Reflexions informals d'una mestra -de primària- jubilada (1)

Fa anys que no vaig a l’escola d’estiu. Durant la dècada dels setanta les escoles d’estiu de mestres eren un indret juvenil, dinàmic i multitudinari, encès per les proclames més arrauxades del moment. No hi assistien tan sols mestres, sinó també persones diverses de tota mena i condició i s’hi muntaven paradetes que a finals del setanta eren molt més polítiques que cap altra cosa. Eren els anys de l’esplendor i l'entusiasme i se’n van fer a tot arreu. A L’Hospitalet també, durant pocs anys, encara que em sembla recordar que es muntaven pel setembre. La qualitat dels cursets més directament escolars, amb poques excepcions, sempre em va decebre, em semblaven poc exigents. Cal dir que, en cavi, vaig assistir a brillants xerrades i a actuacions remarcables, en aquella època tots els noms que sonaven passaven per les escoles d'estiu. Avui m'adono també del molt dogmatisme ideològic que se'ns imposava.

Cal dir també que l’exigència també era feble per part dels assistents que sovint feien campana, arrossegats per la festa i la tertúlia política, cosa que comportava no poder estructurar grups de treball sòlids per endegar alguna cosa amb cara i ulls. També hi vaig impartir jo mateixa cursets, sobre aspectes relacionats amb les ciències socials i fins i tot, ai, sobre coses com ara valors i escola, un tema avui controvertit perquè a l'escola hem acabat confonent, com es diu vulgarment, les figues amb els ous. En una de les primeres a les quals vaig assistir recordo que es va treballar un tema general sobre centres d'interès i que em va tocar exposar-lo, crec que és la primera vegada que vaig parlar soleta davant d'un grup nombrós de gent.

Amb la perspectiva dels anys m’adono, com li passa a tothom, dels grans errors juvenils comesos. Vam confondre sovint la renovació amb la manca d’exigència i, com sol passar, es va voler trencar amb el passat sense construir abans res prou sòlid. En la meva joventut, amb la transició, van tornar a l’escola pública alguns mestres grans de la República, rehabilitats, per tal de poder cobrar la jubilació. La majoria eren un gran exemple, treballadors, coherents, seriosos. També entre els mestres de l’escola pública d’aleshores, la franquista, hi vaig trobar grans persones, amb vides exemplars i difícils. Hi havia de tot, com sol passar, perquè cada vegada m’adono més de la injustícia comesa en jutjar les persones en bloc, segons les nostres dèries i fins i tot segons el que pensen, més que no pas segons el que fan. Tothom s’ha de valorar de forma individual, però això és cansat i sovint esberla moltes de les nostres creences més dogmàtiques.

Avui es parla molt de l’escola, des de fora. Hi ha més experts en educació que no pas en futbol. L’altra dia escoltava a una persona que sap molt d’economia, per la ràdio, parlant dels problemes del país de forma aprofundida. Al final, però, va derivar el tema cap a l’educació i vaig constatar que no en sabia un borrall, de la realitat educativa, però no podia evitar pontificar com si també fos mestre. La majoria qui opina de l’escola, i parlo de la primària, no hi treballa de forma directa en l’actualitat i potser no hi ha treballat mai o ho ha fet durant quatre dies. Amb això també m’hi vaig trobar els anys de les escoles d’estiu, molta renovació provenia de sectors catalans força elitistes, de cepecs (la història d'aquest moviment i dels seus resultats també mereixeria un estudi profund) i privades de suposada qualitat amb un alumnat molt triat i determinat. Després tot va canviar i el nombre d’escoles públiques es va ampliar i millorar, sobre tot en els aspectes materials i de dotacions. Moltes persones dels sindicats d’aleshores sí que encara treballaven a l’escola i no estaven, com avui, alliberats. No sé si entre els mestres de base hi ha grups que parlen del tema educatiu de forma aprofundida, jo no els he trobat. L’altre dia vaig conèixer una mestra jubilada, com jo, i vam riure molt (una mica amargament) recordant tots els dogmes patits, tots els mètodes assajats, tot el que ens han venut des de fora les grans patums i que hem hagut d’entomar per no semblar carques: Decroly, Montessori, Freinet, Pedagogia Operatòria, Piaget, Freire, ensenyament programat, ensenyament per fitxes, autogestió pedagògica, Teberosky, constructivisme... Reformes a dojo i nous plans d'ensenyament, morts abans d'acabar i poder mostrar resultats.  Molts sistemes s’han reinventat i s’han venut amb noms nous. Tot això ha propiciat un gran mercat editorial, destinat a vendre, com ara l’invent d’escriure als llibres per tal que no es puguin reutilitzar.

Hi ha coses molt interessants que han passat a la història, com ara allò dels trenta punts de l’escola activa. Del Pla Professional de la República, que fins i tot els professors franquistes de la Normal dels meus temps reconeixien que havia estat el millor de tots, no se’n parla mai, ni tampoc de la metodologia que feien servir aquelles escoles tan lloades i tan poc imitades dels anys trenta, que mai no van passar de minoria per raons òbvies. No sé com estan les Normals d’ara, que ja no són normals. Imagino, pel que em diuen, que la majoria del professorat ha vist poca escola real o hi ha treballat durant poc temps. Els mestres en actiu mai no han donat classe a les escoles de mestres pel fet que durant anys i panys, magisteri no va tenir categoria de llicenciatura. Em temo que tampoc molts inspectors d’ara no han assolit pas la professió després d’un temps llarg en escoles i en directe. 


