caos i l'absurd. Per això em sembla que Pedrolo pot tenir avui una nova lectura que ens amolli noves interpretacions dels seus textos.

Per cert, vaig veure, en la meva joventut, Homes i no per televisió. També vaig veure en castellà obres ben actuals i representatives del moment. No entenc com ara ens conformem amb aquests inacabales culebrots, la veritat.


En copio la ressenya inclosa a la web de la Fundació Pedrolo:


Totes les bèsties de càrrega ( 1965 )


Edicions 62 1967


Presenta la situació d’ una cultura – en el sentid més ampli – anorreada, o en camí d’ ésser anorreada per una altra cultura que, al seu torn, també corre el risc de destruir-se en el seu esforç de justificació. És la invitació més impressionant que cap escriptor català hagi fet a la solidaritat i al servei. És també una de les seves obres més importants. El llenguatge i les imatges en aquest llibre són d’ una gran cruesa; a vegades, alguna escena voreja la caricatura... L’ una cosa i l’ altra estan al servei del fi proposat. Res no hi és desplaçat. Per a dir el que li calia dir, havia de recórrer a procediments originals. L’ acció, aparentment fantàstica, és de fet, d’ un realisme punyent. Transcorre en un periode breu de temps, però aquest període breu de la novel·la abasta un període d’ anys, que el lector coneix, de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient...És el resum, en unes tres-centes pàgines, d’ una de les etapes més perilloses de la història d’ un poble.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

sóc d'un poble on es fa molt teatre i sempre he tingut la sensació que, en realitat, la gent que en fa no en llegeix, es fan les obres que estan de moda i que algú diu que cal fer, però no deixa de ser curiós com els "teatrerus", la majoria dels que conec, només han llegit un parell d'obretes de Shakespeare i poca cosa més. El menyspreu pel pensament reposat i profund és la tònica en la nostra cultura, en d'altres és igual?

Júlia ha dit...

Clídice, no sé si és igual, però m'imagino que a tot arreu hi ha de tot. El teatre de text té també un valor pel mateix text, és una delícia veure Txekhov ben representat però en llegir-lo trobes molts matisos i també és molt interessant i agradable. Fins i tot moltes acotacions són pura literatura.

Això del teatre, com tot, va a modes i tendències, recordo el gran Garsaball que deia que s'alternava el crit amb la parrafada.

Són dues coses diferents, la representació i la lectura.

Les mancances tenen molts motius, la situació del país -encara que em sembla que per les espanyes tampoc no es llegeix molt teatre, en el meu temps llegíem Lorca, Buero, Lope- i l'època accelerada de consum ràpid i modes canviants a ritme de vertigen.

Bé, des del mitjà blogaire farem el que podrem en defensa dels bons textos.

Carme Rosanas ha dit...

Jo també vaig veure a la televisió Homes i no, quan era jove. També l'he llegida. No he vist cap més obra seva representada.

Abstracte, com diu ell, segur que és una bona manera de definir-lo.

A mi hi ha novel·les de Pedrolo que m'han costat i altes queni m'han costat gens. Però jo sempre deia que insistia perquè sempre acabava trobant el premi. Sempre arribava en algun punt on se'm feia la llum interior on hi trobava alguna cosa que feia que hagués valgut la pena llegir-la. Això no em funciona pas amb altres autors.

A mi Proust també em costa i en canvi Saramago no. És un altre dels meus preferits i m'ha fet gràcia que el citessis.

Júlia ha dit...

Hola, Carme. Potser no he començat amb bon peu amb Saramago, de tota manera cada vegada vull recomanar menys ja que els gustos són diversos i he comprovat que jo mateixa canvio de gustos amb els anys. Es van representar algunes altres però 'l'estrella' va ser 'Homes i no'.

marta (volar de nit) ha dit...

Això que expliques de gent empresonada i estranya, m'ha fet pensar en El túnel d'Ernesto Sábato.

Ai la mandra... ahir la meva mare va fer 61 anys i vam celebrar-ho en un sopar familiar. Quan va arribar el moment de dir coses suposadament enginyoses vaig dir: He de dir que he descobert, ara als meus 32 anys, que la mandra no em fa feliç, que en realitat, no sóc mandrosa!! Tothom va riure. La mandra és simpàtica, és cert. I no ho entenc.

Entre la gent que estudien la crítica casualment he conegut gent molt poc mandrosa però no sé si coneixen Pedrolo més enllà d'un autor català que feia una mena de ciència ficció apta per a TV3.

Però la queixa és avorrida i estèril. A part d'aquests magnífics posts, faràs alguna altra acció? Jo em vaig passar un any regalant Incertes Glòries a tothom pel seu aniversari.

Júlia ha dit...

Aquest tema, Marta, és forçA recurrent, presons interiors, presons exteriors...

Felicita la teva mare de part meva, segur que els d'aquesta generació, la seva, no hem tingut temps de mandrejar.


No t'estranyi que no coneguin massa Pedrolo ni tants d'altres, per això cal ressuscitar-los de tant en tant.

Intento no queixar-me però de vegades resulta inevitable. La veritat és que no pensava fer una croada pedroliana, la veritat, només difondre una mica el coneixement de l'autor. El meu germà m'acaba d'explicar que ha escoltat per ràdio la seva filla planyent que no es faci el teatre del seu pare, entre d'altres coses, per cert.