27.7.10

Allaus humanes i celebracions massives


De la mateixa manera que de joveneta vaig agafar por a l'aigua a causa d'un ensurt a Castelldefels, també vaig agafar por a les riades de gent des d'un vespre de fa molts anys, quan, amb motiu de la cavalcada de la Mercè em vaig quedar comprimida enmig d'un oceà  desfermat de gent, al Passeig de Gràcia,  mig ofegada, sense poder tirar endavant ni endarrera. També he tingut aquesta sensació en alguna ocasió a la Plaça de Sant Jaume, que quan s'atapeeix resulta una ratera de la qual no et pots escapar fàcilment. Recordo l'època en la qual la majoria de la gent normaleta no tenia cotxe i agafar un tren el diumenge per anar a la platja (no pas per anar a treballar) provocava en tota una batalla, empentes, crits, gent entrant per les finestres per agafar lloc...

Els actes massius són un perill potencial. La majoria de vegades, afortunadament, no passa res greu, més enllà d'algun mareig o desmai. El dia de la manifestació, per exemple, es va mostrar una perillosa tendència de la massa abrandada a encastar-se al Passeig de Gràcia des dels carrers laterals, en lloc d'anar a cercar el principi de la manifestació i fer una mica d'ordenada cua, tal i com s'havia projectat. Vaig optar per sumar-me al seguici que, amb certa comoditat, endegava una manifestació paral·lela a la Rambla de Catalunya. Per sort, tot va anar bé.

Ja era jo ben petita i els grans ens explicaven que, quan hi havia accidents o perills evidents, s'esdevenien més morts a causa del pànic de la massa que no pas del perill real. El pitjor és que en ocasions no cal cap perill ni cap alarma, les allus humanes es desfermen per motius banals, com el fet de voler entrar o sortir d'algun recinte festiu. Cap de nosaltres no està vacunat en contra de la conducta irracional, encara més si aquesta es palesa enmig de la multitud.

A Alemanya hi va haver moltes errades d'organització, evidentment. El que més ens ha sobtat i inquietat és que això s'esdevingués en un indret civilitzat i europeu com va ser també el cas de l'estadi de Heysel. El fet és que en la nostra societat, i potser en la majoria de societats, hi ha una tendència, imagino que amb arrels ancestrals, a l'organització d'aquest tipus d'actes, que poden tenir rerefons polític, esportiu, religiós, lúdic, artístic, festiu. Les errades d'organització, la cobdícia que sovint també provoca riscos gratuïts, tot això s'ha de contemplar. Però crec que no s'incideix prou en el tema del capteniment individual de les persones ni en aquest perillós instint gregari que ens empeny a immergir-nos entre riades incontrolables de gent. Els estadis de futbol, els indrets on es fan grans esdeveniments, concerts populars, revetlles, fins i tot els edificis o els vaixells de creuer, tot tendeix a ser cada dia més gran i aplegar molta més gent, cosa que quan hi ha un perill, o tan sols una inquietud absurda, pot provocar una tragèdia i complica molt les tasques d'evacuació.

Alguns testimonis dels fets admeten que amics seus els van dir que allò seria un caos, que hi havia massa gent i que no es podria tornar amb tranquil·litat de l'esdeveniment. Riscos que ara s'han mostrat fins i tot innocents, és clar. Immergits en la massa les persones fem disbarats, per instint de supervivència, per retorn a la primarietat, perquè ens sentim anònims i impunes. Això passa en situacions greus com les guerres però també en la pau quan, no entenc ben bé el perquè, necessitem sentir-nos part d'un grup molt nombros de gent per cridar, esbravar-nos, ballar, desfilar o reivindicar. 

Per això fins i tot quan tot va bé i es retorna a casa amb un bany de misticisme comunitari, o amb la joia estranya de poder afirmar que nosaltres hi érem, totes les manifestacions en les quals la individualitat humana es dilueix entre ones de gent em fan angúnia, em resulten incòmodes i angoixants. I això que no em tinc per persona solitària, les grans solituds també m'anguniegen. Per molts d'aquests motius, doncs, tampoc no crec en les lectures glorioses i oportunistes que es fan després dels fets en els quals ha participat un gran nombre de gent, només cal veure fotografies o filmacions per constatar que la massa humana s'adhereix a tot tipus de coses de tendències diverses. Admeto que alguna tendència biològica estranya tenim que ens empeny a formar part de grans grups en moviment, fins i tot assumint riscos personals evidents, tant físics com, fins i tot, espirituals i morals, car el capteniment en aquests moments pot fer aflorar l'inconscient i abaltit míster Hyde que portem a dins.