En els temps de l’EGB un dels problemes que detectàvem a la segona etapa era l’excés de mestres, després d’haver-ne tingut un de sol. Avui, des de parvulari, l’escola és un anar i venir de gent i els horaris, com deia una bona companya meva fa temps, no són horaris, són puzzles. Amb una bona formació inicial no farien falta tants especialistes però ara ja semblen imprescindibles. Això esmicola horaris, complica organitzacions i fa perdre molta qualitat en el tracte tradicional entre el mestre i el seu grup-classe, un tracte que era a temps complet i que permetia una gran flexibilitat i molta iniciativa. Aquesta famosa sisena hora ha acabat amb molta vida social a les escoles, i ens l’hem empassat amb el caramel de poder tenir alguna tarda lliure. Tot això es parla en petits grups d’amics decebuts, (més aviat d'amigues, perquè un altre tema és la feminitizació absoluta o gairebé de la primària), però no a nivell seriós i general. Al mestre de primària se li ha fornit sempre una mena de complex d’inferioritat, i la sensació de no acabar mai de fer bé les coses. Eren els de dalt, els experts, els qui manaven –i manen-. Ara, amb això dels resultats poc reeixits de les proves, el culebrot continuarà (per què no es tornar a fer un exàmen d'ingrés al que sigui, extern, seriós i exigent, en lloc de tanta tonteria i provatura?). 

La solució (provisional, fins a la propera) serà la de sempre, fer nous plans i replans i marejar la perdiu. I, mentrestant, anar farcint programes amb tota mena de ximpleries. Fins que no retornem als veritables objectius de l’escola elemental, que eren ensenyar a escriure (bé), a llegir (bé), a comptar (bé) i a pensar (aquest darrer objectiu pot ser discutible, fins i tot) no s’arreglarà res. I per això fa falta comptar amb les opinions dels soldats de base, no només dels oficials encimbellats ni dels grans càrrecs governamentals. Llegir, escriure, comptar... si això es fa bé, els valors i la resta ja s’assoleixen de forma natural, em sembla, perquè s'aprèn més sobre la necessitat de pau llegint (bé) el diari que no pas seguint projectes d'educació en valors pacifistes, atapeïts de colomets i nens multicolors. Un altre problema és el de les direccions escolars, fins que no es prepari gent de forma seriosa, en lloc d’endegar reconversions estranyes, no ens en sortirem. I és que ara veiem que aquell cuerpo de directores no era cap disbarat, ves. Tan sols calia actualitzar-lo ideològicament i millorar-ne la preparació. Pel que fa a la incorporació al cos de mestres, continua sent tant provisional, llarg i complex com en els meus temps, o encara més.

Precisament, avui, en un restaurant, he parat l'orella en una conversa endegada per uns pares joves amb criatures molt petites, era un diàleg sobre la tria d'escola i m'he reprimit per no intervenir. Uns d'ells explicaven que portarien les filles a una escola que no era al seu barri ja que l'educació dels fills no havia de reflectir el barri on vivien i el que primaven era triar una escola de qualitat. Un altre dels pares replicava, amb un cert humor, que a tot arreu es fa més o menys el mateix i que les criatures es passarien el dia a l'autobús, mentre que l'escola del barri, pel seu gust, estava prou bé. La meva opinió, de jove, era la del primer pare, em pensava que hi havia grans diferències entre unes escoles i les altres. Avui opino com el segon, és clar que també l'escola pública ha millorat força. La qualitat ningú no sap ben bé el que és, sovint respon més a prejudicis familiars, al fet que vols que els teus fills comparteixin aula amb nens i nenes com ells o més ben situats. En una mateixa  escola hi ha mestres molt diversos i també els companys de curs que et toquen en sort poden ser molt diferents. Però, vaja, com que tenim necessitat de creure en alguna cosa...

El que ha passat a la història és el debat sobre l'escola mateixa com a institució i les possibilitats de superar les cotilles institucionals existents des del segle XIX. Hi ha algunes iniciatives familiars, d'educació a casa, que són molt interessants i es troben amb moltes traves, però de vegades també fan una mica de por, perquè voler experimentar educativament amb els propis fills no deixa de ser un risc, tots tenim dèries diverses i fins i tot hem de protegir les criatures d'aquestes nostres dèries. En el fons, com en tot, només podem recórrer a una certa dosi de seny i esperar que tot, més o menys, funcioni. A la vida hi ha un nombre d'atzar i caos molt important i el futur és imprevisible. Al capdavall, què és, la qualitat educativa? En què consisteix el fracàs escolar? Per a ser objectius i coherents i poder fer un diagnòstic aprofundit hauríem de seguir les promocions d'alumnats al llarg de tota la seva vida, cosa impossible i, a més, em sembla, poc interessant per a la immediatesa oportunista de la política convencional.

(Imatge manllevada de la web del magnífic 'Museo del Niño' d'Albacete.
Que només hi hagi un museu d'aquestes característiques  ja vol dir alguna cosa. O moltes.