Antics estius al barri
Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.
Un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.
El sol era calent,
la pujada, feixuga.
Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes,
eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.
L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta.
La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades.
Una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.
Júlia Costa. ('Vençudes paraules', poemari inèdit)
10 comentaris:
Júlia, jo també vaig aprendre a nedar a la piscina municipal de Montjuïc!
Júlia, passo per dir-te que nomeno el teu blog al del Salvador Macip (Bloguejat) que busca blogs de temps, en actiu i que ens agradin, suporo que tinc el teu permís...
m'agraden els poemes que ens expliquen coses :) llàstima de no haver tingut aquesta piscina, ara potser sabria nedar i tot :)
Poema de la vida, en podríem dir, d'aquest poema on apareixen imatges de la teva jovenesa.
Òndia, em sembla que vam ser una gran majoria, recordo que pujàvem tota una colla a peu, per les escaletes de Blasco de Garay, amb una calor de categoria, m'agradava anar a aquella piscina des d'on es veu la ciutat. Va ser un estiu estrany, aquell.
Gràcies, Zel, la veritat és que molts vam començar al blocat, alguns 's'han perdut' i mira que em sap greu que plegui un blog al qual he agafat 'carinyo'.
Clídice, jo pràcticament no en sé, en el meu temps no s'anava massa a la platja -als banys, dèiem- ni a piscines i l'any següent d'aquells curset vaig tenir un ensurt a mar i vaig agafar por. I mira que m'agradaria ser marinera com l'Arare, haurà de ser a la propera reencarnació.
Gràcies, Teresa, la veritat és que un gran nombre dels poemes que escric són d'aquest estil, ni tan sols no me n'adonava fins ara.
Jo vaig aprendre a nedar en un safareig, ara, era grandet, el safareig vull dir. I un cop a l'any prl 18 de Juliol es podia anar en camions a la caixa, i anàvem a castelldefels a passar el dia a la platja, i per flotador, lo clàssic un pneumàtic de camió. Ah! recordo que a lña caixa del camó hi anava gent asseguda EN CADIRES de boga. Clar que les velocitats eren unes altres.
M'agradava molt allò dels camions del divuit de juliol, Francesc, era el millor de la 'fiesta nacional', he, he. Kins temps akells.
Publica un comentari a l'entrada