La mateixa incidència en la necessitat de grans mides de control i seguretat en aquests actes, mides que són cares i complexes, no fa res més que mostrar la nostra fragilitat individual i la incapacitat d'actuar de forma civilitzada, ordenada i coherent,  autogestionada, vaja, quan formem part d'això que en diuen les masses populars.

8 comentaris:

Galderich ha dit...

D'això la meva àvia en deia "Les multituts", de les que sempre ens recomanava que en fugissim!

És curiós com temps després vaig descobrir el llibre de Raymon Casellas titul·lat precisament "les Multituts" del 1906 que parla de la por a aquestes gernacions.

Júlia ha dit...

Precisament pensava parlar -més aviat, escriure- un dia d'aquests de Casellas, Galderich.

Núr ha dit...

Estic molt d'acord amb tu pel que fa a la importància de la consciència individual en aquests casos. Recordo molt clarament un any per festes de la Mercè. Havíem anat a uns concerts que feien a la zona nova del Fòrum. Quan es van haver acabat i van anar cap al metro, allò era una bogeria. Amb previsió a aquella allau de persones, hi havia diverses persones de seguretat que regulaven l'entrada al metro i la baixada a l'andana. Quan la meva colla va arribar al capdamunt de les escales, vam quedar ben sorpresos: l'andana era COMPLETAMENT PLENA de gent! Quan va arribar el tren, tota aquella munió de caps es va ficar dins el metro; «evidentment», amb empentes, colzades i altres mostres de poca paciència. Jo em vaig preguntar què passaria si hi havia gent a altres parades. L'estona que em va tocar esperar a l'andana va ser terrible i el trajecte en metro va ser pitjor: la gent va començar a cantar, cridar i saltar (????) dins el metro.

Entenc que a Alemanya hi havia un problema entre la quantitat d'assistents i l'espai real de què es disposava, però d'aquí a que hagin mort 20 persones em sembla una animalada. Voler sortir d'un lloc i no poder perquè hi ha molta gent i la sortida és massa petita no hauria d'implicar empényer els altres, enganxar-s'hi fins que amb prou feines puguin/puguem respirar, intentar avançar quan sabem que és impossible, veure persones que han caigut i trepitjar-les, persones enfilant-se per les parets per intentar sortir, persones que van perdre les sabates, vint persones que van morir... Tot això no és culpa d'unes males infraestructures, sinó d'una manca total i absoluta de paciència, consciència, seny, civisme, educació i respecte.

Júlia ha dit...

Nur, efectivament, en aquestes circumstàncies sembla que tornem a un estadi primitiu, el pitjor és que aquells que no hi tornen també en són víctimes, de la massa embogida. Això del metro passa també amb temes com el futbol.

Anònim ha dit...

HOLA: LES GENTADES SON INCONTROLOBLES,SI A MES A MES SON GENT JOVE,POTSER UN XIC COLOCADA,POT PASSAR QUANSEVOL COSA,AQUI I A BERLIN,ES TRIS PERO ES AIXI.....
AN PORTABELLA PERTANYIA A UNA FAMILIA RICA,MOLT RICA,EL NOSTRE HOME VA SER UN BOHEMI SENSA UN RAL A LA BUTXACA.PERO MIL-LIONARI D'AMICS.
JUGANT....

Júlia ha dit...

Hola, 'Jugant', doncs pel que fa a l'enigma encara estic en blanc...

Francesc Puigcarbó ha dit...

sóm on erem com a espécie, quan es fan aquestes concentracions tribals per adorar el "becerro de oro" sigui futbol, musica o un altre espectacle de amsses de manera mimetica, poden passar aquestes coses, no és pas la primera vegada.

Júlia ha dit...

No, Francesc, ni serà la darrera!